Manuel Valls ja ha perdut la clau de la governabilitat de Barcelona. L’ha tinguda només quatre dies, des que tres dels sis regidors obtinguts per l’aliança entre la seva plataforma i Cs van donar llum verda a la investidura d’Ada Colau i fins que l’exscocialista Celestino Corbacho ha plantat l’exprimer ministre francès per passar a la disciplina de Ciutadans després del divorci de conveniència amb el partit d’Albert Rivera. Però, probablement, Valls ja intuïa el divorci i en la seva intervenció el dia de la investidura es va dibuixar a ell mateix com un home d’Estat amb un discurs que transcendia l’àmbit municipal i deixava entreveure que les seves aspiracions polítiques van més enllà de ser un regidor a l’oposició sense cap mena d’influència. Això sí, Valls ha aconseguit l’objectiu que es plantejava -ell i l’empresariat que li ha donat suport- impedir un Ajuntament independentista. El retorn a França no sembla probable. El seu discurs de comiat a l’Assemblea francesa era un ‘fins mai’, un cop de porta en tota regla.
Quin pot ser l’itinerari polític de Manuel Valls en haver perdut la clau de Barcelona? Fonts de l’entorn de Valls consultades per El Món assenyalen que la plataforma estaria en condicions de ser l’embrió d’un nou partit polític per fer el salt al Parlament de Catalunya, una opció que l’exprimer ministre francès “no ha descartat”. “És una possibilitat, sí”, expliquen. I és que Valls, segons ha confirmat aquest entorn, ja disposa de la nacionalitat espanyola –quan tenia 20 anys va demanar la nacionalitat francesa-, imprescindible per ser candidat al Parlament però no necessària per a unes eleccions municipals. Oficialment, Valls ha descartat davant la premsa que prepari un nou partit polític, però sí que ha demanat una reflexió sobre el paper que ha de jugar el constitucionalisme, després que Cs hagi tingut, al seu parer, “un comportament sectari” en trencar amb la seva plataforma per haver investit Ada Colau.
Miquel Iceta, aquest matí al Parlament Quico Sallés
Si Valls decidís presentar-se a unes eleccions catalanes, que podrien arribar la primavera del 2020 si el Govern de JxCAT i ERC no acaben la legislatura després de la sentència del judici de l’1-O, quin espai ideològic podria ocupar? En parlem amb l’historiador Joan B.Culla i el professor de ciència política Gabriel Colomé. Ambdós coincideixen a dir que és “lògic” que Valls es plantegi el salt a la política catalana, i que de fet, l’Ajuntament de Barcelona ja s’ha interpretat un “pas previ” necessari per irrompre a la primera línia política d’un altre país.
“Tenint en compte que no serà ni alcalde ni tinent d’alcalde, i que seria un ridícul monumental tornar a la política francesa, sembla molt lògic que Valls estigui acariciant la idea de fer el salt a la política catalana i que utilitzi l’Ajuntament com a trampolí”, assenyala Joan B.Culla, que afegeix que “hi ha un espai polític que pot cobrir”. En aquesta línia, Gabriel Colomé planteja que Valls, un cop trencades les relacions amb Cs, i que per tant, difícilment serà el relleu d’Arrimadas a Catalunya com inicialment hauria plantejat Albert Rivera en fitxar-lo, “pot continuar de regidor i esperar les properes eleccions municipals, però sembla més probable que intenti acostar-se al PSOE i obtenir un espai propi en la política espanyola, o bé crear un nou partit que cohesioni els electors constitucionalistes orfes de partit a Catalunya”. En aquest sentit, Colomé creu que podria intentar captar el vot “d’una part de Ciutadans, una part del PSC i també moderats catalanistes liberals i conservadors, és a dir, l’antiga CiU no independentista, i fins i tot intentar una aliança amb Units per Avançar i Lliures”. En aquesta lògica, conclou, “Valls podria ser cap de llista a les properes eleccions al Parlament”. De fet, la seva companya de files a l’Ajuntament, Eva Parera, treballa en la creació d’un partit, que podria dir-se Lliga Catalanista, que aplegaria diverses forces moderades, i en el qual Valls hi podria participar.
Sobre aquest nínxol de mercat per a una possible candidatura de Valls al Parlament, Joan B.Culla en desgrana encara més la composició. “El PP està a les últimes a Catalunya, i si bé hi ha votants del PP que mai no votarien Valls, per republicà, una part sí que ho faria, perquè té un perfil similar al de Josep Piqué. D’altra banda, Cs s’ha desinflat espectacularment a Catalunya, ha tocat sostre i ja no té un lideratge clar, de manera que Valls podria fer un cert forat en el seu electorat. En termes de cartell electoral a Catalunya, no hi ha color entre Valls i Carrizosa”, apunta l’historiador.
L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, amb la vara. Als laterals, Corbacho, Valls i Guilarte
Per altra banda, Culla assenyala el PSC com un altre niu de vots: “Valls ve del Partit Socialista Francès i això li atorga una certa versatilitat per pescar vot des de la dreta més clàssica fins al PSC, a més de sectors de l’antiga CiU que tampoc no tenen un cartell electoral potent. Ni Espadaler ni Fernández Teixidó, amb Units i Lliures, no se n’han sortit”. Culla calcula que aquest espai post-convergent podria aportar uns 50.000 vots –lluny dels 300.000 que havien calculat-, que, sumats a uns 100.000 que podria arrabassar al PSC, el PP i Cs, podrien donar a Valls “3 o 4 diputats, suficients per poder condicionar una majoria parlamentària si es repeteix l’aritmètica tan ajustada entre els dos blocs”. Un escenari hipotètic que, segons Culla, “podria atraure determinats empresaris, que abocarien diners a la campanya de Valls amb l’esperança que passi el mateix que a Barcelona”.
Sembla clar que Manuel Valls no ha aterrat a Catalunya per ser un regidor irrellevant. Caldrà veure quins passos fa l’exprimer ministre francès per recuperar un protagonisme polític que només li ha durat quatre dies. Literalment.
