La "desastrosa" sentència de Marchena que avala la tesi de "l’Estat dual de dret"

L’exdegà de Dret de la UPF desenvolupa la tesi "in dubio pro cive" en el curs de Dret de la UCE

No només és cosa de jutges. Aquesta és la conclusió del catedràtic de Filosofia del Dret i exdegà de la Facultat de Dret de la Pompeu Fabra, Josep Maria Vilasojana, sobre la deriva dels poders “formals i informals” de l’Estat contra el procés sobiranista. En una màster class d’aquest matí al curs de Dret de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, Vilasojana ha esbossat la seva tesi que Espanya ha esdevingut un “estat dual de dret”. De fet, considera que no s’aplica un principi que ha batejat com a “in dubio pro cive”. Tot plegat avalat per la sentència del procés del Tribunal Suprem que ha titllat de “tècnicament desastrosa” i de “paradigma del que no ha de ser una sentència”.

Vilasojana ha encetat el menú del curs de dret d’enguany batejat com a «Cultures jurídiques i democràcia» i coordinat per Eva Pons, de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.  L’acadèmic ha desenvolupat la classe titulada “Argumentació jurídica i drets fonamentals (a propòsit de la sentència del Tribunal Suprem del procés)”. Amb aquest títol, Vilasojana ha volgut enmarcar la resolució de Manuel Marchena en el “context” en què va ser dictada, més enllà de considerar que certifica que “s’ha utilitzat el dret pel que no està pensat el dret”. A parer del jurista, la sentència constata que “malgrat formalment només hi ha un sistema jurídic a Espanya, els fets posen sobre la taula que els diferents poders de l’Estat -ja siguin formals o informals, ocults o a la vista- van en una sola direcció i el sistema jurídic es duplica en dos”.

Així, el catedràtic interpreta que es “genera un àmbit on un a determinada classe d’individus que se’ls considera enemics o adversaris i se’ls hi genera un dret especial per a ells, que no seria l’estat de les normes o estat de dret, sinó un estat de discrecionalitat que porta a l’arbitrarietat”. “segons a qui li toqui se li aplica l’estat de dret o bé l’Estat arbitrari”, ha reblat. Però a diferència d’altres opinions jurídiques i polítiques, Vilasojana assevera que aquest estat dual “no només abasta el poder judicial”. “Això no és cosa només dels jutges”, ha insistit. “El govern dels jutges no podria existir sense la complicitat dels altres poders”, ha argüit. Així ha recordat la feina del poder legislatiu amb exemples com la llei mordassa, o la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional  o les modificacions del Codi Penal encaminades cap una línia de dret penal de l’enemic i que l’actual majoria encara no ha canviat. Del poder executiu, n’ha rememorat iniciatives com l’aplicació del 155 contra les institucions catalanes. A la llista hi ha afegit, “els poders informals, com els mitjans de comunicació”. En aquestes circumstàncies, Vilasojana conclou que no es pot dir que “sigui un estat de dret”.

 

El Suprem, l’expressió de “l’Estat de dret dual”

 

 

El catedràtic de Filosofia del Dret ha posat com a paradigma d’aquest “Estat dual de dret” la sentència del procés del Tribunal Suprem.En primer terme, el jurista remarca que el Suprem és un “tribunal de darrera instància” i de “caràcter penal”, és a dir, que no pot anar més enllà de la llei i en el marc dels drets fonamentals, que estan regulats com a “principis” definits com a “categòrics”. També s’ha de tenir en compte el “panconstitucionalisme” del sistema espanyol, això és, que tot el dret s’ha d’interpretar d’acord amb la Constitució. En tercer terme, que cal complir amb la regla que cal argumentar i ha de ser una “interpretació sofisticada” en base a la ponderació de drets.

Vilasojana subratlla que la sentència tampoc respecta la “càrrega político moral” dels principis dels drets fonamentals i dels delictes que afecten drets polítics. Fins al punt, que entèn que Marchena confon la discrecionalitat -triar i argumentar en base a criteris teòrics- amb l’arbitrarietat que implica no donar raons alhora de decidir l’aplicació d’un delicte o no. En aquest sentit, el professor proposa aplicar el principi “in dubio pro cive”. Un principi que estableix que “davant de dues interpretacions d’un tipus delictiu que afecti als drets polítics, el jutge haurà de triar la menys restrictiva i prociutadania”. Una decisió que requerirà un “plus d’argumentació” per justificar una decisió.

En aquest marc, Vilasojana ha exposat que la sentència 459/2019, no compleix amb aquest requisit perquè “emfatitza conclusions sense donar raons”. “No respon a la pregunta de quin és l’element que converteix una manifestació en una sedició”, indicat. “Només dóna una aparença d’argumentació”, addueix. De fet, Vilasojana  destaca que Marchena en la resolució reconeix tangencialment que “hi podria haver diferents interpretacions dels fets jutjats però en fa una de restrictiva”. “El Suprem sembla que admet la possibilitat de dues interpretacions possibles: que els actes de resistència pacífica estan amparats pel dret de reunió i una altra, que no n’estan d’amparats, i el Tribunal en comptes d’expandir el que fa és reduir els drets polítics”, conclou.

 

 

Comentaris