David Díaz Rojas és el representant de la plataforma opositora SOS Venezuela BCN i coordinador de Venezolanos en el Mundo a Catalunya. En aquesta entrevista amb ‘El Món’ Díaz repassa la situació política al seu país i comenta els inconvenients que el passat 16 de juliol van dificultar la celebració d’una consulta popular de veneçolans opositors a Barcelona. Molestos amb el govern d’Ada Colau, el moviment opositor veneçolà lamenta que aquell dia Barcelona hagi quedat “ressenyada” com “la única ciutat al món que va prendre una mesura arbitrària contra els veneçolans i els drets humans”. A banda, Díaz també denuncia que el moviment opositor veneçolà a Barcelona rep “maltracte” per part de la CUP, a qui acusa d’agressions i d’actuar en connivència amb el consolat veneçolà a la capital catalana.
Si fem cas d’alguns grups de l’esquerra catalana, de vostè, com a representant d’un moviment d’oposició al govern de Nicolás Maduro n’hauríem de dir que és un feixista. Ho és?
Aquesta és una realitat que transcendeix i contra la que hem de lluitar. A Veneçuela hi ha, dins del país, una resistència que lluita al carrer per la seva llibertat. Per un altre costat, hi ha la Mesa de la Unidad Democràtica (MUD), que reuneix tots els partits polítics que fan oposició. N’hi ha que són de centre, d’altres de centre-esquerra, esquerra i un només de dretes. La majoria de partits de l’oposició a Veneçuela estan inscrits a la Internacional Socialista. Els opositors veneçolans no som feixistes, o almenys jo no me’n sento. En primer lloc, no milito a cap partit polític i, en segon lloc, crec que la situació dels drets humans al meu país no té a veure ni amb les esquerres ni amb les dretes ni amb el centre. És una tema de violació flagrant i evident de drets humans. Qui no ho denunciï és simplement un còmplice. És l’únic punt que tinc clar i és el que nosaltres volem destacar a Barcelona com a representants del moviment d’oposició i resistència.
Estan decebuts amb alguns líder polítics catalans que no acaben d’empatitzar amb la realitat veneçolana…
Fa unes setmanes, Miquel Iceta del PSC feia una declaració bastant lamentable negant l’existència del chavisme i el madurisme a Barcelona. Al dia següent, containers de la ciutat van aparèixer guixats amb la frase “Leopoldo López, asesino”, “MUD, asesina”, “Opositores, asesinos”, cosa que realment va posar en evidència la falta de coneixement de la realitat o la ceguesa temporal d’Iceta. És bastant lamentable que els polítics encara vulguin extreure’s, pels seus propis interessos partidistes, de la realitat, no només de la de Veneçuela, sinó de la d’aquí també, on tenim un problema local. La resistència que està a Barcelona ha de lluitar contra això i és bastant fort, com si no en tinguéssim prou en rebre les trucades cada dia dels nostres familiars que pateixen els avatars de la guerra a Veneçuela —perquè ja estem en guerra, encara que no se li hagi donat la categoria, no hi ha cap altra cosa que guerra. La meva germana des de casa seva escolta trets totes les nits. És un desgast psicològic el que tenen en aquests moments al país i la meva família gairebé tota ha perdut entre 8 o 10 quilos. Tots treballen, tenen sous que —en una altra situació— els permetrien viure de forma tranquil·la, com a mínim podrien sostenir-se i tenir cobertes les necessitats primàries, però la realitat és que no aconsegueixen tenir una alimentació equilibrada ni suficientment potent com per mantenir el seu pes.
El 16 de juliol van celebrar un referèndum pel qual l’Ajuntament de Barcelona no va posar precisament facilitats al·legant que els faltava un permís. Han aclarit quin permís els faltava?
En aquest moment aquesta situació es troba en mans dels nostres experts legals. A dia d’avui l’Ajuntament no ens ha pogut aclarir l’autorització, llicència o permís requerit per fer una activitat d’aquesta categoria dins d’un centre cívic. A priori podem dir que no existeix tal autorització. Ells al·leguen que mentim perquè vam dir que el saló té un aforament de 150 persones i que nosaltres n’anàvem a reunir 15.000. Sembla una veritable estupidesa perquè mai estaran les 15.000 persones votant al mateix temps. Ells saben perfectament de què va un procés electoral, saben perfectament que mai haguessin estat les 15.000 persones dins del recinte, saben perfectament que l’horari que havíem seleccionat era el corresponent, se’ls havien presentat plans fets per enginyers de la distribució de taules, de com haguéssim tractat el flux d’entrada i soritda de persones, teníem un pla d’autoprotecció, que també es va presentar al centre cívic Pere Quart, però res, molt lamentable perquè el que van fer va ser un “madrugonazo”, una mesura totalment arbitraria. Ens van deixar sense el centre cívic però, a través de les nostres converses amb la Guàrdia Urbana i les autoritats locals, vam aconseguir negociar que es fes la consulta al carrer. També volem denunciar que les autoritats del centre cívic no es van presentar a les instal·lacions, un fet realment lamentable. Tampoc van donar la cara i va ser una mesura totalment arbitraria, una decisió totalment política que no obeeix a les excuses que ens van donar sobre seguretat ciutadana. Al contrari, mantenir una gran quantitat de gent al carrer era molt més perillós que no pas tenir-los dins d’un centre resguardats. Vam tenir casos d’insolacions, no anàvem preparats per estar al sol, gent gran que es va desmaiar, el procés es va alentir, vam començar més tard, les cues es van fer més llargues i hi va haver gent gran i dones embarassades que, en haver d’estar dues hores de peu i amb la calor, es van acabar desmaiant.
Pensen denunciar l’Ajuntament de Barcelona per aquests fets en considerar que potser han estat vulnerats alguns dels seus drets?
Aquesta seria una de les possibles vies que es prendria, però no podem assegurar res perquè hi estem treballant. Potser no sigui una denúncia, però sí una presa d’accions, que no són per anar en contra de l’Ajuntament de Barcelona, sinó que el que demanem, en primer lloc, són explicacion. A dia d’avui hem sol·licitat la informació sobre quina era la llicència i el permís requerit que el centre cívic mai ens va mencionar, encara que ens va cobrar el lloguer. Ara estan fingint demència momentània, no responen a cap sol·licitud d’informació i és lamentable perquè sabem que la decisió no va ser del centre cívic, va ser una decisió netament política que ens va afectar en aquell moment i que evidencia realment quina és la posició de l’Ajuntament de Barcelona sobre la situació que està vivint Veneçuela. De fet va ser l’únic problema que vam tenir durant la consulta popular del 16 de juliol, l’únic incident que vam tenir a l’Estat espanyol i fins i tot a nivell mundial pel que fa a centres electorals. Barcelona va quedar ressenyada en la història del 16-J com la única ciutat que va prendre una mesura arbitrària en contra dels veneçolans i de la defensa dels drets humans. Cal ressaltar que aquest és un procés totalment legal, que estava recollit a la constitució de la República Bolivariana de Veneçuela. És una consulta permesa, que ve recollida com a dret fonamental dels ciutadans en una democràcia participativa, sense necessitat d’intervenció del poder electoral. El resultat no és vinculant, però sí que ens dona una idea de l’opinió de la ciutadania en referència al tema que s’està consultant. Crec que aquesta participació va ser realment important a pesar de totes les amenaces que van rebre a Veneçuela els treballadors públics. Moltes de les persones que han participat a la consulta han perdut la feina.
Amb Nicolás Maduro la situació dels drets humans a Veneçuela ha empitjorat?
Les coses van de mal en pitjor. La situació és terrible. Ja van més de 132 morts i 15.000 ferits en 125 dies de protestes. L’Observatori de la Violència a Veneçuela presenta unes xifres lamentables, perquè no només pel que fa a protestes, sinó també per l’augment de la violència per altres causes. El poble té gana, necessitat de cobrir les seves primeres necessitats. I el que no aconsegueix a través dels seus propis mecanismes ho està aconseguint fora. El problema és que hi ha molta violència i és una violència perpetrada des del mateix Estat. El llenguatge violent que ha mantingut el règim, i que s’ha agreujat les darreres setmanes, es veu també al carrer i en la gent. Les cues són cada cop més llargues, hi ha cada vegada més escassetat d’aliments, hiperinflació, han augmentat el sou mínim, però això el que fa és generar més i més inflació. Per més que intentin imprimir més moneda es genera més inflació. La situació és com quelcom cíclic, però que va empitjorant. El problema de Veneçuela té moltes arestes, són molts els factors que intervenen en la crisi. I és quelcom que no es resoldrà amb un procés electoral, o amb un nou president de l’oposició. Ho tenim tots molt clar. Per a recuperar-se de tota aquesta catàstrofe han de passar molts anys, per tornar a ser el país que era o senzillament una nova Veneçuela, diferent a la que tenim ara. Una Veneçuela que es mereixin els veneçolans, on es respectin les llibertats, els drets humans. Això és el bàsic.
Tenen en algun punt raó els que defensen el govern de Maduro?
A dia d’avui, fent un anàlisi més profund, els que defensen el govern de Maduro, els que estan a en el poder no poden deixar-lo perquè saben que seran jutjats. Saben perfectament que no han estat fent les coses de la millor forma. Tenen delictes en molts casos de lesa humanitat que no prescriuran i saben que seran jutjats i que la justícia els atraparà. I ells en la seva cúpula de vidre a Veneçuela se senten intocables. És per això que intenten mantenir i allargar el màxim possible tota aquesta situació, costi el que costi. Tenen els seus propis interessos. No és normal que el vicepresident de la República tingui centenars de milions de dòlars en comptes només a EUA. Han estat clausurats tots els seu comptes als EUA. Si són tan anticapitalistes perquè tenen béns i comptes de copioses quantitats a EUA? Les sancions que ha posat EUA no són en contra de l’Estat veneçolà ni en contra del poble, és en contra d’ells, dels seus comptes i els seus béns. Això s’ha d’explicar.
El govern de Maduro apel·la sempre a una suposada guerra econòmica que busca desestabilitzar la seva revolució….
Quan parlen de guerra econòmica sempre és bo saber a què es refereixen amb guerra econòmica. Qui fa guerra a qui i d’on ve la guerra econòmica. De moment a Veneçuela no hi ha cap tipus de bloqueig internacional. Entren i surten les mercaderies que vulguin. En principi cadascú pot obrir les empreses que vulgui. En segon lloc, Veneçuela sempre ha estat un país monoproductor, la nostra economia sempre s’ha bastat en el petroli i així continua sent. De fet ara som més dependents del petroli que abans. Som monoproductors de cru, en venem a EUA (el primer client). En aquests últims 20 anys les nostres refineries han baixat molt la seva capacitat de refinament i ara som més dependents, depenem d’EUA perquè ens ven gasolina refinada. Això és lamentable, perquè durant 20 anys, no s’ha promogut el desenvolupament endogen iper propiciar que Veneçuela s’autogestionés els seus propis derivats del petroli. EUA ens ven la gasolina, ens ven la matèria prima per poder fer el refinament del petroli. I tot això perquè no vam saber generar aquesta capacitat productiva i la nostre capacitat de refinament al país està en les pitjors condicions possibles. Sempre hem estat depenents de l’exterior, la poca empresa que hi havia ha estat destruïda, moltes han anat tancant com a efecte del control canviari establert pel propi govern que en va dificultar l’activitat. Moltes empreses de productes bàsics van ser expropiades en el seu millor moment per Chàvez i ara mateix no estan operatives. Qui fa doncs la guerra econòmica? Qui va malmetre l’aparell productiu veneçolà? Qui no va donar suport al petit i mitjà empresari?
En el context actual, amb una oposició cada vegada més arraconada, quina sortida veu per a la resistència?
Totalment complicat. Maduro té ara mateix el poder, les forces armades al seu costat, però no té el poble. Les Forces Armades tenen les armes, i les armes són les que estan ara suprimint les manifestacions i així mateix oprimit al veneçolà. No només les forces armades, sinó també els “colectivos” armats pel govern. Aquests col·lectius, que ja existien en l’època de Chàvez i que han anat degenerant en el que actualment són, són violents, van totalment armats i actuen en complicitat amb la Guardia Nacional Bolivariana. Aquesta gent va entrar a l’Assemblea Nacional i van apallissar als diputats sense que passés res. Tots els crims que cometen estan quedant recollits, però l’escenari per a l’oposició no està clar. Perquè encara que tinguem bones notícies sobre el suport internacional de governs que es pronuncien en contra de l’Assembla Nacional Constituent hi ha una gran incertesa. L’oposició s’ha de mantenir més unida que mai i no pot perdre la visió de continuar lluitant per la llibertat, aprofitar aquest suport internacional, continuar donant suport a la resistència al carrer, que són joves que lluiten per la seva llibertat.
Se senten a Catalunya en territori hostil?
De moment els més radicals i dels qui hem rebut més amenaces o fins i tot maltracte, és de membres de la CUP. Alguns dels seus membres ens han agredit. Sobre Barcelona en Comú, sí que per descomptat hi ha persones adeptes de Podemos que estan en desacord amb nosaltres, però no són tan violents. Expressen la seva opinó i estan clarament relacionats amb el madurisme, segueixen defensant l’indefensable. Jo els titllo de còmplices de tot el que passa a Veneçuela. Hi ha un relació directa d’aquesta relació amb el madurisme amb el que va passar el 16 de juliol al centre cívic Pere Quart.
