Gonzalo Boye (Viña del Mar, Xile, 1965) és advocat. Amb Isabel Elbal porta la internacionalització jurídica del procés. Un dels pocs espais on l’independentisme ha guanyat. Treu el llibre “Así estan las cosas. Cómo ganamos en Europa” (RocaEditorial, 2020). En aquesta entrevista recorda que els líders independentistes estan perseguits no pel que fan sinó perquè ho són, i espera que els demòcrates espanyols un dia agraeixin l’esforç que fan molts catalans. L’Estat li busca les pessigolles per haver evitat que Puigdemont estigui entre barrots. També és un cuiner frustat.
La estratègia més llarga, més cara, més costosa,… però l’exili ha estat la més exitosa, oi?
És la més llarga, la més barata, i sí, sempre vam pensar que era l’estratègia a seguir perquè si no s’internacionalitza jurídicament el conflicte ara el titular seria ‘tot un Govern condemnat’ i sense possiblitat de fer de caixa de resonància en altres llocs.
Però no ha trobat manca de complicitat per aquesta estratègia? Fins i tot, per part de l’independentisme…
Hi ha una errada que en gran mesura és meva: no vaig voler obrir l’estratègia. En primer terme, perquè era molt complexa i, en segon terme, que la base de l’estratègia era que mai sabessin cap on anàvem. Porten dos anys mirant el dit i no la lluna. I mira que de pistes n’hem donat! Era complex entendre el que plantejàvem. A més, l’angoixa per resoldre allò immediat priva veure allò rellevant.
Què era rellevant, que la Justícia europea donés cobertura?
I que es posés en línia! No hi ha res més important que tenir tres europarlamentaris que se suposa que havien d’anar a Madrid a jurar la Constitució, que serien detinguts i que havien comès delictes gravíssims… Recordo que a Alemanya ja han dit que allò del que se’ls acusava no era delicte, a Bèlgica ho diran en breu. Hem resolt el tema poc a poc. Un tema així de gran no es pot resoldre en quatre dies, i molt menys jugant de visita.
Boye explica amb detall l’estratègia jurídica internacional del procés Jordi Borràs
De tota manera, aquest cas li ha requerit una implicació personal més enllà del compliment del deure. Fins i tot, ha estat candidat a eurodiputat…
Això mai s’ha explicat bé. La Junta Electoral ens va donar una hora i vint minuts per trobar tres substituts o cauria tota la llista. Nosaltres sabíem que guanyaríem al Suprem i a Europa. Vam tenir poc temps per pensar i vam buscar gent que amb la seva targeta electrònica pogués descarregar tota la documentació que requiria la Junta Electoral. Xavier Trias, Bea Talegón i jo la teníem. El que no teníem era una intencionalitat política. Volíem guanyar el cas i això volia dir 10 dies.
Hem vist moltes coses per part de l’Estat per capturar el que ha esdevingut el seu malson, el president Puigdemont. Li han registrat el despatx, li treuen testimonis protegits… Espera veure més coses?
Jo espero veure més coses. En certa mesura, es revengen amb mi per no poder tenir el president Puigdemont entre reixes. El que passa a Espanya també passa a Turquia. La lluita d’un sector molt radical de l’espanyolisme per portar Puigdemont i engarjolar-lo encara no ha acabat. Veurem episodis. Però poc a poc es va consolidant una posició jurídica interessant.
Boye creu que l’Estat mira el dit i no la Lluna Jordi Borràs
Però vostè, en el seu exercici professional, s’havia trobat en una operació d’Estat d’aquestes característiques?
No. Tinc defenses complicades… moltes hores a l’aeroport de Tel Aviv per anar a defensar els meus clients palestins. Però això és una bogeria. Al centre d’Europa plantejar una cosa d’aquestes característiques era sobrepassar molt els límits. Tinc seriosos dubtes que sigui una operació d’Estat, és més un Estat dins un Estat que fa aquestes coses… a l’Estat això no li pot anar bé. Ara ho viuen en carn pròpia Pedro Sánchez o Pablo Iglesias, amb més de 60 querelles contra ells. Qualsevol dia s’emportaran un disgust. Al capdavall, estar al govern no significa tenir el poder, ni ser l’Estat. El problema està que quan s’havia de mirar Catalunya molts miraven cap a un altre cantó.
Un Estat dins un Estat, d’acord, però qui, com, des de quan?
Des de sempre. Els bascos els hi van posar molt fàcil. Si tu recorres a la violència, si et responen amb violència sembla que arribi a ser legitimitat per tothom. Moltes coses no s’han vist perquè estaven tapades per la lluita armada. Va ser una errada política que els catalans no han comès. En canvi, els catalans amb zero violència han rebut la mateixa resposta. Una part fonamental del problema és que hi ha gent que es troba millor abans del 78 que no pas després del 78. A més, altra gent considera el 78 com una meta i no com un punt de partida.
Gent que ha mirat cap a l’altra banda… deixi’m que li formuli, la manca de complicitat…
No cal que me la faci. Li dono la resposta abans que em faci la pregunta. No hi ha cosa més perillosa que els silencis que acaben transformant-se en complicitat. Són els més dolorosos. El que calla perquè no toca, quan en matèria de drets fonamentals sempre toca. En drets fonamentals no existeix l’equidistància. O estàs del costat del repressor o del reprimit. Si estàs al mig, estàs al costat del repressor.
El procés, però, no ha obert el debat del sistema repressor penal espanyol?
Mai és tard, si l’objectiu és bo. No és només el poder penal, que és la versió màxima, però tenim moltes coses al contenciós que afecten al president Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí o del president Quim Torra i la resposta és la mateixa. La setmana passada vam rebre una resolució que assegurava que la JEC va actuar correctament malgrat que ells siguin eurodiputats. Això és no veure la realitat. És desconèixer el que t’està dient Europa, el Tribunal de Justícia i el Parlament Europeu, perquè la teva Junta Electoral no s’equivoca. És anar a contracorrent. Per molt que portis un abric de pells a ple mes d’agost per Barcelona no farà fred. Per molt que diguis que la JEC va actuar correctament, la JEC va actuar incorrectament i ho hem demostrat en un Tribunal imparcial. És viure en el passat, en una estructura danyina. Crec que els demòcrates espanyols algun dia estaran agraïts al sacrifici de molts catalans per intentar canviar tot això. Sinó hi ha un canvi cap a una interpretació democràtica del dret i utilització democràtica dels recursos públics…
És un bon client Puigdemont?
Sí, perquè es deixa assessorar. Posantí, Comín i Puig sempre llegeixen i fan preguntes capcioses de les que algunes no tenim resposta.
Aquest camí judicial és del tot inèdit?
Estàvem a Berlin, esperant la resolució del tribunal d’Schleswig-Holstein, i el president em va preguntar: ‘Gonzalo, això funcionarà?’ Jo li vaig respondre que només ho havia fet a la pissarra i ara estàvem al laboratori barrejant els productes. Em va dir, d’acord. Això mostra el seu tarannà, va assumir el risc de ser part de l’experiment.
Com va arribar a ser el seu advocat?
Jo entro a l’equip per Toni Comín i Meritxell Serret i van constatar que la meva estratègia tenia sentit. Ells tenien una estratègia política i jo els hi portava un vestit que coincidia amb aquesta estratègia, de seguir lluitant i internacionalitzant la causa. Jo m’estimo més emprenyar o preocupar a la gent però dir-los la veritat. Hi ha hagut moments de molta tensió però també de molta seguretat. Quan va ser detingut a Alemanya, jo estava convençut que seria qüestió de dies, quan tothom veia el final del túnel jo veia el començament. Vaig veure el got mig ple perquè vaig pensar… ‘carai, aquí podrem batallar de veritat’. I va sortir bé.
Creu que la Justícia belga farà igual?
No sé si em donarà la raó o no, però crec que serà una resolució ajustada a dret. Crec que sortirà bé, però no poso la carn a la graella. No tinc l’objectiu que els jutges em donin sempre la raó, però vull que quan me la treguin em diguin i argumentin per què me la treuen. Que me la treguin per dret i no que me la treguin perquè cal treure-me-la.
Així no ha entès perquè li van treure la raó en el cas de Quim Torra?
Sí, al final ho he entès. Me la van treure perquè el tenien prejutjat. Estaven convençuts que tenen dret a participar en política, i no el tenen. Estic plenament d’acord amb la separació de poders que reclamen els jutges i tenen tot el dret a reclamar-la. Ara bé, la separació de poders és bidireccional. Els polítics han de tenir vedat intervenir en la justícia i els jutges tenir vedat intervenir en la política. Lamentablement, fa molts anys que a Catalunya la vida política està condicionada bàsicament per l’actuació judicial. Això és tan greu com que l’actuació judicial està condicionada per la via política.
CAN 4444
Però això no té solució de continuïtat
En el model actual, no. Però en un model europeu, sí. Aquesta és la meva aposta.
De moment, tres eurodiputats…
Més enllà d’això és una passa perquè es produeixin una sèrie de resolucions del Tribunal Europeu de Justícia per tal que actuï com un agent democratitzador, que s’iguali a tothom en un marc de dret europeu.
Confia encara en el concepte de minoria nacional?
Sí, en la mesura que estem demostrant que moltes decisions estan vulnerant drets individuals per violar el dret general de la minoria nacional catalana. El dret nacional no ha de per què ser la independència, és un mínim, el que s’està vulnerant: el dret a decidir. Tota minoria nacional té dret a decidir. Als països democràtics, l’Estat convoca els referèndums. Jo plantejo que hi ha una minoria nacional dins un Estat plurinacional a la que no se li estan respectant una sèrie de drets i als seus líders se’ls persegueix no en funció del que fan sinó d’on pertanyen. I això Europa no ho permetrà.
Un dia serà cuiner?
És la meva frustració. Un dia vaig fer un curs de cuina, només hi vaig poder anar un dia perquè l’agenda no m’ho permet. Però vaig a aprendre a tallar bé la ceba.
Boye basa l’estratègia en el principi de la minoria nacional Jordi Borràs
