"El fet diferencial no és solament el fet nacional"

L'historiador José Enrique Ruiz-Domènech tanca la seva trilogia sobre la història recent d'Europa i Espanya amb un llibre sobre Catalunya en el qual analitza el passat, però també apunta els camins de futur. "Catalunya i Espanya. Acords i desacord" (La Magrana) és un llibre d'història, però sobretot, una obra sobre els errors que pot cometre una nació si només projecta el seu futur en referència al seu passat.

Vostè és autor dels llibres "Espanya, una nova història" i "Europa. Les claus de la seva història". Ara tanca la trilogia amb Catalunya...
Sí. "Catalunya, Espanya. Acords i desacords"és un llibre que arriba fins a dia d'avui, i, per això, a la pròxima edició ja hi haurà elements nous. Vaig escriure aquest llibre a l'estiu, però ara ja hi hagut paràmetres de canvi. Precisament, a diferència dels altres dos llibres, aquesta idea que estem vivint un moment de canvi d'època em va portar a fixar una cronologia molt precisa, cosa que en aquest cas li dóna singularitat.

... inicia l'anàlisi el 1833. Per què?
Estic convençut que tot el que ara estem vivint comença aquest any. Aleshores apareix el primer projecte modern per a Espanya i per a Catalunya, un projecte postabsolutista que fricciona. L'Espanya liberal-conservadora té un projecte estatal no integrador amb Catalunya. I la resposta catalana davant aquest repte jacobí espanyol és buscar la seva pròpia identitat. A partir d'aquí la recerca dels punts d'acords es fa a partir dels desacords.

Per què, segons vostè, ara estem en un punt important d'inflexió?
De fet, estic convençut que estem en un canvi d'era. Les eleccions, més enllà de la retòrica, han estat un canvi. Un canvi perquè es presentava un nou missatge respecte els darrers trenta anys, que fins ara era un intent de gestionar, a vegades encertadament i altres erròniament, el projecte inicial de 1833.

Algun canvi més?

En aquestes eleccions també hem vist un canvi generacional del que vol ser Catalunya. Ara han arribat al poder polítics que no han viscut la transició. Aquest canvi és omnipresent, però sobretot visible en el nou president. També cal tenir en compte la crisi econòmica...

En quin sentit?
Encara que sembli una ironia, la crisi econòmica accelera els mecanismes de la història perquè, sobretot en el món contemporani, hi ha una pressió social per sortir aviat d'aquesta tempesta. I en aquest desig de sortir es produeixen més desitjos, ansietats i conflictes. Per tant, la crisi accelera, de forma inevitable, el canvi.

Canvi cap a on?

Si Catalunya vol ser coherent amb els darrers cent setanta-set anys s'ha de posicionar de forma diferent. Ha d'oferir una de les darrers mans esteses d'integració, perquè si no hi ha integració entre igual, es convida a la independència. El camí cap a la independència està carregat d'enigmes, però és inevitable.

Per tant, arribem al final de la història d'un fracàs...
L'objectiu és resoldre un problema polític d'integració de dues realitats històriques, culturals, socials, econòmiques... que es poden complementar i que seria bo que es complementessin. El projecte liberal ja plantejava que Catalunya s'integrés a Espanya, però es va fer com un subaltern, com una província important. I no és això! La creació de les províncies va ser un error que encara arrosseguem, ja que només serveixen per acabar amb les identitats culturals històriques.

Per tant, si els projectes d'integració no han funcionat, una Catalunya independent tindria més possibilitats?

La independència no té precedents històrics. Catalunya mai ha estat sola, sempre ha estat integrada. A l'Edat Mitja Catalunya estava integrada de forma paritària a la Corona Aragonesa i per això va funcionar. Quan aquesta corona desapareix, Catalunya, com a motor dinàmic, ofereix a Espanya aquest model integrador, però Espanya no l'accepta. Ells volen una relació subalterna i aleshores apareix la tensió.

Però encara es mereixen una altra oportunitat d'entesa? No és clar que no ens entenen...?

És veritat. Catalunya ho ha intentat de diverses maneres i en diferents moments. Durant la primera república es va projectar la possibilitat de fer una república federal, però no va funcionar perquè no teníem una capital federal. Aleshores Madrid ja era massa poderosa. Durant la Restauració, Catalunya va presentar un acord tàcit. Catalunya era el motor econòmic i Madrid l'administració. A partir de la Transició això ja no funciona i Catalunya opta per un rearmament sociocultural, pel creixement d'una nació i per recuperar els plantejaments de la Mancomunitat. I s'obliden de coses decisives...

Com quines?
En tots els segles a Europa les dècades més importants són les 2010-2020. I segur que ara serà així! Què passarà a Catalunya? Els nacionalistes han rearmat la nació, però ara falta rearmar la societat. El fet diferencial no és solament el fet nacional. I vincular-ho només a això és un error en la mesura que Catalunya és més complexa.

Per què diu que és un error?
De cara a un món global i hipercompetitiu els catalans han de fer un pas endavant i proclamar: som una nació, però, també una societat moderna on determinades accions les fem millor que en altres llocs. És a dir, hem de demostrar que podem formar part de l'excel•lència. Hem de construir realitats diferents a l'espanyola i demostrar que som diferents de cara el futur; que som diferents més enllà de la llengua, la història i el tarannà, elements que ens venen de la història.

I podem? Veig que té molta confiança amb el potencial de Catalunya.
Barcelona té alta empresa competitiva. Per exemple, entre moltes altres coses, és la capital mundial de l'oftalmologia. Però no tenim un teixit estatal i administratiu a l'alçada d'això. I això sí que és greu! Com és possible que una Barcelona amb diversos diaris i editorials, tingui universitats en el número tres-cents del ranking?

I davant aquest drama quina és la solució?

Doncs, abans de decidir si volem ser independents o no hem solucionar la casa, perquè si Catalunya ara fos independent tindria els mateixos problemes i no seria un país de primera divisió. És fals, històricament parlant, que el problema de Catalunya sigui la falta de recursos. Efectivament Catalunya perd molts recursos, però això és negociable. No soluciones res si en comptes de tres-cents milions en poses sis-cents en una mateixa cistella podrida. És una trampa dir que la independència ens solucionarà els problemes.

Posi en un exemple.
Un de clar. El problema de la Universitat no és la manca d'inversió, encara que no rebutjaríem més diners. Nous recursos amb els sistema actual només generaria una superabundància. En comptes de tenir un ordinador baratet tindríem un ordinador car, però això no canviaria l'operativitat sobre la màquina. En conclusió, cal generar una nova ordenació per adaptar-la a la societat civil catalana i crear una marca d'Universitat catalana.

Vostè parla d'un canvi de sistema, d'un canvi de mentalitat, de creure més en el nostre potencial.... En aquest procés el protagonisme ha de ser polític o social?
La transició ens va fer veure una cosa que tots acceptem: qui tira de la societat, com propugna la socialdemocràcia, és l'Estat. El problema actual és que l'administració estrangula la creativitat. La dinàmica de l'Estat durant la transició no ha estat creativa i l'autopista del coneixement l'ha avançat. I això crea conflictes, per exemple, problemes amb el cànon digital, universitats estil anys seixanta que cap universitat puntera ja no utilitza, etc. Ara hauríem d'estar en una època de creació i no de gestió, perquè sinó el món se'ns menjarà.

Per arribar a ser una nació diferent més enllà del "fet nacional" com vostè defensa cal temps. Mentrestant, però, ens podem deixar arrossegar pels que alguns anomenen "independentisme exprés"....

Crear un estat és una aventura complicadíssima. Un estat no és mantenir quatre ambaixades. Cal tenir un centre administratiu. De quants diplomàtics disposem? No ens podem independitzar per ser una colònia de segona divisió! Si volem ser independents ens hem d'arriscar, però això no significa exclusivament fer un esforç econòmic, també crear un estat sòlid.

Vostè diu que "la concepció del passat apareix en cada crisi de la història catalana". Suposo que ara no és l'excepció.
No. Els pares de la pàtria catalana s'han mirat en la història i per això historiadors com Rovira Virgili o Ferran Soldevila són personatges il•lustres. La història que és mirava és la història medieval. Aquesta, però, s'ha renovat molt i per això jo personalment animo a què si la història ha de continuar sent el referent – perquè no es vol canviar la pauta – com a mínim s'accepti la història tal i com ara la coneixem.

La història catalana s'ha mitificat!

Mitificat i inventat. Però atenció, que de vegades els mites es poden girar contra teu!

 
 

Comentaris