La presó madrilenya d’Estremera s’ha convertit en un símbol físic, i també metafòric, del règim del 78 i la repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme. Aquest centre penitenciari té entre reixes els consellers Rull, Turull, Romeva, Junqueras i Forn, cinc membres destacats del Govern de Carles Puigdemont, i comparteix referències amb Soto del Real, on estan empresonats ‘els Jordis’ des del 16 d’octubre del 2017. Però Alcalá Meco és la presó oblidada, malgrat que té dues preses polítiques, l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell i la consellera Dolors Bassa, totes dues acusades d’un delicte de rebel·lió que, com en el cas dels seus companys, pot comportar penes de presó de fins a 30 anys. Elles són també un símbol de la persecució política d’un estat autoritari, però per alguna raó, estan en un segon pla. La tasca de l’Associació Catalana pels Drets Civils, impulsada per familiars de presos i exiliats, és canalitzar les mostres de solidaritat, però també fer més visible la situació de tots els represaliats i represaliades.
Conversem amb en Bernat Pegueroles, el marit de Carme Forcadell. Som a Sabadell, a pocs metres de casa familiar. En un parc decorat amb centenars de llaços grocs i una pintada a la paret amb el missatge ‘Sempre endavant’. “Em sento molt acompanyat quan veig les grans manifestacions i els petits actes en cada racó del país. Tenir al darrere tanta gent és reconfortant, de fet, és clau perquè ens mantinguem ferms també anímicament”, explica en Bernat. Però l’escalf no sempre arriba amb la mateixa potència a tots els familiars dels presos. “També hi ha dues preses polítiques a Alcalá Meco, encara que no se’n parli gairebé mai, no sé si és perquè són dones o perquè els consellers que són a Estremera tenien molt de pes polític, però el cert és que la Dolors i la Carme massa sovint queden oblidades”.
A en Bernat Pegueroles la situació de presó de la seva dona no només li ha suposat un sotrac personal, sinó que l‘ha “obligat” a entrar de ple en el combat polític “per poder defensar-la”. Fins que la presidenta Forcadell va passar una nit a Alcalá Meco el 9 de novembre del 2017, i encara més des del passat 23 de març, quan el jutge del Suprem Pablo Llarena va comunicar a Forcadell i dotze companys més el seu processament per rebel·lió i l’ingrés sense fiança en presó preventiva, que la política ha passat a ocupar un primer pla en la seva vida: “Fins ara, la meva vida havia estat al marge de l’activitat política diària, més enllà de fer-li de xofer i d’acompanyant als actes de l’ANC i del Parlament”, explica en Bernat, que amb tot, considera que “en realitat, no podem ni parlar de política, ells només toleren venjança i domini de Madrid sobre Catalunya. En aquestes condicions, res no té sentit”.
I és aquesta certesa sobre la “injustícia d’aquesta justícia espanyola” allò que més pertorba els familiars dels presos polítics. Tots i totes tenen algun familiar a prop que depèn d’ells i per força han de continuar amb la quotidianitat de les seves vides. Anant a la feina, tenint cura dels fills o dels pares, de la llar… “La vida et canvia de cop”, explica en Bernat, que després de 45 anys de vida en parella amb Carme Forcadell -ens explica que tot i que tots dos són de Xerta, l’amor no va arribar fins que ella es va traslladar a Barcelona a estudiar a la UAB-, és la primera vegada que estan separats tant de temps. “Durant el dia vas fent, tothom té la seva vida al marge de la parella, per sort. Ajudo els meus fills en el negoci d’informàtica i dinem plegats cada dia. Em salva tenir els fills aquí, i el meu nét de 8 mesos, perquè si no, estaria molt sol”, relata. Però allò que més l’angoixa és no saber el dia exacte en què Carme Forcadell creuarà la porta de sortida d’Alcalá Meco: “El més dur de suportar és que no saps per quant de temps la tindran tancada, estàs en mans del que diguin uns jutges, que de moment semblen impregnats de venjança i que només busquen rendició i humiliació. Si com a mínim sabés un dia de sortida, pots anar fent el compte enrere, ja saps quan serà el final. Però aquesta incertesa i la impunitat amb què passa tot és molt difícil de portar”, reconeix en Bernat Pegueroles.
El fet que el president Puigdemont quedés lliure del càrrec de rebel·lió va significar una certa esperança per als presos polítics, en entendre que una condemna per rebel·lió trobaria una oposició més forta per part del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) quan s’hi recorri. Però en Bernat prefereix no fer massa càbales sobre aquesta qüestió: “No sóc optimista, si la decisió d’Alemanya tingués algun impacte, ja haurien fet algun gest, no?. Al contrari. És ben bé una venjança, no els trauran d’allà fins que no estiguin obligats a fer-ho per una sentència d’Estrasburg”, respon. En tot cas, sí que admet que “és millor pensar que poden trigar quatre o cinc anys que no pas trenta, però insisteixo, la Carme no ha fet res per estar a la presó, hi és només perquè un senyor ho ha decidit per motius estrictament polítics i ideològics. A Espanya sembla que no cal demostrar que algú ha comès un delicte, el tanques a la presó i punt”, sentencia.
En tot cas, sí que creu que les declaracions dels consellers, dels Jordis i de Forcadell davant de Llarena “no serveixen de massa”, perquè no se’ls escolten. “Llarena, com el govern espanyol, només busca guanyar i humiliar. Amb estratègies de defensa diferents, el resultat ha estat el mateix”, aclareix Bernat Pegueroles, quan se li pregunta sobre el fet que alguns consellers han optat per definir-se com a presos polítics davant del jutge i altres han suavitzat el to i han fet exposicions més curtes. “La Carme no ha canviat d’estratègia. És cert que els consellers del PDeCAT s’han enfrontat més al jutge i no els d’ERC. El PDeCAT té uns advocats i ERC uns altres, que no han entrat tant en la confrontació. No dic que sigui ni millor ni pitjor, són estratègies molt diferents. Però per a Llarena, són iguals”. Lamenta que l’única informació sobre el calendari judicial vingui a través de la premsa de Madrid, “la veu de Llarena”, que estima que podria haver-hi sentència per Nadal. “No vull ni pensar que els puguin condemnar a trenta anys, però en tot cas no tinc cap confiança que Espanya reaccioni si hi ha prostestes aquí i fora del país. Haurem de confiar en el TEDH”.
S’havia plantejat l’exili?
El 23 de març del 2018 es coneixia que la secretària general d’ERC, Marta Rovira, marxava a l’exili a Suïssa i no compareixeria davant del jutge Llarena. Era una possibilitat que es va oferir a tots els encausats. En el cas de Forcadell, s’ho va arribar a plantejar? “Això tothom s’ho planteja un dia o altre. Però marxar és molt dur, deixes els amics, la família, els pares, els germans, els fills… I no pots tornar. És molt gros haver de marxar quan no has fet res”, explica en Bernat Pegueroles. Considera que “l’exili és una peça clau a nivell d’Europa, i en aquest sentit, Puigdemont ha aconseguit posar el conflicte a dalt de tot. Sense exili, si el president acaba a la presó, l’escenari és més complex. Si l’agafen no el perdonaran i el tancaran al forat més profund que trobin, perquè no és justícia, és venjança”, alerta.
Sempre amb el mòbil a la butxaca
Carme Forcadell i Dolors Bassa es lleven a dos quarts de vuit del matí, fan cua per esmorzar i aprofiten l’estona de pati abans que arribi l’hora de dinar. Després, novament a la cel·la, entre les 14.30h i les 17h, i un parell d’hores més de pati fins que és l’hora de sopar. Forcadell ha demanat fer un taller de ceràmica, anglès, francès i aeròbic. La cel·la de 8 m2 que comparteixen entre 15 i 16 hores al dia és més precària que la dels consellers d’Estremera: Dues lliteres, un lavabo i un prestatge de ciment. El televisor és el tercer company de cel·la, i també les cartes i els diaris –El Punt Avui i l’ARA- que reben amb retard, però un retard acceptable “perquè els serveix per contrastar tot allò que senten a les teles espanyoles”, aclareix en Bernat. Ell, com tots els familiars dels presos, també té un nou company inseparable, el telèfon mòbil. “Mai saps quan trucarà, ha de fer cua al pati i pot ser al matí o a la tarda. Són deu trucades de cinc minuts a la setmana, i si no respons i salta la bústia de veu, perd la trucada. Només tenim temps per dir allò que és important, jo m’ho apunto en un paper per no deixar-me res. Sovint es talla la conversa sense que li hagi pogut dir adéu”. Aquestes restriccions se sumen al càstig que suposa per a les famílies desplaçar-se 600 quilòmetres per poder parlar i veure’s 40 minuts a la setmana a través d’un vidre. I així fins no se sap quan.
