Artur Mas: "A Madrid obririen ampolles de cava un altre cop si tornéssim al peix al cove"

L'expresident diu en aquesta entrevista amb 'El Món' que la seva prioritat ara és generar idees: "Vull seguir fent política, no en vull marxar del tot"

"Aznar es fuma un puro, et diu que no a tot i et renya; Rajoy es fuma un puro, et convida a fumar, et deixa parlar i, després, acaba essent igualment que no a tot". Amb aquest concepte, Artur Mas (Barcelona, 1956) ressalta dins del seu llibre ('Cap fred, cor calent', Columna) la importància del puro com a símbol del poder espanyol. Al capdavall, Felipe González manava (i mana) des de darrere dels seus cigars cubans i els magistrats del Tribunal Constitucional van exhibir el seu poder i els seus puros en una recordada tarda de toros a la Maestranza de Sevilla. No hem vist -encara- Pedro Sánchez fumant-se un havà, però Artur Mas, gat vell, creu que la mecànica es manté intacta: "Uns es fumen el puro i als altres els cau el puro"...

 

Una constant en el llibre són les reunions. Dona la impressió que en algun moment el president depèn més de la informació que arribava d’aquest tipus de trobades que no canals oficials. Reunions com la de la taula de diàleg serveixen d’alguna cosa? Dóna la impressió que, com a president de la Generalitat, confiava més en les altres.

Hi ha negociacions que si es fan sota el focus és impossible que surtin bé perquè cadascú es reafirma en la seva posició. Sense focus és on s’intenta avançar i el focus apareix quan ja tens un principi d’acord i el pots visualitzar i explicar. En el cas de la reunió a la Moncloa el missatge és la foto: finalment, després d’anys, polítics catalans i espanyols poden començar a parlar civilitzadament. Per anar a on? No ho sabem. No hi ha més missatge que aquest. Potser cadascú hi constatarà les dificultats de tot plegat i s’enrocarà en la seva posició. No ho sé.

La composició de la delegació catalana li sembla bé?

En el llibre plantejo les coses diferents a com s’estan fent. Crec que una negociació sobre el procés sobiranista on hi hagi el Govern de la Generalitat és una negociació que difícilment anirà bé. Perquè la Generalitat, ho hem vist aquests últims set anys, no deixa de ser avui per avui l’administració pública controlada per l’Estat espanyol. Això és així. Una negociació ha de ser entre iguals i en aquest cas una de les parts està en una posició d’inferioritat total perquè l’altra la controla.

Mas afirma que es vol dedicar a la generació d'idees (JORDI BORRÀS)

Mas afirma que es vol dedicar a la generació d'idees (JORDI BORRÀS)

Vol dir que és en realitat un diàleg de l’Estat amb el mateix Estat?

Ha arribat el moment, vista l’experiència, en què hem de separar els dos plans perquè tenim dos objectius: un és el que inevitablement hem de complir, que és governar el país perquè si no el governem el sobiranistes el governaran uns altres. Per tant, nosaltres hem de governar el país i això ho ha de fer el Govern de la Generalitat amb els instruments disponibles.

Com ara la comissió bilateral...

La comissió bilateral, la de traspassos, els 44 punts del Pedro Sánchez, els 23 que li vaig deixar a en Rajoy, els 46 que li va deixar en Carles Puigdemont. Tot allò que no és procés. Suggereixo això. En canvi proposo que la gestió del procés, per tant del conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol, ho portin aquells que tenen les mans més lliures —Consell per la República i partits— i no pas el Govern de la Generalitat i que no estan obligats a governar el dia a dia.

Això passa perquè hi hagi un reconeixement del Consell per la República que de moment no hi és.

Aquest és un problema nostre intern, no de Madrid. Si el CxR ha d’acabar articulant-se millor és un tema del sobiranisme català. A hores d’ara ningú ens limita aquesta possible reconfiguració del CxR.

Però Òmnium no hi és, ERC en desconfia...

Torno a dir el mateix. Això són problemes interns del món sobiranista. Aquest no és un problema ni de Madrid, ni de Brussel·les, ni de jutges ni de res de tot això. Són els nostres deures interns, que els hem de fer. També explico en el llibre que la primera condició per seguir avançant és que hi hagi una unitat del món sobiranista estratègica. Perquè si això no hi és la debilitat és tan evident que l’adversari ho té molt fàcil per guanyar-nos la partida.

Mas està esperant quina serà al reordenació final de JxCAT (J.B.)

Mas està esperant quina serà al reordenació final de JxCAT (J.B.)

Els polítics catalans han quedat perplexos per la manca d’empatia personal evident de part de polítics que han conegut a Madrid o fins i tot aquí. A què es deu això? Esperaven una altra cosa dels adversari d’aquí?

La pregunta és si s’ha produït una decepció? En tot cas no és una gran decepció. Només pots tenir una gran decepció quan t’has fet abans una gran il·lusió. La il·lusió que aquesta gent ens tractés bé no l’he tinguda mai. Tampoc vaig pensar que ens tractarien tan brutalment pel que hem fet, però no tenia aquella dèria o il·lusió que ens tractarien bé, que ens ajudarien o que no ens faran tan mal. Dins de Catalunya és diferent. Penso que hi ha persones que podrien haver demostrat una major empatia per les situacions de patiment de determinada gent. Crec que en el fons ho senten així, però no s’han atrevit a manifestar-ho.

S’està referint al PSC especialment? Perquè és un partit que està dins del catalanisme.

Sí. Especialment el PSC. Crec que hi ha gent a qui li hauria agradat ser més empàtica i que nos s’ha atrevit a ser-ho.

Això permetrà recompondre la política catalana per arribar a acords o s’han de substituir personatges?

Les dues coses. S’han de refer segur i s’han de substituir aquells que sigui inevitable que siguin substituïts. Els que queden inhabilitats per molts anys evidentment es poden dedicar limitadament a la política. És evident que una inhabilitació, mentre no siguem independents, et treu de les llistes electorals, dels governs... Si no hi ha aquesta gent n’hi ha d’haver uns altres. Els espais no poden quedar buits.

En un moment parla de la necessitat del líder d’analitzar ràpidament les noves situacions i reaccionar ràpid. Vostè conserva el seu  lideratge i creu que l’hauria de reactivar si fos convenient en el futur?

Estic en una fase personal diferent d’altres persones que es dediquen a la política. La meva trajectòria política acumula 30 anys. Quan has acumulat una experiència d’aquesta magnitud i les has vistes de tots colors què et queda per fer? Perquè jo vull seguir fent política, no en vull marxar del tot. I el que em queda per fer en el món de la política és sobretot dedicar-me a generar idees, pensament, a influir a través de les idees i el pensament i a ajudar lideratges de futur en el món de la política que tinguin vàlua i també dibuixar el país que jo veig en aquests propers anys.

Això és l’Aznar, eh!

No ho sé què és això. És l’Aznar i pot ser el Kohl a Alemanya. I en Pujol en el seu temps aquí i el Felipe González a Espanya i poden ser un munt de gent que ja no estan en la primera línia. Perquè ja hi hem estat. Em veig més així en aquest moment. No ho dic excloent tota la resta de possibilitats. És només per una raó: perquè estic esperant el disseny definitiu de JxCAT. Però sí que assenyalo ja des d’ara que el que a mi m’agradaria fer és això.

Un moment de l'entrevistaamb 'El Món' (ACN)

Un moment de l'entrevista amb 'El Món' (J.B)

Passa per la creació d’una fundació dedicada al pensament?

No té perquè ser una fundació. Això ja ho veurem. L’instrument és el de menys en aquest moment. Em vull dedicar a això. Sota quina fórmula ja ho veurem. La meva prioritat és aquesta en aquest moment.

En el llibre admet que “estem coixos de pensament”. Quines conseqüències ha tingut pel seu espai aquesta mancança?

Doncs que actuem amb més voluntat que estratègia. Posem molta voluntat en tot, però hi ha manca d’estratègia.

I altres espais porten avantatge en pensament?

Sí. Una bona part de les coses que han passat a Espanya aquests anys van venir d’una àrea de pensament del PP i de l’Aznar.

Això va en contra de la tradició de JxCAT en tant que hereva de Convergència, un partit ultrapragmàtic i molt poc teòric.

És que ha de ser-ho. Una cosa és que el partit sigui pragmàtic, l’altra és que les idees que sobresurtin i que s’instal·lin en la societat siguin idees i estratègies que jo pensi que han d’estar més en la línia del que a mi m’agradaria que fos el país. Hi ha coses que passen en aquest moment en la deriva del país que no m’agraden i que formen part de les idees i del relat. Per exemple, a mi no m’agrada que es torni a posar en qüestió el model educatiu català. Una cosa és que busquem un Estat i l’altre estatalitzar Catalunya. Són dues coses diferents. L’Estat català és una caixa d’eines, un centre de poder per desenvolupar el projecte de país, però estatalitzar el país vol dir burocratitzar-lo, deixar-lo només en mans de la funció pública. Aquest no és el tipus de país que jo vull. Vull un altre tipus de país, més en la línia del que ha estat Catalunya sempre. Un país que s’ha fet en gran part per iniciativa de molta gent diferent i això no es pot tallar perquè és un tresor que tenim, que l’hem de preservar i això està en qüestió. Avui sembla que tot allò que no és públic sigui pecaminós. No veig amb bons ulls una Catalunya que es dedica a augmentar sistemàticament la pressió fiscal com si no fóssim ja un dels territoris amb més pressió fiscal de tot el territori de l’Estat i de tot el sud d’Europa. I això és el que està passant.

I JxCAT ho ha assumit...

Ja ho sé, a contracor. Però per què? Perquè el discurs predominant és l’altre. Vull contribuir a què els discursos predominants en el país siguin més en la línia del que jo penso que hauria de ser un país com Catalunya.

 

Ara que parla de model, en el llibre hi ha crítiques a la CUP, que representa un model antagònic al seu. Les crítiques són dures. Ho podrien haver estat més?

Ho podrien haver estat més. Quan parlem de la CUP hem d’anar en compte perquè jo he conegut CUPs diferents. Com a mínim n’he conegut dues. Amb una m’hi vaig entendre tot i les grans diferències. Hi vaig crear un clima de confiança i ens vam ajudar en els moments més decisius. I en l’altra només hi vaig trobar incomprensió, vetos, sectarisme i enganys.

En canvi en Oriol Junqueras hi va trobar comprensió en el moment de les retallades...

Comprensiu amb les dificultats que tenia el Govern de la Generalitat quan anava al Parlament i havia de donar la cara per aquestes polítiques. No és que a Junqueras li agradessin les retallades, atenció. Tampoc m’agradaven a mi, com tampoc a cap polític. Només et fan perdre vots. I si un polític vol guanyar vots no serà tan estúpid de fer exactament el contrari del que realment li agradaria. Quan en Junqueras veia la demagògia que hi havia al Parlament en relació a les retallades, en privat em planyia.

Es diu sovint que és difícil interpretar el que pensa en Junqueras... És així?

Vaig tenir una relació molt bona amb ell durant un any i mig, de molta confiança personal. Jo venia d’una relació difícil amb altres dirigents d’ERC com Carod-Rovira o Puigcercós. Havien fet dos tripartits, nosaltres guanyàvem eleccions i ens quedàvem a l’oposició. En un moment determinat, a mesura que ens anem acostant el 2014 al 9-N, allò es va anar refredant i després esquerdant.  Aquesta és la realitat. I quan es va esquerdar mai es va refer del tot. Mai es va trencar del tot tampoc, però tampoc es va refer del tot.

Hem vist que l’Estat no sembla disposat a acceptar el referèndum fins al punt d’actuar violentament. És possible l’altre extrem? Tornar al peix al cove amb un estat que desconfia profundament de l’administració catalana?

Possible ho és. Si tornéssim a un peix al cove sense més molta gent a Madrid obriria ampolles de cava català altre cop. Ara la pregunta que ens hem de fer els sobiranistes catalans és: Per tornar a allò que ja sabíem fer i donava bons fruits havíem de fer tot el que hem fet aquests darrers vuit anys i assumir els sacrificis i costos que hem assumit? Perquè això ho podríem haver fet sense tots aquests sacrificis i costos. Una vegada hem fet el camí que hem fet no és només per anar a fer el peix al cove, és per anar a un altre escenari, al qual hi arribarem més de pressa o més tard, però la justificació del que hem fet fins ara és per canviar l’statu quo.

Mas creu que cal aconseguir que l'Estat posi la seva proposta de resolució del conflicte damunt la taula (J.B.)

Mas creu que cal aconseguir que l'Estat posi la seva proposta de resolució del conflicte damunt la taula (J.B.)

Hi ha gent del PDeCAT que obertament diu que l’estratègia que dóna resultats és la del PNB, absolutament en aquest sentit...

Els que defensin això han d’explicar perquè aleshores han fet el que han fet. I molts d’aquests que ara diuen això estaven en el procés sobiranista. El que proposo és el primer objectiu dels partits sobiranistes en la taula de diàleg, a part de l’amnistia i defensar el principi d’autodeterminació, sigui forçar l’Estat a posar una proposta sobre la taula per resoldre el conflicte català.  La nostra proposta ja la tenim i és molt clara, la independència de Catalunya. Aquí el que falta és una resposta de l’Estat, que no sigui la repressió. Una vegada la tinguem ja tindrem dues propostes per resoldre el conflicte. Es tracta de veure com es voten. Jo ja accepto que podria arribar a guanyar una millora de l’autogovern. Ho accepto si això va al costat de la independència i es poden votar les dues opcions i si finalment la decisió última se li dóna al poble de Catalunya a través d’una consulta o referèndum. Si guanya la millora de l’autogovern és fàcil d’implementar, però si guanya la independència, perquè no hi hagi trencament unilateral hi ha d’haver una modificació de marcs legals. El que proposo és gairebé ciència ficció i n’estem lluny, però a l’Estat amb aquesta proposta se li ha acabat el discurs del trencament de la legalitat. El que proposo seria legal i democràtic.

Hi ha algú discretament parlant de coses semblants?

Crec que no. A hores d’ara no, però això es pot refer. En el seu moment va funcionar. Amb en Rajoy i Pérez Rubalcaba hi havia, com explico en el llibre, un grup d’exploradors, que van estar més d’un any parlant. És veritat que no van arribar a cap acord final, però van estar més d’un any parlant i no ho va saber ningú.

Es va avançar?

No es va avançar prou com per tancar un acord.

Hi ha papers d’aquestes converses?

Hi ha un munt de papers que conservo de Joan Rigol, que me’ls va anar passant i que si els segueixes tots mostren una història fantàstica  del que va passar durant aquell any llarg. Però ara no és el moment de treure-ho.

 

Comentaris