Dimecres passat, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, va anar a Vic a demanar acordar entre tots els partits espanyolistes retirar el comandament dels Mossos a la Generalitat. Dilluns, des de Barcelona, el líder del PP, Pablo Casado, prometia la mateixa mesura. I des de Madrid, el govern en funcions de Pedro Sánchez ha deixat entreveure que ho té tot preparat per agafar la direcció directa de la policia catalana. Tot orquestrat amb la polifonia sencera dels partits espanyolistes a través o del 155 o de la Llei de Seguretat Nacional.
Però aquesta obsessió malaltissa amb els Mossos no és cap novetat. I No només perquè ja es va apuntar abans del Primer d’Octubre, concretament el gener de 2017, sinó perquè des de la República, quan el cos va adquirir un caràcter més identificat amb la Generalitat, Madrid se’n va guardar ben bé prou de tenir un roc a la faixa per assumir el cos policial.
Concretament,l’Estatut d’Autonomia de 1932 atorgava a la Generalitat el control de l’ordre públic. Ara bé, després d’una llarga i tensa negociació, no només va ser l’Estat qui va descafeïnar la plena autonomia amb la reserva del dret a intervenir quan ho considerés pertinent sobre la seguretat ciutadana. Fins i tot, va crear una institució intermediària per monotoritzar la policia catalana, la Junta de Seguretat, nom que encara es conserva avui dia.
Així els articles 8 i 9 de l’Estatut de Núria que regulaven el repartiment de competències entre l’Estat i la Generalitat. L’executiu català s’encarregava de la seguretat interior i l’Estat es reservava competències sobre afers “supraregionals”, fronteres, immigració i estrangeria. Si fa o no, com avui dia. Pel que feia la coordinació competencial, l’Estat va imposar la creació de la Junta de Seguretat. Un organisme que fiscalitzava l’acció de la Generalitat amb representants dels dos governs. Ara bé, deixava molt clar que la Generalitat no podia procedir contra els dictàmens de la Junta de Seguretat sobre els serveis coordinats policials. És a dir, la Generalitat s’havia d’empassar les decisions de seguretat que la Junta aprobava encara que només fossin amb el suport del govern de la República.
De igual manera, l’article 9 de l’Estatut establia que el Govern de la República “en ús de la seva facultat i en exercici de la seva funció constitucional” podria “intervenir en el manteniment de l’ordre interior a Catalunya”. Una intervenció que tant es podia fer a “requeriment de la Generalitat”. O bé, i aquí està la clau de volta “per pròpia iniciativa, quan cregui compromesos els interessos generals de l’Estat o la seva seguretat. Una intervenció que només acabaria amb l’aval de la Junta de Seguretat que, alhora, no permetia a la Generalitat contradir ni recórrer les seves decisions. Una intervenció directa com la que preveu la Llei de Seguretat nacional
El gener de 2017
De fet, el 9 de gener de 2017, es va celebrar un Consell Director d’Interior, el sanedrí del departament, que va presidir l’aleshores conseller del ram, Jordi Jané, i la seva mà dreta Albert Batlle. Era el primer Consell que se celebrava després que el mes de novembre anterior el Tribunal Constitucional va avalar la Llei de Seguretat Nacional. Aquella reunió ja va posar sobre la taula la “inquietud que amb un Decret” la Moncloa es fes càrrec del comandament de la policia catalana.
Els serveis jurídics i tècnics del departament d’Interior van detallar en aquella tronada que el Constitucional havia avalat els articles que permetien anul·lar de facto l’autoritat de la Generalitat sobre els Mossos i que la seva direcció sigui assumida pel Govern. En detall, els articles 4.3, 15c) i 24.2 de la Llei de Seguretat Nacional.
Aquests articles deixen clar que la competència per declarar una Situació d’Interès per a la Seguretat Nacional (SISN) correspon al president del Govern així com la direcció per crear una Estratègia de Seguretat Nacional, deixant a Catalunya, amb competències en matèria de seguretat, en un segon pla sense cap tipus de poder efectiu.
Fonts d’aquella trobada detallen a El Món que els lletrats d’Interior temien per l’aplicació del 24.2 de la mateixa llei. Un article que obliga la Generalitat a què “aportés mitjans humans i materials que estiguin sota la seva dependència en cas de declarar-se una SISN”. Una declaració que comporta “una coordinació reforçada de les autoritats competents en la adreça assumida pel Govern”.
Interior preveia aquest escenari de “mobilització unitària” sota la unidirecció de Moncloa com una porta per perdre el control dels Mossos quan el govern decideixi que una situació pot afectar un “concepte genèric” com és la “Seguretat Nacional”.
L’antecedent de 1934
Un dels antecedents més semblants a l’assumpció dels Mossos per part de Madrid va ser després dels Fets d’Octubre de 1934. Els comandaments principals, el cap dels Mossos o els que van defensar la Generalitat o eren responsables de l’ordre públic van ser jutjats i condemnats a mort. Concretament, el cap dels Mossos, el comandant d’artilleria Enric Pérez Farràs; el comandant de seguretat Salas Ginestar; el capità Francesc López Gatell i el capità de Cavalleria i Comissari General d’Ordre Públic, Frederic Escofet (Company de promoció de Francisco Franco); així com el tinent coronel Joan Ricart o el comandant Jaume Bosch. Tots van ser sotmesos a un consell de guerra sumaríssim al Castell de Montjuïc.
La revenja per la seva fidelitat al Govern va costar la pena de mort a Pérez Farràs o Escofet, que finalment fou commutada pel president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora a 30 anys de presó. Les penes de presó van ser generals i àmplies per la resta de comandaments. Tots van ser amnistiats amb la victòria del Front Popular, tot i que alguns no es van poder rehabilitar en plenes funcions.
Amb l’escapçament dels Mossos va arribar un nou comandament, el capità Lizcano de la Rosa, ultradretà que va reivindicar el cos pel seu “acendrado sentido español, militar y esto conviene aclararlo para dar a luz a todo este horizonte con que los separatistas han cubierto la verdad de las instituciones y los hombres de Catalunya, creando una mítica leyenda anti-España y de odio al Rey, que es totalmente una farsa”. “Los ‘Mozos de Escuadra’ estuvieron siempre al servicio del Rey a través del Capitán General de Catalunya y fueron leales al poder militar, su bandera, la de España, su ley, la del Rey”, signava el nou cap del cos a l’ordre del 10 de desembre de 1934.
Més proper, el 155
Amb l’aplicació del 155 el 27 d’Octubre de 2017, els Mossos també van passar a mans de Madrid. I a més, amb especial simbolisme. De fet, el major Josep Lluís Trapero va formar part de la primera terna de noms -juntament amb Ferran Mascarell i Amadeu Altafaj- que van ser destituïts a les poques hores que el Senat aprovès l’aplicació del 155 de la Constitució sobre les institucions catalanes. Trapero va ser substituit per Ferran López al capdavant dels Mossos i actualment està processat per rebel·lió a l’Audiència Nacional. El comandament polític el va assumir José Antonio Puigserver, llavors Secretari General Tècnic del ministeri de l’Interior.
