Per què un llibre dedicat a la família?
Em plantejo quin és el paper de la família avui, en un moment en què l’estructura de la família és diversa i canviant i pràcticament no hi ha un patró un únic. Sí, però, que hi ha un punt comú bàsic: tothom necessita la família. Tothom necessita protecció, companyia, afecte, algú que et faci costat i sentir-se part d’un petit grup!
Però les famílies també són un pou de conflictes…
Sí, tothom vol una família, tot i saber que engavanyen, limiten, encotillen… Per això vaig inventar algú que encarnés aquesta dualitat amb les famílies d’ara.
La necessitat de la família es nota més a mida que ens fem grans?
Una cosa és notar i una altra necessitar. Tothom necessita la família: joves, adults, grans… Sobretot en moments de feblesa emocional. La família, de forma natural, és la primera unitat social d’auxili immediat. Aquesta necessitat, en general, és una necessitat humana però que no s’acaba d’articular ni de forma clara, ni duradora, ni universal… en definitiva, tantes famílies, tants caps tants barrets.
El personatge de la història és un home gran força particular…
Sí. És una persona gran que té una ferida molt fonda a nivell afectiu i d’història personal. Però, a més, és un home barrut i amb un concepte de família tradicional, que només vol que estiguin per ell i que les filles el tinguin contemplat. Vol que siguin la seva mare i la seva infermera.
Amb la pluralització dels models de famílies què hem perdut?
Jo no arribo a conclusions morals. Per mi la cosa més primitiva és posar en evidència que la família sempre et cobreix les coses més elementals. I, sobretot un nen, necessita un entorn de protecció, afecte i estima, encara que aquest no es pugui mantenir indefinidament.
Un altre tema que apareix al llibre és la manca d’autoritat entre pares i fills.
Sí. El protagonista és un barrut, un burleta i un rondinaire, però de tant en tant, i toca! De vegades diu coses d’una gran sensatesa. Per exemple, una de les cases és un campi qui pugui i ell reclama un cap de casa que posi ordre i seny.
Quina ha estat la base real de la seva reflexió? El seu entorn?
El món, el món funciona així. Un infant de 8 o 12 anys avui comparteix escola amb nens que viuen situacions familiars que no tenen res a veure amb la situació dels seus avis. La meitat són de famílies separades, alguns tenen dos pares… Però, en línies generals, el nen sempre tira endavant perquè necessita afecte i referents fixos i sòlids al seu voltant, i és igual si són un home i una dona, dues dones o dos homes.
Vostè escriu en primera persona. Es difícil posar-se dins el cap d’una home de setanta-sis anys?
És fantàstic! És fantàstic que l’ofici de novel•lista et permeti posar a la pell de persones de sexe diferent, d’edat diferent, d’experiències diferents… És magnífic escriure sobre personatges completament allunyats de la meva manera de pensar.
I, escriure com parla una persona d’aquesta edat?
Quan un escriptor fa una novel•la en primera persona i la pròpia persona es defineix com “un qualsevol”, “un de la massa”, que li agrada la rutina i passar desapercebut, ell et marca l’ús literari. Això vol dir que ell marca la manera d’expressar-se –un llenguatge molt propi de la seva pròpia generació i de gent encara més gran-, les seves opinions, allò que fa… perquè al final al lector li resulti agraït.
Com definiria el seu català?
Un català ric i potent que usa gent que no va tenir premsa catalana, que no va tenir educació en català, que no va conèixer el català com a llengua d’entorn i que per això el parla contaminat. És un català amb fraseologia molt viva i ric amb expressions, un català que he conegut als meus pares i als meus, a Gràcia on era jo i que el sento a Barcelona. La gent gran té un català corromput, però molt ric.
És un català ric, però que intentem “normalitzar”…
Sí, el personatge diu: “Que és això de la pluriocupació? Jo en dic pluriempleo!”.
En reneguem massa?
Sí, per una qüestió històrica molt comprensible. Durant la postguerra l’esforç titànic que fa la literatura és “salvar els mots”. I preservem la puresa del català perquè està a punt de desaparèixer davant del castellà. Aquesta novel•la no s’hauria pogut publicar a finals dels anys seixanta o setanta perquè hauria estat un atemptat a la integritat de la llengua.
I ara si és possible…
El temps ha evolucionat molt i ara molts materials recullen la parla real de la gent. Els mateixos lectors també sabem que hi ha una cosa que es diu registres lingüístics i els correctors són els primers en aplicar-los. Abans teníem un sol registre, el català era o no era pur, i ara no el corrector decideix segons la coherència estilística de l’autor.
Però no és habitual.
No. Per una banda, això fa que l’autor es descarregui la pressió, però també tens la impressió que cada concessió que fas és una part dels castellà que ens elimina. Per això contraposo els castellanisme amb expressions catalanes genuïnes.
Vostè escriu com el català d’una generació, però quin és ara el català que es parla al carrer?
És molt pobre, no ens hem d’enganyar. Però també ho és si mirem l’anglès, el francès… tots ens queixem del mateix. Totes les llengües s’han aprimat i el gruix expressiu s’ha empobrit.
Hi ha una causa comuna?
Cal parlar de la influència dels mitjans de comunicació, de la falta de diàleg intergeneracional – abans de la gent convivia en un nucli familiar extens i la llengua s’empeltava d’uns als altres-…. hi ha moltes raons. No m’agrada ser apocalíptic i per això cal remarcar que a mesura que la llengua s’aprima creix de forma paradoxal la capacitat dels joves i adolescents per adoptar un vocabulari nou cada dia, encara que generalment no són patrimonials i les cremen ràpidament.
El protagonista participa en un concurs literari i no és gaire sincer.
La meva idea era fer una persona que anés de concurs en concurs, però al final només és un. Em diverteix molt fer una persona que escriu allò que, segons ell, volen llegir els altres.
I això passa?
Hi ha de tot! Però és una paròdia.
Li va sorprendre el premi Ramon Llull per a Núria Amat?
El català està en una situació complicada i delicada, per tant, tot el que sigui sumar persones que venen cap el català, benvinguts al club. Per mi no hi ha polèmica. A més, si es tracta de persones que hi aporten prestigi, popularitat i difusió, molt millor.
Alguna altra novel•la en perspectiva?
Sí, però no t’ho diré. Encara falta molt de temps i molta feina.
