Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) és des del novembre del 2018 el president del PP català en substitució de Xavier García Albiol. Li ha tocat posar-se al timó del partit en ple naufragi després dels fets de l’octubre del 2017, la gestió dels quals els ha passat una sagnant factura electoral, per ser molt tous segons els uns i molt durs segons els altres, analitza ell mateix. Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB, Fernández rep ‘El Món’ a la seu del PP al carrer Comte d’Urgell de Barcelona el dia que els CDR llencen escombraries a les portes de les seus de JxCAT i ERC. Durant la conversa el polític popular repassa des del seu punt de vista quina és la situació del partit a Catalunya, les expectatives davant d’unes possibles noves eleccions o sobre el conflicte català. Defensor de la cordialitat i el respecte a l’adversari, Fernández avisa al mateix temps que no pensa abandonar la fermesa en la defensa dels valors del seu partit i davant d’aquells que assegura que estan diposats a incomplir les lleis. Sobre l’independentisme lamenta que ha arribat a “conclusions profundament equivocades” i denuncia “l’autèntic engany” amb què, segons la seva opinió, polítics “irresponsables” han acabat provocant una gran frustració entre la ciutadania.
Han presentat una campanya, La Voz, per intentar reflotar el partit després del fracàs del darrer cicle electoral?
El partit ha viscut una crisi de confiança del seu electorat tradicional, una cosa que ja passa als partits. El PSC ja s’està recuperant, però va viure uns moments molt complicats. ERC, que ara té l’alcaldia de Tarragona, l’any 2011 tenia set regidors. Als partits polítics passa una mica com en l’esport: temporades millors i altres pitjors. Però també és veritat que si fas bé les coses et pots recuperar. I ara mateix el que nosaltres veiem és que dins de l’àmbit constitucionalista hi ha un cert desencís, o fins i tot una certa sensació de buit, i creiem que el PP pot ocupar aquest espai, que no fa gaires anys era molt ampli. Entre 2010 i 2014 el PP guanyava o quedava com a segona força en moltíssimes poblacions catalanes. Era un partit molt potent perquè era capaç d’aglutinar tot aquest espai. Creiem que es donen les circumstàncies per tornar-ho a intentar.
Però en aquest context dos membres del PP com Santiago Fisas i Josep Maria Bosch han abandonat la militància per dedicar-se a un nou projecte, Lliga Democràtica. Hi ha espai per tothom?
Amb aquest projecte vull ser prudent i respectuós, en el sentit que no s’ha presentat, no coneixem ni els seus líders ni la seva ideologia. Respecte a en Josep Ramon i en Santiago, tota l’estima personal, els respecto la seva decisió, però s’ha de dir que no ha vingut per sorpresa perquè ja van estar donant suport públicament a Manuel Valls en campanya. Per tant, feia temps que en l’òrbita del PP ja no hi eren.
Parlava de desencís en el bloc constitucionalista. Quina part de responsabilitat pertoca a cadascun dels partits dins d’aquest bloc?
Va per parts. És evident que al voltant de Cs es va generar una gran il·lusió perquè va guanyar les darreres eleccions. El fet, no només de no haver intentat la investidura, sinó d’haver desaparegut d’alguna manera de Catalunya, o que els seus principals referents hagin marxat, ha provocat aquesta sensació. És evident que va provocar un desgast enorme pel PP gestionar, durant els mesos de setembre i octubre del 2017, el punt final del procés, la llei de transitorietat i els fets de l’octubre. D’una banda, hi ha gent que pensa que no vam ser prou durs i d’altres que vam ser massa durs. Van ser temps difícils pel PP.
Alejandro Fernández al carrer comte d’Urgell de Barcelona (J.A.G)
L’aposta per Cayetana Álvarez de Toledo va ser un fracàs electoral. Han fet l’anàlisi d’aquest error de càlcul?
La primera cosa que s’ha de dir, amb una mica de rigor, és que pel PP a Catalunya eren unes eleccions molt difícils. Aquí sí que estaven d’acord totes les enquestes. En qualsevol cas, per nosaltres el paper que tenia la Cayetana Álvarez de Toledo continua plenament vigent. Fa pocs dies l’Andrea Levy ha pres possessió del càrrec de tinent d’alcalde de cultura a l’Ajuntament de Madrid i ningú no es dedica a posar en dubte que ho pugui ser pel fet de ser catalana. S’ha d’agafar amb total normalitat que molts catalans puguin anar a Madrid i que molts madrilenys o d’altres llocs d’Espanya puguin venir a Catalunya. Això és una cosa que malauradament a Catalunya no es porta bé i ens deixa en mal lloc. Es trenca el que havia estat històricament Catalunya, una terra d’acollida on no se li preguntava a ningú d’on venia sinó simplement cap on volia anar. Vam veure durant aquella campanya que se li van dir coses molt greus només pel fet de no ser catalana. Això molt em temo que no és la Catalunya que desitgem.
El PP està preparat per afrontar unes eleccions al Parlament en breu, quin caràcter donarien al seu missatge i què oferirien als catalans?
Nosaltres som el partit no nacionalista del centre dreta. El que ha passat al llarg dels darrers temps és que el procés ha liquidat el debat sobre les polítiques públiques. A nosaltres el que ens ha anat millor històricament és poder defensar la iniciativa privada, la igualtat d’oportunitats, la cultura de l’esforç, uns impostos moderats, el dinamisme econòmic, els emprenedors, defensar la família sense cap tipus de dogmatisme però sí amb una determinada visió de suport, uns valors personals que vénen de l’humanisme. Tot això, que és la cartera de principis i valors del PP i del centre dreta, ha estat molt difícil de defensar en els darrers temps perquè només es parlava d’una cosa. Mantindrem en el nostre discurs una gran fermesa contra tot aquell que vulgui liquidar la legalitat a Catalunya, però també farem un esforç per explicar la nostra visió econòmica, social i política de Catalunya.
El nou president de Societat Civil Catalana, Fernando Sánchez Costa, admetia que a dos milions de persones que havien participat en el referèndum de l’1-O no se’ls podia dir ‘no’. No opina igual?
La primera qüestió és que a mi em diuen ‘no’ cada dia i no em poso a ploriquejar com un nen petit. Aquí hem de madurar tots plegats. No crec que sigui un insult ni una falta de respecte dir-li a dos milions de persones que la il·legalitat no és el camí. Una altra cosa és que evidentment tenen tot el dret del món a manifestar-se totes les vegades que ho considerin oportú, només faltaria. Però no crec que sigui un insult tractar la gent com adults i dir-los-hi que els seus sentiments, que són respectables, no generen drets. Una cosa molt important que ha passat en aquest procés és que la gent acaba pensant que els seus sentiments, que són legítims, generen immediatament drets. Moltes vegades m’he trobat un amic que m’ha dit que ell no accepta la Constitució perquè no l’ha votada. I la Constitució nord-americana que és del 1787 qui l’ha votada que estigui viu? I l’alemanya, que és del 1949, quedaran tres o quatre vius que l’hagin votat. No pots pensar que el sistema polític està sotmès als teus desitjos. Si jo accepto que em diguin que ‘no’, crec que la gent ha d’acceptar que li diguin que ‘no’ moltes vegades. No comparteixo les afirmacions de Fernando Sánchez Costa, però sí que li vull traslladar la meva estima personal perquè és una persona amb qui he treballat. Tampoc m’agrada que ara se’l criminalitzi per la seva opinió. SCC va néixer més com una entitat cívica que no pas com un partit polític i aquí s’està produint el debat, que no acaba d’encaixar.
Alejandro Fernández davant d’un mapamundi al seu despatx a la seu del PP (J.A.G.)
Tornant a la campanya La Voz. El PP vol marcar distància amb Cs pel que fa al to de la crítica tirant d’humor i ironia?
No vivim obsessionats amb el que faci Cs. Els nostres adversaris són aquells que creuen que per arribar al seu objectiu si han d’incomplir la llei ho fan o ho volen fer. Cs fa la seva estratègia, té la seva visió, no tinc res a dir. Sí que puc parlar per mi. Al llarg de la meva trajectòria política, on he tingut l’oportunitat de ser dues vegades tinent d’alcalde de Tarragona, governar a la Diputació de Tarragona, arribar a acords amb altres formacions polítiques… A mi m’agrada sempre diferenciar fermesa absoluta en la defensa de la llei, fermesa en la defensa dels meus principis i valors i cordialitat amb l’adversari polític. De vegades no és fàcil i hem viscut episodis al Parlament en què et pots accelerar, també m’ha passat a mi. Però la campanya més cordial és plenament compatible amb la fermesa dels valors, amb intentar traslladar la idea que la recuperació de la convivència entre catalans hauria de ser el gran objectiu de qualsevol força política pensi el que pensi. Aquesta convivència ara mateix, no de manera irreversible però sí de manera preocupant, està trencada.
I els partits i la bel·ligerància sistemàtica no hi tenen res a veure?
Ja sé que som repetitius, però és que d’aquí no podem sortir. Perquè a més no és una qüestió de voluntat, és que així funciona. Una de les coses que li ha passat al separatisme és que ha arribat a conclusions profundament equivocades, per exemple, sobre com funciona la UE, sobre el fet que la llei és sagrada al conjunt d’Europa i el seu respecte també i al conjunt de la comunitat democràtica. Per tant, no es pot equiparar, una cosa és el to (de vegades pot ser agressiu d’una banda i d’una altra, no ho nego) però no es pot equiparar el fons d’aquell que està disposat a trencar la llei, d’aquell que defensa la llei. I això ha de quedar molt clar perquè sinó arriben les sorpreses, com quan des del separatisme es deia constantment que entre 28 i 30 democràcies plenes del món reconeixerien immediatament la independència de Catalunya i després van ser zero. Et dius a tu mateix unes mentides que te les acabes creient. I al final aquí hi ha un límit. Es pot parlar de tot però en el marc de la legalitat.
Quina opinió té vostè de la presó preventiva pels membres del Govern Puigdemont i els líders d’entitats socials?
És un debat molt complex, i que no afecta només als polítics catalans que estan a la presó. Hi ha milers de preventius a Espanya, no només aquests. Mentre la llei continuï com està s’ha de respectar la decisió judicial. Respecte a si aquestes persones han d’estar de manera preventiva a la presó o no és evident que hi ha diversos matisos i condicionants importants. El primer és el risc de fugida i el segon el risc de reiteració. He de dir que no cal ser un geni per arribar a la conclusió que si dius que “ho tornarem a fer” o que hi hagi gent que va fugir de l’acció de la justícia de Catalunya no és el millor missatge per evitar la presó preventiva.
Vostè creu que els líders socials a la presó, els Jordis, es van aixecar el 20-S del 2017 amb l’objectiu de fer una rebel·lió o més aviat les circumstàncies els van dur a liderar una manifestació multitudinària?
Això ho ha de decidir el jutge, no jo. L’únic que puc dir és que els successos d’aquell dia van ser greus. La tipificació jurídica penal d’aquests successos l’ha fer el jutge, però és evident que els fets van ser greus. Crec que està molt clar.
El judici del procés li ha fet canviar idees sobre el que va passar o li ha refermat idees que ja tenia?
A mi sobretot el que m’ha demostrat és que Espanya és una gran democràcia, amb un sistema judicial que funciona. S’ha pogut veure que els acusats han tingut plenes garanties democràtiques per explicar la seva versió i defensar-se. Hem vist que les defenses han fet el seu paper, algunes de manera molt brillant, d’altres de manera manifestament millorable i sincerament crec que la gestió de tot plegat per part de Marchena ha sigut exemplar des del punt de vista democràtic. És aquesta la sensació que tinc i la que s’ha emportat l’opinió pública internacional. Hi havia molta expectació i crec que fins i tot els més escèptics han hagut de reconèixer que s’ha desenvolupat tot amb una normalitat democràtica pròpia d’una gran democràcia al món, que és Espanya.
Així vostè no dona cap crèdit a les denúncies dels acusats sobre alguns abusos o falta de respecte als seus drets?
Insisteixo que la imatge que s’ha donat de la justícia espanyola aquests dies ha estat impecable i això és àmpliament reconegut.
Tornant al Parlament, s’han ofert vostès al Govern pe abordar els pressupostos?
La veritat és que no i no per una qüestió de prejudici sinó simplement perquè els pressupostos no han estat presentats formalment. El que es va presentar en un plenari era una proposta de proposta, per dir-ho eufemísticament, i allò que es va presentar ens semblava fet a mida de la CUP. Per tant, per nosaltres són inacceptables uns pressupostos que siguin irreals, que suposin més càrrega fiscal pels ciutadans. Amb el model actual és molt complicat, per no dir gairebé impossible, que nosaltres hi puguem donar suport.
El 2017 el PP també va haver de gestionar l’atemptat a les Rambles. Les ombres sobre la gestió d’aquell atemptat són múltiples. Les informacions aparegudes i contraposades no obliguen a crear una comissió d’investigació al Congrés?
La primera qüestió és si una matèria d’aquestes característiques ha d’estar sotmesa a una comissió d’investigació. Finalment, si hi pogués haver algun tipus de responsabilitat davant de la justícia, seria aquesta la que hauria d’actuar. Crec que amb una qüestió així hem de ser tots prudents perquè és material molt sensible i pot generar alarma social. De la mateixa manera que vaig ser prudent quan sortien informacions que, pràcticament i de manera tendenciosa i absolutament irresponsable i vergonyosa donaven per fet que el CNI va col·laborar, ara que han sortit informacions que diuen tot el contrari també seré prudent. No crec que ajudi a generar confiança i tranquil·litat començar a fer especulacions, teories de la conspiració. No seria un bon polític si fes això.
Pels atemptats de l’11-M a Madrid hi va haver una comissió d’investigació…
Em podria qualificar el resultat d’aquella comissió? Més aviat lamentable. Va ser un espectacle lamentable perquè no es va investigar res i només es van dedicar a llançar-se retrets. Per tant, crec que precisament aquest precedent no és el més adient per justificar una comissió d’investigació ara.
Fa poc Roger Torrent li va cridar l’atenció per haver convidat el president Quim Torra a pensar si ell és un “fatxa”. S’ha resolt aquesta qüestió?
El que no es poden produir són insults greus, ni manques de respecte en seu parlamentària, però el que no podem fer tampoc és liquidar el joc parlamentari en el que també hi ha recursos estilístics. Jo no li vaig dir fatxa al senyor Torra. Li vaig dir “si ens està vostè dient fatxes potser jo li podria dir a vostè també”. El que passa és que estem massa acostumats a que només es pugui dir fatxa a uns. Va ser simplement un recurs retòric. Si anem al parlamentarisme britànic, allà juguen a aquest tipus de coses molt més que aquí i això enriqueix el debat parlamentari. S’ha de respectar l’adversari, però tampoc podem convertir el Parlament amb una mena de balneari avorrit on pràcticament no es podrà dir res. Si s’analitzen amb rigor totes les meves expressions en els tres anys que porto de diputat al Parlament serà impossible trobar una manca de respecte cap a un adversari polític.
Sabria trobar mostres de falta de respecte cap a vostè rebuda des del camp contrari?
Es van produir un parell de debats parlamentaris on entre el grup de JxCAT i Cs es van trencar algunes línies de respecte i això va provocar una Junta de Portaveus i un debat sobre la qüestió, però no crec que en línies generals al Parlament de Catalunya sigui un lloc on habitualment s’insulti i es trenqui el respecte parlamentari. No ho crec. Penso que és una cambra on es respecta bastant l’adversari polític.
Fernández al seu despatx (J.A.G.)
Què opina de la situació en el camp independentista, les diferències entre els diferents actors i que fins i tot els CDR llencin escombraries a les portes de les seus dels partits com a protesta?
El primer és la nostra absoluta condemna d’aquests fets i el nostre suport a les formacions polítiques que han rebut aquesta expressió de violència, pràcticament intimidació, absolutament inadmissible. Si tu acabes donant la impressió i generant la idea que es pot fer política pressionant al carrer d’una manera antidemocràtica després això li pot passar a tothom. Això fins ara només ens passava a nosaltres, però els que són intolerants acaben pensant que tenen el dret a imposar amb intimidacions la seva visió política a qualsevol. I aquest és el resultat de manca de convivència al que em referia. Això no només ens afecta a nosaltres i és que des de l’àmbit separatista s’haurien d’adonar, i potser ara es començaran a adonar, que el que han estat fomentant pot acabar afectant fins i tot la convivència dintre de l’àmbit independentista.
Com viu el PP l’11-S el PP a Catalunya i què pensa de la controvèrsia creada entre l’ANC i els partits sobre el perill de promoure l’antipolítica?
L’11-S ara mateix està al servei del separatisme, no és una diada que s’estigui plantejant per tothom. Sí que em preocupa el sentiment d’antipolítica perquè la política amb els seus errors, com la premsa, és imprescindible. La societat sense política o mitjans de comunicació és la selva. Moltes vegades el que ha passat és que des de la pròpia política s’ha generat un discurs d’antipolítica i després la gent, quan creu que a través de les manifestacions pot arribar als seus objectius i veu que no és possible, s’empipa. I és el que està passant ara. Molts polítics de manera irresponsable van traslladar a la societat catalana que la independència era bufar i fer ampolles, que això es faria fàcilment i que no tindria cap cost. I ara s’està veient que això no és així i la gent està frustrada. Els que haurien de reflexionar són aquells polítics que van traslladar a la societat catalana un autèntic engany.
La resposta de país que està buscant el president Torra li produeix preocupació, por o no el preocupa?
Ja veurem. Tot el que pugui contribuir a traslladar una imatge de Catalunya pràcticament antisistema és molt perjudicial pels nostres interessos com a societat, pel nostre progrés econòmic, social, per la nostra projecció exterior. Totes aquelles imatges de contenidors cremant, de destrossa de mobiliari urbà, aquest tipus de coses són molt negatives. Esperem a veure exactament a què es refereix Torra amb la resposta de país. Si la resposta de país és “empenyeu, empenyeu” doncs efectivament ens preocupa i molt.
Per vostè quin és el rol de Carles Puigdemont en la política catalana actual?
La sensació que dona ell mateix és que quan pitjor millor per ell i això està condicionant tota la política catalana. És evident que davant de qualsevol solució ell fa tot el possible per bloquejar-la des de Waterloo. És un element distorsionador, però també s’ha de dir molt clarament, és responsabilitat dels partits independentistes ser esclaus o no del senyor Puigdemont. No és cosa nostra.
Quines possibilitats de canvi de la situació a Catalunya en els propers anys?
Sóc moderadament optimista en el llarg termini. Catalunya ja ha viscut episodis així en la seva història i crec que finalment les coses s’aniran situant en la recuperació de la normalitat, l’estabilitat, la convivència, de la democràcia, de les institucions. I sóc moderadament pessimista en el curt termini. Encara viurem a Catalunya episodis que no contribuiran a la convivència, de tensió. I això pot durar bastants anys.
