Sostenia Borges que la història de la literatura era la d’un grapat de metàfores que s’anaven repetint puntualment al llarg del temps. Algunes històries es repeteixen amb arguments universals, però presentant-se amb versions, adaptacions i circumstàncies locals que les fan semblants, però no iguals, i fins i tot molt diferents. Una cosa semblant podria estar passant actualment entre Catalunya i Veneçuela.
L’Alt Representant de la Unió Europea (UE), Josep Borrell, ha mantingut en els darrers dies el silenci sobre la immunitat d’Oriol Junqueras avalada pel Tribunal de Luxemburg la setmana passada i que ha posat en evidència que es van trepitjar drets fonamentals del líder d’ERC. Des que la sentència es fes pública amb una resolució que deixa tocada la reputació de la justícia de l’Estat, la diplomàcia espanyola no ha fet més que rebre males notícies, entre aquestes que el Parlament Europeu aixequi el veto imposat als exiliats Carles Puigdemont i Toni Comín. L’ofensiva dirigida per Borrell des del ministeri d’Afers Exteriors contra l’independentisme en l’escenari internacional no ha obtingut fins ara un retorn positiu ni tampoc ha assolit l’objectiu principal que era neutralitzar el rival polític. Un dels capítols èpics en el marc d’aquest sidral l’ha recollit el corresponsal de Libération a Brussel·les descrivint l’enuig de la representant socialista davant del president de l’Eurocambra, David Sassoli.
La notícia sobre la immunitat amb aval europeu per als independentistes ha tingut una incòmoda coincidència amb un conflicte sobre el qual Borrell sí ha hagut de pronunciar-se i que l’ha obligat a manifestar-se públicament en qualitat d’alt càrrec de la UE a favor de la immunitat de diputats veneçolans de l’Assemblea Nacional —sota control de l’oposició a Nicolás Maduro—. Aquests parlamentaris estan acusats de nou delictes: traïció a la pàtria, conspiració, instigació a la insurrecció, rebel·lió civil, concert per a delinquir, usurpació de funcions, instigació pública a la desobediència de les lleis i l’odi continuada. Els quatre diputats han perdut la immunitat per decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Veneçuela, que ha complert amb una demanda de la Fiscalia General de l’Estat del país llatinoamericà.
Històries paral·leles
Donar un cop d’ull a l’actualitat de Veneçuela i a l’embolic polític que s’hi viu com a conseqüència de la lluita pel poder que protagonitzen el govern de Maduro i les forces de l’oposició sota el lideratge de Juan Guaidó no deixa de generar cert sentiment de familiaritat per les curioses coincidències amb el que passa a Catalunya. Per començar es pot parlar d’un 155 pròpiament veneçolà. El Tribunal Suprem de Justícia, sota control de Maduro, va aplicar una mesura semblant a l’Assemblea Nacional —en mans de Guaidó— quan la va declarar el març del 2017 en situació de desacatament per l’incompliment de diverses sentències. La mesura, però, no és l’aplicació de cap article constitucional sinó d’una sentència, la número 156, amb la qual s’ordenava que la Sala Constitucional assumís el rol del parlament per garantir “l’Estat de dret”.
El president veneçolà, Nicolás Maduro (Europa Press)
A Veneçuela també es produeixen traves perquè alguns parlamentaris no puguin exercir les seves funcions. Hi ha un procés de judicialització de la política que complica l’acció de l’Assemblea Nacional, l’únic contrapoder del govern de Maduro a les institucions. L’ofensiva de l’Estat veneçolà contra els parlamentaris ha inclòs l’obertura de diversos processos penals. Segons dades de l’oposició del maig passat, 67 diputats havien rebut “atacs” que podrien incloure des de l’aixecament de la immunitat, fins a seguiments policials, inhabilitacions administratives o agressions físiques. Des dels EUA es denuncia que el govern de Maduro està subornant parlamentaris de l’oposició. Els diputats en dificultats representen el 60% de la bancada opositora, que suma 112 escons. L’oposició creu que amb aquestes mesures el govern de Maduro busca alterar les majories de la cambra i entorpir que els opositors se surtin amb la seva. Una situació que recorda les denúncies que la majoria independentista feia quan la justícia espanyola va interferir en la vida parlamentària com un intent d’alterar el mandat de les urnes posant, per exemple, pals a les rodes a l’adquisició de la condició de diputats per part dels presos polítics que es van presentar a les eleccions abans de ser condemnats.
La situació d’exili o clandestinitat d’alguns dels parlamentaris ha fet que l’Assemblea Nacional decidís fer una reforma del reglament del parlament per tal de fer possible que els diputats puguin participar a les sessions parlamentàries de forma virtual. Aquesta reforma reglamentària, ja en vigor, es va votar a principis de desembre passat i és un aspecte compartit amb l’actualitat política catalana, que també va viure un intent de reforma del reglament del Parlament per fer possible la investidura de Puigdemont. El que l’oposició veneçolana ha aprovat per esquivar les dificultats que els comporta l’enfrontament amb Maduro és el que el Tribunal Constitucional espanyol ha negat a la cambra catalana. La Llei de Presidència de la Generalitat, que permetia la investidura telemàtica, va ser recorreguda pel govern espanyol i posteriorment el Constitucional la va suspendre.
Precisament una mesura com aquesta és el que pot permetre en els propers dies a Juan Guaidó, que té el suport de la UE i per tant de Borrell, revalidar la presidència que ocupa a l’Assemblea Nacional veneçolana. El 5 d gener Guaidó té previst renovar el seu mandat al capdavant del parlament i continuar com a president interí de Veneçuela. Tot i que existia un acord de recanvi anual d’autoritats, va demanar un any més per complir amb el seu compromís de posar fi al govern de Maduro i convocar eleccions.
El recompte de situacions que recorden el que passa a Catalunya podria seguir amb la importància de la mobilització popular al carrer o l’establiment d’institucions a l’exili que fan un suport als opositors a l’interior del país mentre internacionalitzen el conflicte. En aquesta història, però, no es pot traçar un paral·lelisme pel que fa a suports internacionals. És aquí on l’exercici de comparació trontolla, doncs l’independentisme no pot presumir de disposar d’un suport explícit ni de la UE ni tampoc dels EUA que, en el cas de Veneçuela, estan clarament al costat del opositors a Maduro.
Aval de Borrell a l’oposició veneçolana
Borrell en un míting a Madrid durant la darrera campanya per les eleccions europees (Europa Press)
Borrell, que manté en silenci la seva posició respecte la resolució del Tribunal de Luxemburg sobre Oriol Junqueras i la decisió del Parlament Europeu respecte Puigdemont i Comín, sí que s’ha mullat per l’oposició veneçolana. En un comunicat sosté que la decisió del Tribunal Suprem de Justícia veneçolà és “una violació greu de les disposicions constitucionals, l’estat de dret i el principi democràtic de separació de poders”. En aquest cas, Borrell sí que es mostra conciliador: “Només es pot aconseguir una solució pacífica i política si l’Assemblea Nacional, l’únic òrgan escollit democràticament a Veneçuela, es respecta plenament”. “Només un camí democràtic resoldrà de manera sostenible la crisi veneçolana i posarà fi al sofriment de la població”, afegeix.
