Aquest cap de setmana es compleixen dos anys des que el Parlament va aprovar per unanimitat anul·lar totes les sentències redactades per consells de guerra durant el règim franquista a Catalunya. Més de 300 famílies de víctimes de la dictadura assistien a la cambra catalana per veure com tots els diputats votaven a favor de reparar la memòria històrica i de fer un pas més enllà de la llei de Zapatero, que reconeixia la injustícia d’aquells judicis però no declarava nuls els consells de guerra.
“És una reparació jurídica i això fa que vagi més enllà d’un fet simbòlic”, explica a El Món Pep Cruanyes, coordinador de la Comissió de la Dignitat, que dos anys després fa un bon balanç d’aquella llei. Aquesta organització va ser qui va proposar als grups parlamentaris el text per tal que tirés endavant. Explica que els tres partits que se la van fer seva i la van proposar perquè s’acabés votant van ser Junts pel Sí, els Comuns i la CUP; i que el PSC dubtava de votar-hi a favor, argumentant que el Parlament no tenia competències per aprovar un text tan important pel que fa a memòria històrica.
“Votar en contra hagués significat que donaven legitimitat a les condemnes”, afirma Cruanyes, que apunta que quan el PSC va saber que es farien públiques les 66.000 causes que anul·laven aquesta llei, va decidir votar-hi a favor. A últim moment també s’hi van sumar Ciutadans i el Partit Popular. Fos com fos, va ser un èxit.
Alguns dels familiars van poder seure a tribuna. No hi eren tots, però. Més de 300 famílies van seguir el Ple des d’una sala del Parlament. La gran majoria eren familiars de persones afusellades. En aquella sala, explica Cruanyes, els assistents van començar a explicar anècdotes que van fer emmudir el llavors conseller Raül Romeva, que havia anat a dirigir-los unes paraules. L’actual pres polític, explica el coordinador de la Comissió de la Dignitat, va romandre en silenci per escoltar els familiars.
El coordinador de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes Jordi Borràs
Quins delictes anul·lava aquesta llei?
No era rellevant quins fets s’haguessin jutjat, sinó qui havia jutjat aquells fets. És a dir, la llei considerava que els consells de guerra del franquisme no eren legals i que, per tant, tot allò que s’hi hagués jutjat no tenia legitimitat i no es podia considerar una sentència justa.
Millor que la Llei de Memòria Històrica de Zapatero
El 2007 el Congrés dels Diputats aprovava la Llei de Memòria Històrica impulsada pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, que reconeixia les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme. Una llei, però, insuficient. Així ho afirma l’Artur Ribes, fill de l’alcalde d’ERC de Granyena de les Garrigues que fou afusellat pels franquistes: Ramon Ribes.
Explica en aquest diari que aquella llei era insuficient perquè no anul·lava els judicis i per tant el seu pare “seguia sent culpable d’alguna cosa”. Concretament, de “rebel·lió al gloriós alçament nacional” per, senzillament, haver estat un alcalde republicà i haver defensat la República.
Ribes s’emociona quan explica a El Món que, encara que estigui agraït al Parlament de Catalunya per haver aprovat la llei, les ferides “encara estan obertes”. Ell tenia només deu anys quan l’Estat espanyol va afusellar el seu pare. “Els qui van manar afusellar-lo no van tenir en compte que aquell pare tenia cinc criatures al darrere; la gent no sap el què és tenir una infància en la què han matat el teu pare”.
Encara recorda les paraules que el pare va deixar escrites quan sabia que la mort era el destí que l’esperava: “Fills, estimeu-vos sempre, cuideu de la mare, i jo des de l’altre món us protegiré”.
