El Constitucional aplana el camí de Marchena

La sentència del 155 fa una simbiosi entre la sedició i la intervenció de la Generalitat

Un dels problemes amb què treballen els membres de la sala Penal del Tribunal Suprem que jutja el procés sobiranista és la manca de referents. És a dir, la manca de jurisprudència que pugui ajudar a interpretar el procés sobiranista com un supòsit susceptible de ser encabit dins els delictes gravíssims als que s’acusa els presos i exiliats polítics. De fet, aquest era un dels arguments més recorrents en les xerrades que es podien escoltar en la cerimònia de l’obertura de l’any judicial del passat 9 de setembre.

 

Ara bé, algunes veus apuntaven que l’ofensiva de l’estructura jurídica de l’Estat contra el procés havia donat arguments o claus interpretatives que podien ajudar a subsumir el procés en un tipus penal com la rebel·lió a la sedició. De fet, des de l’any 2005, el magistrat del Suprem Adolfo Prego ja advertia que una situació com la que deu anys després viuria Catalunya no estava prevista al Codi Penal. Per això, i sobretot a partir del 2012 diverses reformes i instruccions han anat esmolant la normativa per poder reiventar els tipus.

 

Qui més ha participat en falcar jurídicament l’ofensiva de l’Estat és el Tribunal Constitucional. Com diria, el catedràtic de filosofia del Dret i exdegà de la Facultat de Dret de la UPF, Josep Maria Vilasojana, l’actual TC ha pervertit l’origen d’aquest tribunal que havia d’actuar com un legislador negatiu.  És a dir, que advertia al poder legislatiu del què no podia fer. Una tasca diametralment oposada a la que fa el Tribunal Constitucional espanyol que ha esdevingut, a criteri de Vilasojana, un “legislador positiu” que diu què ha de fer el poder legislatiu o, fins i tot, executiu.

 

En aquesta línia, els magistrats del Suprem i membres del cos jurídic de la Generalitat, han subratllat amb colors molt vistosos, la sentència del Constitucional que va avalar l’aplicació del 155. Una resolució que desestimava el recurs del grup d’Unidas Podemos al Congrés que va presentar contra l’acord del Senat del 27-O.  A les Saleses, la seu del Suprem, entenen que aquesta sentència dona la claus i posa oli a Manuel Marchena per reinterpretar la sedició. O més aviat, forçar les accions del Parlament i el Govern com una sedició.

 

Així, destaquen tres paràgrafs amb què els magistrats del Tribunal Constitucional, per unanimitat, utilitzen termes molt semblants per descriure l’actuació del govern i el Parlament als que el Codi Penal utilitza per descriure el tipus de la sedició. “No existeix, pels governants, drets sense Dret i no s'avé a la més elemental raó jurídica, el que algú pogués ser titular d'un dret subjectiu per alçar-se, amb abús i usurpació del poder públic que li va ser confiat, davant d'un ordenament del que la la força d'obligar del mateix expressament menysprea”, remarcava el Constitucional.

 

 

La sentència també subratlla en el punt 1.3 de la sentència que abasta la dissolució del Parlament i el justifica el que considera que “ja ha fet” la cambra catalana. Així en la mateixa sentència s’autocita amb la sentència 52/207, que anul·lava el Comissionat per a la Transició Nacional. “Com aquest Tribunal ja ha declarat, el Parlament de Catalunya s'ha alçat davant de la sobirania nacional residenciada en el poble espanyol, convocant a una fracció d'aquest poble, en desafiament a la unitat de la Nació, a decidir la sort de l'Estat comú (arts. 1.2 i 2 CE), alhora que pretenia arraconar l'actual posició institucional, d'acord amb l'ordenament en vigor, de la Comunitat Autònoma '[STC 52/2017, FJ 8.A)], amb la consegüent vulneració, per tant, del principi constitucional d'autonomia (art. 2 CE) i de les determinacions basilares del propi Estatut de Catalunya (arts. 1 i 2 EAC), minant així la seva immediata font d'autoritat”.

 

 

I afegia que el Parlament va pretendre "cancel·lar de fet, en el territori de Catalunya i per a tot el poble català, la vigència de la Constitució, de l'Estatut d'Autonomia i de qualssevol regles de dret que no  s'avinguessin o s'acomodessin al dictat de la nua voluntat”.  Segons el Constitucional, “a l’obrar d'aquesta manera, la Cambra es va situar completament al marge del dret i va deixar d’actuar en l'exercici de les seves funcions constitucionals i estatutàries pròpies i ha posat en risc màxim, per a tots els ciutadans de Catalunya, la vigència i efectivitat de totes les garanties i drets preserven per a ells tant la Constitució com el mateix Estatut”, conclou.

 

Al Suprem veuen aquesta interpretació repetida i insistent del Constitucional com una “simbiosi” amb la descripció penal  de la sedició. Concretament, la sedició, tipificat en el 544 i següents del Codi Penal, castiga els que s'aixequin públicament i tumultuària per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis. La definició que en fa el Constitucional dóna una pista ample d’aterratge a la Sala Penal del Suprem.

 

 

Comentaris