Josep Costa (Eivissa, 1976) Vicepresident del Parlament per JxCAT. Va nèixer en una illa. I com illenc veu les coses d’una altra manera. De fet, per a ell sembla que una illa només ho és vista des del mar. Això li dóna visió diferent del dret, de la política i de l’estratègia. D’aquí neix el seu darrer llibre “Eixamplant l’Esquerda” (Ed Comanegra, 2020), un llibre pràctic i plàstic on explica la seva estratègia cap a la independència. Convençut que ERC està en el marc de la derrota, ell considera que tot el contrari. Aposta per la desobediència com el carril que pot portar a la improbable sortida pactada com a la més segura via unilateral. L’1-O va ser una victòria on “el món va veure que Catalunya està a Espanya per l’ús de la fora, no dels vots”.
–Eixamplant l’Esquerda. Un títol una mica irònic…
Vol ser metafòric del dilema estratègic que tenim i del dilema interpretatiu del Primer d’Octubre.
-Dilema interpretatiu?
Si l’1-O va ser el principi o el final, si vàrem perdre o vàrem començar a guanyar. El llibre parteix de la idea que l’1-O vàrem fer l’esquerda al poder de l’Estat i en la que hem de seguir treballant per acabar podent fer la independència. Aquí és on hem de centrar els nostres esforços i no parlant de números o percentatges, sinó de com tombem un règim que no es legitima en vots ni en percentatges, sinó que es basa en la força. Una força que és menys del que alguns diuen o pretenen i que l’1-O van demostrar que podem derrotar-la.
-Fa la sensació que en els darrers dos anys, l’independentisme només s’ha dedicat a mirar els vídeos de les bufetades policials de l’1-O i no s’ha traslladat en estratègia ni una acció
Bé, aquest és el gran problema d’aquests dos darrers anys i mig. No tenim una estratègia compartida perquè no compartim el punt inicial: si l’1-O vam guanyar o vam pedre. Això ho condiciona de manera decisiva. Ens hem autoimposat d’anar units en una estratègia, però no anar units en la diagnosi, ens consta Déu i ajuda trobar una estratègia. Hem de persistir en eixamplar l’esquerda per culminar el procés. Des de molts punts de vista i de cara el món, el conflicte democràtic amb l’Estat va començar l’1-O. El missatge va ser que anàvem seriosament i, en segon lloc, el món va veure com l’Estat es defensava.
-La reacció de l’Estat legitima l’1-O?
I tant. Ens dóna molta força perquè no és estrictament una qüestió de legitimitat democràtic. No hi ha res més deslegitimat a Catalunya que el règim del 78 i la monarquia borbònica. A tot el món ha quedat molt clar que si Catalunya pertany a l’Estat espanyol és per l’ús de la força, no pels vots. Això ens dóna molta legitimitat i força per seguir.
-Hem perdut el temps aquests dos anys i mig?
Hem après molt. I hem malbaratat molta de la força guanyada el’1-O i el 21D. Sobretot les eleccions del 155, que no eren unes eleccions lliures i netes, i estaven dissenyades per derrotar-nos amb una aparença de joc democràtic. Haver-les guanyat ens donava una força i legitimitat brutals. El 155 va ser guanyat a les urnes. L’Estat va perdre. A aquesta via li havíem de treure tot el suc. Va ser una decepció trobar-me sectors independentistes que volien fer Govern i passar pàgina de l’1-O, quan havíem de plantar-nos i dir :”Hem guanyat i amb les vostres lleis”.
Josep Costa proposa convertir el Consell de la República en l’Organització per l’Alliberament de Catalunya Jordi Borràs
-Parlant d’eleccions, ni haurà una d’imminent? Quina ha de ser l’estratègia: anar pel 50% més 1, la desobediència?
Hem de reprendre el camí. Hem d’admetre que aquesta legislatura no ha donat fruits per avançar cap a la independència. Ho hem d’explicar bé, amb transparència i plantejar obertament que el camí de la independència passa per entomar que la repressió forma part del paisatge i no podem fer res per evitar-ho. Encara que intentis fer bondat, la repressió no perdona. Això ens porta a un escenari que combini mà estesa de negociació i estratègia de desobediència civil, per debilitar l’Estat i enfortir-nos nosaltres. I sinó hi ha negociació, anar cap a la ruptura unilateral. És important distingir la desobediència civil de la ruptura.
-Anem a pams, vicepresident, vos al llibre defineix la desobediència civil com el carril del mig… Els que anem amb cotxe odiem molt els que van pel carril del mig, fan nosa i no deixen avançar…
Efectivament (riu). Ara mateix som circul·lant per una via de tres carrils. El carril de l’esquerra és la via pactada. El del mig, per la desobediència, i el de la dreta, l’unilateral. Primer, la ruptura unilateral no es pot improvisar. No podem dir que podem publicar la DUI demà mateix i ser independents, ni podem sortir al balcó i cridar a tothom a la defensa de les institucions. No té cap sentit fer-ho d’un dia per l’altre. L’1-O va requerir molta preparació. I la via pactada, en si mateixa, no té cap recorregut. Així, que ens queda el camí del mig: la desobediència civil. L’exemple més proper és la insubmissió militar, van fer falta 15 mil joves i es va eliminar el servei, es va doblegar l’Estat. Quan més avances amb la desobediència civil més desgastes l’Estat. Si reprimeix perd legitimitat, i si no castiga, també i perd poder de coacció.
-Però la desobediència és una estratègia a llarg termini
Bé, és una estratègia que no té terminis. Tampoc no saps fins a quin punt la desobediència serà massiva o menys.
-I és pacífica…
També, però en tot cas, és una estratègia no violenta. Tenim raons per pensar que la gent no està d’acord que l’Estat posi gent a la presó per defensar la independència, si en posa més, es tirarà perdres a la seva taulada. I si no ho fa, animarà a més gent a desobeïr. Posem a l’Estat en el dilema de l’autoritat i la legitimitat. Un win-win per l’independentisme. En la mesura que avancem, en aquest dilema, l’Estat decideix si vol negociar o ens aboca a una ruptura unilateral. Ja no som nosaltres els que hem de decidir a quin carril hem de passar.
-Tot això està molt bé, partint de la base que el referèndum va ser una victòria, però hi ha companys seus que no ho viuen així
És així. Hi ha gent que tira la tovallola i abandona el conflicte. Ara no tenim unitat per continuar avançant. Però hi ha una majoria de la gent de l’1-O a la que no li hem sabut explicar com podíem avançar. I no ho hem pogut fer, perquè hi havia una part de l’independentisme que no tenia previst avançar, ni treballar en el curt termini cap a la independència. Per a mi, la independència no la tindrem demà, però hi hem de treballar cada dia com si la poguèssim tenir demà. Si ens decidim per aquest plantejament de la desobediència civil, no cal que hi siguem tots. Però si anem avançant i es veu que té sentit, la gent recuperarà la confiança.
-Al llibre, acusa a la direcció d’ERC d’estar en el marc mental de la derrota
La base majoritària de l’independentisme no està en aquest marc. Si tu dius… ‘no som prous, ni som prou forts i hem de negociar’, estàs dient que no estàs a punt per la independència. Si tu penses que el referèndum va ser una derrota, que va acabar el procés i facis un plantejament de futur com els socialistes amb el socialisme, és que la direcció d’ERC assumeix que l’1-O no té continuïtat. En canvi, jo crec exactament el contrari: que vam aprendre com fer la independència. El verb també és reaprendre i reprendre. Les eleccions han de servir per clarificar això. Si ERC veu que la gent està per persistir, estic segur que hi seran.
Josep Costa està convençut que ERC ha comprat el marc de la derrota Jordi Borràs
-Els propers comicis ha de ser un embat entre legitimistes del 1-O i els… pragmàtics
La gent s’haurà de posicionar en aquest debat, en la mesura que el plantejament pragmàtic ha fracassat. Després de dos anys ho hem vist.
-L’Estat no té cap incentiu per pactar i l’independentisme no té prou força per obligar a pactar… són faves comptades
Si tus dius com a doctrina oficial no som prou ni prou forts per derrotar l’Estat i hem de demanar diàleg, qui voldrà negociar amb tu? Se’n riuran de tu. M’agradaria que no hi hagués un conflicte d’estratègies, sinó que hi ha una unitat plena, en una estratègia d’assumir que el conflicte ens l’ha imposat l’Estat, que no podem evitar el conflicte, que l’Estat ha decidit sotmetre’ns per la via de la força. I si ho fem junts, serà més ràpid i efectiu. Sinó ho fem junts, potser trigarem una mica més, però tots acabarem assumint que el diàleg només arribarà – si mai arriba- quan nosaltres hagim avançat per la desobediència. En tot cas, hi arribarà quan vegin que la ruptura és realista i viable a curt termini.
Josep Costa, convençut que tard o d’hora s’arribarà a la via unilateral Jordi Borràs
-Diguim els requisits d’una unilateriltat realista i rigorosa
La paraula és entomar el conflicte i aprofitar-lo políticament. Empoderar-nos amb noves estructures de poder, amb noves institucions i fer-nos independents de les estructures socioeconòmiques de l’Estat.
-Com s’ha fet a La Cambra?
És un bon exemple. O les empreses que van treure la seu… un cartutxo que no podran cremar. Quan estiguem apoderats, institucionalitzats i l’Estat deslegitimat, fem la independència. Com sempre passa a les independències. Això de les independències no es fa dues vegades. Quan sabem com es fa la independència ja no servirà perquè ja l’haurem feta, la independendència. La independència és tenir la voluntat de manar, ser capaç de manar i que la gent t’obeeixi. Tan fàcil i tan difícil alhora.
-Però hi ha un concepte que sembla que el sobiranisme repudiï, el control efectiu del territori
No deixa de ser qui mana al territori. Pot haver un territori en disputa però no hi ha incertesa en qui mana. El que té capacitat de fer-se obeïr és qui té el control efectiu del territori. Aquí cal valorar entre la força que necessites per fer-te obeïr i la predisposició de la gent a fer-te cas. L’1-O va demostrar que la gent va obeïr a un Govern sense un euro públic ni cap instrument de coacció.
-Què vol dir quan parla de noves institucions?
La Generalitat és Estat. Per tant, no farem la independència des dels despatxos de la Generalitat. Farem la independència disputant-li a aquestes institucions l’obediència de la gent. El Consell per la República està infradesenvolupat, hauria de ser l’Organització per l’Alliberament de Catalunya i disputar-li el poder a l’Estat, ja sigui el poder econòmic, polític, organitzatiu, de representar el país, de resoldre conflicte dins de Catalunya. I amb un avantatge, ho podem fer des d’Europa. Haurem d’anar a Perpinyà a fer la independència. Les institucions autonòmiques no poden practicar l’independentisme.
-El 25 de juliol hi serà?
El president Puigdemont m’ho va demanar. Hi seré.
–Si guanyés Puigdemont ha de ser investit?
No podem renunciar a què governi la persona hem votat. No podem deixar als jutges o al rei d’Espanya que decideixi qui és el president del meu país.
-I això es pot fer?
Ho hem de fer. Sense desafiar l’Estat i sense que es resolgui el que va passar el 21D, no ho podem fer. El Parlament pot investir a qui té la majoria i el permís de l’Estat. I això no ho podem permetre. En aquestes eleccions hem de fer un desafiament democràtic i si no deixen investir a qui ha guanyat, es manté el 155. Jo vull derrotar el 155. És la batalla que hem de plantejar. No hem d’entrar en el joc del número dos efectiu. Una altra cosa serà que el rei no el nomeni com a president, però aquest no és el paràmetre per decidir qui ens governa, sinó per anar a l’arrel del conflicte. Qui ens governi no el pot decidir la ploma del rei d’Espanya.
