Carlos Losada és un dels 27 signants del manifest d’Units per Avançar, una nova formació política a la qual, donada la procedència d’alguns dels seus integrants, es considera hereva d’Unió Democràtica. Aterren en la política catalana en un moment especialment delicat, però ho fan amb la convicció que hi ha una alternativa política en clau catalanista a la independència que reivindica el govern de la Generalitat i a l’immobilisme del govern de l’Estat.
Losada ha estat director general d’ESADE i actualment és professor universitari. Mai ha estat lligat a la política i assegura que mai s’hi havia plantejat dedicar-s’hi. Però ara exerceix de portaveu de la nova formació perquè, explica, “estem en un moment històric en què tenim moltíssimes oportunitats i si encertem en fer-ho bé, podem donar una passa endavant molt important”. Diu també que per damunt de tot és “pare de família”.
Es defineixen com un partit de centre “socialcristià”, “humanista”, “catalanista” i “europeista”. Té mercat aquest espai que vostès volen ocupar?
Objectivament sí, i molt. Hi ha estudis sociològics que diuen que en els quadrants centrals entre unionisme-independentisme-extrema dreta-extrema esquerra hi ha més de 2 milions de persones. Una altra cosa molt diferent és si aquests dos milions de persones es converteixen en vots, o són vots per altres formacions o directament són persones que no voten. Però potencialment, la resposta és taxativa: sí, i molta gent.
Però en la política catalana actual, aquesta divisió entre independentistes i unionistes és evident que cada vegada és més marcada!
Aquest és un dels temes que ens ha collat més. Ens preguntàvem com pot ser que tenim una societat, tenim un país, que bàsicament es mou en aquest espai, i el vot en aquest espai és minso o gairebé inexistent. Vam creure que valia la pena fer l’esforç de fer una proposta que pugui omplir-ho.
Els molesta l’etiqueta que els han penjat des del primer dia, de ser la nova Unió?
No ens molesta, però no la desitgem. Volem ser vistos com el que creiem que som, que és un partit nou, diferent. Però no ens molesta, de fet jo sóc el primer que estic convidant a través d’entrevistes, a través de visites, a gent que abans ha militat a Unió o a Convergència, que se senten profundament catalanistes, però que veuen que la independència no és una solució per al nostre país, i menys encara un referèndum unilateral d’independència. Jo el que desitjo és que aquesta gent se senti com a casa, però no només ells, també la resta de gent de centredreta o de centreesquerra.
En què es diferencien d’Unió, aleshores?
En un bon grapat de coses. Però potser la més important i contundent és que nosaltres, en la majoria d’apostes fonamentals, el nostre component social és molt més fort. La nostra és una opció forta per l’estat del benestar, per la protecció de la gent més desprotegida. En aquest sentit no som un partit lliberal. La garantia del servei públic i la intervenció de l’administració pública, si és de qualitat, la veiem molt bé. No tenim cap tipus de rèmora. Per tant tenim un element d’equitat, de justícia, d’un cert equilibri de rendes. Creiem molt en les possibilitats del mercat sempre i quan hi hagi una redistribució de renda relativament adequada. Si això no es fa, els mercats no funcionen per la majoria de la gent. Hi ha més coses. No naixem vinculats a cap institució, ni a cap empresa, malgrat que considerem que el món empresarial és central i és molt important. Considerem que només sortirem i aprofitarem les oportunitats que tenim davant amb més i millor empresa.
És Duran i Lleida darrera d’Units per Avançar?
No hi és darrere del partit. Però quan vaig respondre a la mateixa pregunta en una altra ocasió vaig dir que estaria encantat, que si volia militar que milités. I l’endemà, es va fer militant. Però certament, no. En el darrer any jo he vist el Duran dues vegades, una en un dinar i l’altre en la presentació del seu llibre. I en les dues va dir claríssimament que ell no volia estar en la política activa. Ara, aquesta també és una manera de col·locar l’adversari polític.
Per què neixen ara, en un moment tan delicat per a Catalunya, a les portes d’un referèndum d’independència?
Perquè és un moment important i un moment difícil. Però caldria matisar-ho una mica. Certament hi ha un conflicte entre l’Estat i Catalunya, però s’hauria d’afinar més. Jo crec que és un conflicte entre determinades institucions i determinades posicions polítiques catalanes. Nosaltres compartim molt el diagnòstic del moviment independentista, no compartim gens ni mica la solució, però si part del diagnòstic, sobretot en l’àmbit del respecte al nostre marc jurídic, del sistema de finançament, etcètera. Però una de les coses que més ens preocupa i que ens dol més és la confrontació i el creixent estereotip que anem fent els uns dels altres. Els estereotips són dolents, la vida és molt més rica. Jo crec que a la societat espanyola hi ha gent molt diversa, i a nosaltres ens interessa (als catalans) tenir una relació la més òptima amb Espanya. Per un motiu molt clar: ells sempre estaran aquí.
Hi ha altres partits, com és el cas de Lliures, que han nascut recentment i que volen omplir un espai similar al vostre. Com observen això?
En una situació normal la resposta seria molt fàcil. Si tu mires què ha passat a Europa, a Europa hi ha hagut grans moviments: la democràcia cristiana, la socialdemocràcia, el moviment lliberal, amb moltes variants i molts matisos, el moviment radical, el moviment comunista… En una situació normal ningú em faria aquesta pregunta. Em diria ‘és clar, ells són lliberals i vostès són socialcristians, i punt”. I malgrat que teòricament som força diferents, la gent de seguida t’hi associa. També és cert que la història de la realitat política catalana ho fa. Però som diferents. Som de famílies polítiques diferents. I a més, per nosaltres, és clau estar vinculats a un projecte europeu. Considerem que per reconduir els problemes que tenim avui bàsicament passa per una acció a escala europea.
A la declaració fundacional vostès posen molt èmfasi en les persones, en la igualtat, en situar-la en el centre de l’acció política. Consideren que la política s’ha oblidat de les persones?
La política no s’ha oblidat de les persones, ni de bon tros. Una altra cosa és com tracta a les persones, i com les persones ens deixem ser tractades per la política. En un sistema democràtic no pots passar mai, i menys ara que la gent té molts més mitjans per reaccionar, per informar-se, etcètera. Per exemple, a nosaltres ara, ens agradi o no ens agradi, ens interessa més entretenir-nos que no pas que et donin la pallissa sobre com resoldre un problema. Si tu preguntes quanta gent escolta tertúlies i ho compares amb quanta gent escolta algun documental que doni solució a un problema social concret, et quedaries esgarrifat. Això els partits polítics ho veuen, i juguen molt més a la tertúlia que al debat seriós. Entre uns i altres no ens tractem bé, ni nosaltres amb la política en majúscules, ni els polítics amb els ciutadans. Ens hem posat a un nivell de relació manifestament millorable.
Diuen: “Volem una societat que reclami a l’Estat respecte i reconeixement vers la realitat nacional de Catalunya, les seves institucions i el seu autogovern. Una societat que prengui consciència que una part dels seus problemes tenen millor solució en el marc de l’Estat”. Vostès encara confien en l’estat espanyol?
Hi confiem, però amb moltes advertències. Jo crec que l’Estat, en algunes coses, és un estat homologable a qualsevol europeu, però hi ha polítiques molt concretes i molt rellevants per Catalunya que certament creiem que no estan ben tractades. Partim de l’exemple que es posa sempre, però és que és molt central: el de les infraestructures. El mateix finançament bàsic. El no respecte a les sentències del Constitucional, que ens han donat la raó. Davant d’això, si em preguntes si hi confio, et diré que no! Ara, això no vol dir que puguem posar-ho a la categoria de què no podem confiar en res. Hem d’estar tremendament vigilants, sobretot amb determinades polítiques que ens fan mal i que ens poden continuar fent mal. A això hem de donar-li la volta. I per això compartim amb molta gent independentista gran part del diagnòstic.
Però no passen d’aquí, vostès no hi creuen en la independència.
És que sincerament no creiem que sigui la solució. L’endemà de la independència quina solució tindrem? Tindrem molts més problemes! Hi ha altres alternatives per resoldre els problemes humans. A més, després també hi ha un tema de filosofia política. El més lògic entre comunitats veïnes és articular-se i coordinar-se el més adequadament possible. Nosaltres necessitem més autogovern, més autonomia financera, que ens permeti fer les polítiques que volem, però de manera articulada.
Es diuen Units per Avançar. Això vol dir que és millor estar amb Espanya per avançar? O no té res a veure?
Es refereix al fet que els grans problemes, com les immigracions, els desequilibris demogràfics, el comerç internacional, el canvi climàtic, als 10 o 12 grans reptes que tenim com a societat catalana, només es pot donar una bona resposta si estàs molt cohesionat internament i molt ben articulat amb el teu entorn natural. Li pots donar les voltes que vulguis. Al final, les societats que se’n sortiran seran aquelles cohesionades internament. Per tant, vol dir ben articulades amb Europa i amb Espanya.
Una altra cosa que diuen al seu document fundacional: “Compartim la voluntat de ser del poble de Catalunya, que requereix el seu reconeixement com a nació, amb arrels històriques, culturals i lingüístiques”. Què implica, per vostès, ser reconeguts com a nació?
El nostre objectiu és que es reconegui constitucionalment perquè tinguem un veritable autogovern. Però per a nosaltres això no té res a veure amb la independència. Nosaltres estem molt interdependents, i hem d’articular aquesta interdependència. Articular no vol dir tallar, sinó refer aquesta interdependència, perquè és inevitable, vivim en un món interdependent i continuarem vivint en un món interdependent.
I què vol dir exactament?
Que això no pot ser en contra, a costa de trencar amb el que som. No val això de què ara s’accepta tot. Es pot viure molt ben articulat defensant els teus drets nacionals, les teves competències bàsiques, un finançament adequat. Això hem de ser capaços de fer-ho permetent que les societats que són veïnes, i amb les que estem barrejats els uns amb els altres, no es vegin amb desconfiança, no es vegin amb un sentiment d’exclusió. Nosaltres creiem que s’han de veure cada vegada amb més confiança, i això ens pot servir de molt. Si hi hagués més confiança social, entre comunitats senceres, entre Catalunya i la resta d’Espanya, podríem fer molt més.
Acaba de dir que no podem trencar amb el que som. Què som?
El problema és que som heterogenis. Aquest és el drama que no volen veure ni els uns ni els altres. Jo tinc molt bons amics independentistes que els dic: ‘Però escolta, vosaltres us penseu que l’endemà de la independència determinats partits polítics, que avui són unionistes, hauran desaparegut del panorama català?’ Estaran allà! I probablement creixeran si no hi ha un rèdit ràpid de la independència. Per què? Perquè la gent que vota aquests partits també són catalans. Nosaltres som heterogenis. Si no acceptem la nostra heterogeneïtat, ho farem malament. Si no t’acceptes com ets, malament. Acabaràs amb problemes d’equilibri mental. Les societats han d’acceptar-se com són. Una altra cosa és que vulguin tenir un projecte compartit, transformador, etcètera. Però el primer que han de fer és veure la realitat com és. I la realitat catalana és profundament heterogènia.
En qualsevol cas, el president Puigdemont ha convocat un referèndum per l’1 d’octubre. Quina alternativa proposen vostès?
Primer, una cosa conjuntural. Jo crec que ara, la responsabilitat més gran la té el govern de l’Estat, que és el primer poder, per capacitats, que hauria de plantejar un diàleg. De dir: sobre aquests temes estic disposat a parlar. I si és així i tinc garanties que els discutirem, paro el rellotge. Però més enllà d’això, el gran repte per nosaltres, i és molt complicat per això que et deia de l’heterogeneïtat, és tenir un projecte compartit pràcticament el 80% de la població catalana, que digui: això és el que volem nosaltres. Però que no sigui una sola cosa, el dret a decidir. Hem de tenir un projecte. I un cop tinguem aquest nucli comú de tots nosaltres, anar a Madrid i dir-los: és això. I a més, és que pensem votar a les Corts tots en bloc en aquests temes. Ens podem dotar d’un marc que ens doni moltes oportunitats pel futur. La gent a vegades busca en la política que li doni fal·lera, que li doni una passió que en altres àmbits de la vida no hi és. A mi no m’importa que la política sigui avorrida. Jo el que vull és que la política creï marcs que permetin a la gent fer el seu projecte vital. La política no ens ha de fer feliços.
Què farà l’1 d’octubre?
Jo vaig votar el 9 de novembre del 2014. Aquesta vegada no votaré. Ja vaig votar en el seu moment, vam fer el que havíem de fer. Ara no és cap solució i no ajuda en res. Si a mi em pregunten: Creus que aportarà alguna cosa al progrés al país, ens farà més rics i més plens? La meva resposta és clara: la independència no ens farà ni més rics ni més plens.
Donaran alguna directriu com a partit als seus militants?
Encara no hem fet, però nosaltres clarament no som partidaris.
