El periodista David Miró defensa al llibre Periodisme samurai: les claus per ser un bon periodista polític (Editorial UOC) l’essència de la seva professió. Nascut a Borriana (Plana Baixa), llicenciat en filologia catalana i periodisme, és subdirector del ‘Diari ARA’ i professor de la UPF. “Els periodistes hem de ser notaris de la realitat”, opina.
Al llibre explica que sempre pregunta als seus alumnes, el primer dia de classe, si ja tenen clar que volen ser periodistes polítics. Vostè sempre ha volgut ser un ‘samurai’?
Per explicar i estudiar bé una cosa has de mantenir una distància. He pogut explicar aquesta figura del periodista ‘samurai’ (filosofia que haurien de tenir tots els periodistes per fer bé la seva feina) precisament perquè no sóc un ‘samurai’ 100%. Així també tinc una distància amb els companys periodistes. A mi m’agrada la política, m’apassiona, però amb el temps he descobert que la meva feina d’explicar la política i de fer d’intermediari entre el poder polític i l’opinió pública és més important. Als meus alumnes els dic que si volen fer política han de fer-se polítics, no periodistes.
Però no és el mateix aconsellar alumnes que periodistes
Quan els periodistes són atacats o qüestionats pels polítics treuen el seu orgull de periodista. He vist gent jove que, a poc a poc, ha anat descobrint la importància de la seva feina, i s’han convertit en periodistes molt més conscients del que ho eren en un inici. Les seccions de política dels diaris són el Delta Force del mitjà, són l’elit, porten el pes i el 60-70% de les portades recauen en ells. Per això estan sotmesos a tanta pressió.
Quins són els perills del periodista? La vanitat i l’ego?
Sí, i pensar que és més llest que el polític, o que el pot alliçonar sobre el que ha de fer. Aquests perfils de gurus, com Pedro J. Ramírez, a mi m’incomoden. Cal separar les coses, i els periodistes hem de ser notaris de la realitat per garantir que tota la població rebi una informació rigorosa i verídica. Sense aquesta funció nostra la democràcia no funciona. Amb això ja n’hi ha prou. Un periodista no pot militar en cap partit, perquè el més important és mantenir la credibilitat. Als meus alumnes els dic que, la nostra manera de millorar el món, el nostre activisme, és la recerca de la veritat. Canviem el món traient a la llum coses que algú vol amagar. I no cal barrejar-ho amb res, això ja és prou important. Tot i això, el món del periodisme i la política es barreja molt. Jo ara estic molt preocupat pel que ha passat als Estats Units, per exemple.
Què vol dir?
Allà els periodistes han fet bé la seva feina. El ‘New York Times’, el ‘Washington Post’ i la CNN ho han explicat tot sobre Donald Trump: les estafes, els negocis i les vinculacions, així com els casos d’assetjament sexual i els testimonis de les dones afectades. Però què ha fallat? Una part important de la gent no els ha cregut. Per tant, la lliçó és que els periodistes ens hem de preocupar de les dues coses: de fer bé la feina i treure la informació, però després també hem de ser creïbles.
Però sobta que mitjans nord-americans d’aquest renom no tinguin una credibilitat assegurada
Doncs no la tenen. No és tot culpa de Trump eh, segurament els mitjans han comès els seus propis errors. La professió i els empresaris de la comunicació hem de fer autocrítica. Però és evident que si els mitjans tradicionals, transversals, grans i professionals perden la credibilitat el buit que deixen no l’ocuparan pas uns mitjans ideals i angelicals. Sinó webs com la de l’Steve Bannon i fonts d’informació esbiaixades, que busquen confondre la gent directament. I això és molt perillós. Si la credibilitat dels mitjans cau la democràcia està en perill.
Això també passa a Catalunya. Els mitjans unionistes i els independentistes tenen un paper fonamental en el procés
Clar, però el tema és que des dels sectors independentistes se’ns demana que ens posem al mateix nivell que els altres. Els propis lectors ho reclamen. Volen que no fem periodisme i que fem propaganda. I això és un error. La nostra aportació al procés com a periodistes és fer bé la nostra feina. Perquè aleshores construïm un país millor. Si caiem en les mateixes trampes que volem denunciar no fem un país millor, estem degradant la democràcia i la societat. Però hi ha molt poca consciència d’això. El problema que tenim és la fragmentació de les audiències. Cada vegada en comptes de grans mitjans transversals hi ha una proliferació de mitjans petits, on cadascun d’ells busca el seu nínxol d’audiència. Per això hi ha, per exemple, tantes televisions d’extrema dreta. La pluralitat per a ells no existeix. Això té el risc de viure en una bombolla on només es consumeixin uns determinats mitjans, que ens situem en una zona de conformitat ideològica, on es tingui clar qui és el bo i qui és el dolent, i on no hi ha diàleg amb l’altra part. Això és empobridor. Calen mitjans amb la mentalitat de ser plurals. I, en el cas català, hi ha un problema.
Quin?
M’agradaria que l’ARA tingués lectors del PP. Però és molt difícil. L’imaginari dels votants del PP és un altre, no consideren que Catalunya sigui una nació, per exemple, i això ja és una barrera molt gran. Per això jo m’he d’acontentar, com a mínim, que la gent del PP es cregui una publicació de l’ARA. I a això sí que hi podem aspirar.
A Escòcia molts partidaris del Sí assistien a mítings del No per a conèixer-ne els arguments i llegien premsa unionista
Sí, la cultura és molt diferent. Ens hem de rebel·lar contra això, també. Les societat britànica i catalana són molt diferents. I cal entendre que el procés català és excepcional, amb uns costos determinats. Jo he vist manipulacions informatives molt bèsties, que no havia vist mai i que, evidentment, no tenen res a veure amb el periodisme. I nosaltres ens hem de vacunar contra tot això. I la gent que intenta construir un país nou, sigui independent o no -ja ho veurem-, ha de treballar perquè la nostra sigui una societat el màxim cohesionada possible. I això s’ha de fer ja, i hi ha d’haver un mínim marc comú d’intercanvi neutre d’informacions i idees. El nostre objectiu ha de ser evitar que la societat catalana acabi sent fracturada, dividida i que visquem en bombolles diferents. I els periodistes hi podem col·laborar, si fem bé la nostra feina.
Arribarem al punt que els mitjans catalans (o espanyols) demanin el vot per a un partit concret?
És un debat que no tinc resolt. Sempre s’ha parlat del model americà, on els mitjans demanen el vot. És un exercici de transparència que està bé, però en el cas dels Estats Units s’ha girat en contra. Li ha facilitat molt a Trump la idea que els mitjans estan comprats per l’establishment, que tenen uns interessos X, i que es mouen al dictat dels lobbys de Washington. El posicionament tant a favor de Hillary Clinton ha afavorit la demagògia de Trump en contra dels mitjans de comunicació. Per tant, no tinc clar si hem d’anar cap aquest camí, o si hem d’anar justament cap a una via contrària, que seria ser el màxim d’objectius i rigorosos, gairebé escèptics, però que tot allò que diguem vagi a missa. El problema que tenim és que la gent no sap què és veritat i què no. I això fa que la gent no tingui la informació necessària per a prendre les decisions importants. Hi ha d’haver un mínim de veritat compartida, si no la societat és la llei de la selva. Cal saber si els Pujol han robat o no, i no estar pendents de qui ho publica i qui no, pensar que aquest mitjà tindrà uns interessos o uns altres… No, hi ha d’haver algú que digui què ha passat de debò, que sigui veritat i creïble. No sé si hem d’anar cap aquí o no, però després del que ha passat amb Trump, cada vegada crec que sí, que cal ser cada vegada més ‘samurais’, uns monjos que fem una renúncia, ens apartem de la societat per explicar el que passa. Ha de ser la nostra funció, ser una mena de confraria, i que la societat ho accepti. És bastant difícil [riu].
Al llibre critica els tertulians. Distorsionen la realitat? Poden arribar a tenir més credibilitat que tot un mitjà de comunicació?
Sí, sí. O que els polítics, que tenen credibilitat zero. El problema són els tertulians periodistes. Jo vaig a tertúlies, i quan hi vaig estic incòmode. No sé si m’interessa que la gent sàpiga què penso. Perquè em pot restar credibilitat. He d’intentar protegir-me al màxim i tenir un punt de vista més explicatiu que opinatiu. Si els periodistes ens mantenim en aquest paradigma, quan anem a les tertúlies, estem fent bé la feina. Però és complicat, perquè intentes fer de periodista i al costat tens un polític que està colant el seu missatge i que veus que està sent partidista i demagog. Què cal fer aleshores? Anar en contra d’ell, o mantenir una certa distància? És complicat.
A més, hi ha tertulians que hi van sempre, a parlar del que toqui, no com a experts d’una temàtica concreta
Exacte. El problema és que la gent etiqueta els periodistes en funció de les tendències. I és molt important que si el meu mitjà publica una notícia la gent no se la pot qüestionar pel tipus de mitjà que és, o per la seva editorial. El millor seria que la gent digués: “Aquest diari té una línia editorial X, però la informació és impecable”. Aquesta és la meva lluita. Per això crec que, per exemple, guanyem més credibilitat quan critiquem actors del procés que quan critiquem C’s o el PP. Ara bé, també he de dir que si fas una informació no favorable al procés (tensions a l’ANC per exemple), hi ha lectors que et reclamen que no expliquem aquestes coses, us esteu carregant el procés! Perdoni, està pagant un servei d’informació però no vol estar informat. Aquí estàs indefens. Estic preparat perquè un polític em digui això, però que els lectors ho facin em deixa tocat.
La firma d’un periodista pot arribar a ser més important que un mitjà en si?
Sí, avui dia la imatge de marca és molt important, i la credibilitat és una conjunció de coses. Com a periodista tens la teva pròpia credibilitat i imatge de marca, però després passes a treballar en un altre mitjà concret, que al seu torn també té la seva pròpia credibilitat i imatge de marca. I sí, pot passar que la imatge i credibilitat del periodista superi la del seu mitjà. I en termes de carrera professional, a llarg termini, cal anar amb compte. Hi ha mitjans que no fan periodisme i això al final t’afecta a tu i a la teva imatge de marca.
Quin paper tenen les xarxes socials en aquest escenari?
El consum de la informació a través del mòbil fa que tot ho vegis al mateix nivell. Saps que el ‘New York Times’ té una plantilla de 1.500 periodistes, i que cada notícia passa per 10 filtres abans de ser publicada. Però una notícia seva, a Twitter o a Facebook, està al mateix nivell que la notícia d’un altre mitjà amb tres persones finançades pel Ku Klux Klan. I el format és el mateix: títol, subtítol, foto i text. El cervell de les persones assimila les dues notícies com a dues informacions semblants, i no valora que en un cas hi ha uns periodistes amb uns criteris deontològics i una praxi professional i, en el segon cas, hi ha pura demagògia i voluntat distorsionadora. És això el que a mi em preocupa de les xarxes, la barreja de fonts professionals i paraprofessionals.
Dit això, com s’exerceix de quart poder en l’era de Twitter?
Ara mateix el problema dels mitjans és que perdem credibilitat, i s’ha de recuperar. Ens hem d’enfortir i, per fer la nostra feina, ens hem de blindar, fer un pacte entre professionals i mitjans per establir uns mínims. No tot és publicable, no tot es pot justificar amb criteris periodístics. També a Catalunya, i el Col·legi de Periodistes intenta fer aquesta funció, però cal anar més enllà. Els periodistes estem en perill! La gent no ens creu, o ens creu només perquè som de tal mitjà, no pel fet de ser periodistes. I tots els periodistes, treballin on treballin, han de tenir credibilitat. Això ho enriquiria tot. Per tant, per fer de quart poder, denunciar governs i fer de vigilants de la democràcia, caldria creure’ns la nostra funció i intentar ser el màxim d’independents possible. Però no es pot aconseguir si la societat no és conscient de tot això i no entén que ha de pagar per la informació per a contribuir-hi.
Però de la mateixa manera que la gent es descarrega pel·lícules piratejades per no pagar l’entrada del cinema, o mira el futbol on-line per no subscriure’s a cap canal de pagament, cada vegada hi ha més mitjans oberts que publiquen tota la informació lliure i els lectors no han de pagar res
Sí, però… és que no hi ha altra. Al final [pensa] el que està en joc és la democràcia. Sense periodistes no hi ha democràcia, i sense una premsa lliure tampoc. I la premsa només pot ser lliure si és sufragada pels lectors. Per tant, jo sí que crec que en algun moment es trobarà l’equilibri i el model de negoci que permetrà pagar mitjans forts i professionals. Els qui em preocupen són els joves. Ningú no compra diaris de paper, i poquíssims paguen per la informació. I és gent que vol ser periodista! Jo els pregunto, aleshores, que de què volen cobrar. De l’aire? M’espanta que els joves s’informin a través de mitjans alternatius, als quals atorguen més credibilitat, però que caldria que veiessin de qui són aquests mitjans, a qui pertanyen i quins interessos i funcions tenen. Estem tornant, segons com, a la premsa de partit de principi del segle XX, quan cada partit tenia el seu diari i la gent s’enquadrava amb aquell mitjà. I no sé si és hem d’anar cap aquí, aquesta societat de bombolles em fa por. Però han de coexistir els grans mitjans amb els més petits, això també donarà més llibertat. Si els grans mitjans, els que cohesionen, desapareixen, el panorama és desolador.
Qui té més influència en l’èxit d’un mitjà, els periodistes o Facebook?
Ara mateix Facebook. Per exemple, a l’ARA un 25% del trànsit el tenim a través d’aquesta xarxa social, que mana molt, i és un dels altres perills que tenim. Però a mi el que em preocupa més de Facebook són les fake news. D’alguna manera caldria marcar quina informació ve d’un mitjà professional feta per periodistes, i quina no.
Un periodista (de qui he après molt) em feia veure que els polítics van passant, arriben i pleguen, els veiem marxar. I, en canvi, els periodistes sempre ens quedem. Els polítics estan pitjor que els periodistes?
És veritat que ara va tot molt més de pressa i que les caigudes són molt més fortes. Però el que no ha canviat és aquesta guerra on sempre ens trobem els polítics i els periodistes, on ens necessitem mútuament. I el que sovint ens falta als periodistes és ser conscients de la nostra força. A vegades caiem massa fàcilment en les trampes dels polítics. I ells passen i nosaltres ens quedem, efectivament. I això t’ha de donar una certa perspectiva de calma. Perquè qui riu últim riu millor.
Acabem. Com serà el periodisme polític un cop acabi el procés?
Dependrà de com acabi el procés, però crec que, acabi com acabi, el post-procés serà llarg. I si té una característica és que és molt difícil de predir, hi ha molta incertesa. Això té coses bones i dolentes. Per exemple, els periodistes joves tenen l’oportunitat d’entrar en un món amb molts canvis on la veterania ja no compta tant. Continuarem força temps buscant l’equilibri que es va perdre quan es va trencar aquell equilibri imperfecte entre CiU i PSC. A partir del 2003 això comença a implosionar i, des d’aleshores, no s’ha retrobat l’equilibri. Em costa veure un escenari d’un partit hegemònic a l’estil Pujol o de la CiU dels anys 2010 i 2011. Si una cosa ha vingut per quedar-se és la fragmentació, i la idea que els partits grans degeneren en màquines de poder excessives. Trigarem encara bastants anys a tenir una etapa com la del pre-procés.
