Agustí Alcoverro (Pals, 1958) és un catedràtic d’història que fa activisme. Serè, convençut i segur. Ara li ha tocat susbtituir les funcions de Jordi Sànchez al capdavant de l’entitat independentista per excel·lència, l’ANC. Ja no podrà repetir com a secretari nacional. Ara bé, té la intenció de deixar petjada en la pròxima Assemblea General Ordinària del 25 de febrer a la que esperona als socis a “debatre amb sinceritat sobre el moment precís” en què es troba el país. Proposa agilitzar el funcionament, dotar de més adaptabilitat el full de ruta i esperonar a treballar per implementar la República. L’ANC, per Alcoberro, té carret per dies. “Cal superar la història de bons i dolents”, assegura.
-Una assemblea general ordinària molt especial, ateses les circumstàncies
Les circumstàncies de l’independentisme en general són complexes. Necessitem un debat estratègic que vagi més enllà de les distàncies polítiques immediates, de la cojuntura. Ara es nota, més enllà de la immediatesa no hi ha hagut una reflexió comuna sobre quin és el nou cicle que entrem, les seves característiques i possibilitats. Cal aquesta reflexió. Per tant, l’AGO és un marc molt últil per poder parlar amb sinceritat del diagnòstic precís del moment que ens trobem i sobre les línies d’acció pels propers anys. El cicle que encetem és el més complex que hem viscut fins ara. Ara hem de construir república i això vol dir fer un pas endavant. L’AGO és important perque cohesiona i crea equip.
-El president, ara dimitit, però abans empresonat
Sí, va ser empresonat per ser president de l’ANC.
-Una situació que mostra del control de l’Estat a l’Assemblea, i que atès el nou full de ruta que esteu debatent, aquesta pressió continuarà
Partim de la base que l’ANC neix al 2012 i ara és una història d’èxit. Neixem amb un objectiu polític precís: proclamar la República catalana. I això ho hem fet. L’1-O, malgrat la brutalitat policial, dos milions de catalans van votar que sí a la República i el 27 d’Octubre, el Parlament va proclamar aquest resultat d’una manera clara. Per tant, això ja està fet. Ara bé, el que es produeix el 27-O és la suspensió de l’autogovern i als dies següents, l’empresonament o l’exili d’alguns dels seus membres. Entrem en una etapa molt complexa, no només com Assemblea, sinó com independentisme, perquè ara no ens plantegem tenir una majoria per proclama la República -ja ho hem fet- sinó com es pot implementar i defensar-la. No hi ha un camí o una línia recta, sinó que caldrà treballar amb paral·lel i organitzant amb coratge i intel·ligència diverses vies que conflueixen en la nostra reivindicació, la República.
-Però el full de ruta?
Fins ara els fulls de ruta eren linials i plantejaven l’acció que havia de dur a terme l’ANC en diverses opcions segons les realitats amb que ens podríem trobar. Ara és una altra idea i és definir clarament quin és l’objectiu -implementar la República- i sobretot dissenyar quin és el mapa en què ens trobarem en els propers dos anys. Hem de veure qui som, on arribem, com ens mesurem, quin és l’enemic, quines són les forces implicades en la independència i quins són els seus matisos. Sobre la base d’aquest mapa caldrà que el nou secretariat vagi treballant en funció de com es belluguin les coses. Cal tenir coneixement d’una diversitat de possibilitats.
-Un situació d’adaptabilitat?
Si, adapatabilitat.
-Però l’Estat no afluixarà fins i tot plana una possible il·legalització, es plantegen certa activitat en la clandestinitat?
L’ANC per definició, per la seva manera de fer i per tradició és una entitat oberta i que utilitza una acció cívica, pacífica i democràtica. És la clau de l’èxit de la resposta popular. Hem de continuar per aquestes vies. Això no vol dir que hem d’estudiar tots els procediments legals per garantir la continuïtat de l’ANC en qualsevol condició. Sí que es produeix una ofensiva judicial contra l’independentisme en general, no només en la causa general del Tribunal Suprem, sinó que hi el cas obert al 13 de Barcelona i petits processos oberts a tot Catalunya que afecten a mestres, actors, alcaldes o mecànics. Més de 900 persones estan investigades i encausades.
-És per això que una de les propostes de cara l’AGO és utilitzar la justícia per saturar-la?
Si nosaltres considerem que els nostres drets són concultats, ho hem de denunciar. Hem de fer com els unionistes, o bé per obtenir victòries judicials clares o bé per denunciar que la Justícia no és igual per a tothom.
-I en aquesta etapa que s’obre, l’Assemblea no és poc àgil? No són esclaus de la transparència i de l’escalat?
Sí. Nosaltres som una entitat política, a diferència d’Òmnium que és més cultural, per tant, el nostre objectiu polític, no partidista. La lliçó de l’1 i el 27-O és que efectivament una majoria social i electoral va votar una república i va ser proclamada oficialment, però alhora hem comprovat que en el marc europeu del segle XXI cap a la construcció d’un estat real i trencar amb un estat conformat és molt més complicat del que havíem cregut. I això ha de tenir conseqüències en el full de ruta i conseqüències organitzatives, un model nou de funcionament, sobretot la cadena que vincula les assemblees territorials i sectorials amb el secretariat nacional. Així com prendre decisions amb més celeritat.
-Però a diferència del 2012, l’ANC no està sola. No temeu ser engolits pels comitès de Defensa de la República?
Dues coses. L’ANC ha d’apostar sempre per la unitat d’acció, dels partits i de les entitats; per tant, no reclamem cap hegemonia, sinó treballar colze a colze. I en segon terme, és que en el camí cap el referèndum hi van haver un seguit de novetats sociològiques que cal destacar. La més important, la incorporació de la lluita per la República de gran part de la joventut. Fins ara a les AGO i predominava el cabell blanc. El 20-S i l’1-O, el jovent hi era i l’ANC els ha d’incorporar. De fet, no existeix ni cap competència amb Òmnium.
-Com ho faran per atraure la gent jove?
Fomentant lideratges dins el propi col·lectiu.
-Vostè insisteix que són una entitat apartidista, però el darrer comunicat proposen que Carles Puigdemont sigui investit
Tenim una línia coherent en un doble sentit. Per una banda, restablir la legalitat prèvia al cop d’Estat del 155. Per l’altra, la creació d’un Govern unitari. Parlant amb gent de JxCAT, ERC i CUP, t’adones que a vegades ha fallat el diàleg i que entre ERC i JxCAT falta química, poca connexió d’emocions. El nostre paper és trobar espais de complicitat entre uns i altres, i garantir que l’ANC sigui unitària i independent.
-Però no esteu decebuts que costi tant arribar a un acord?
És un acord complex, per l’escenari repressiu i condicionat per les debilitats polítiques de JxCAT i ERC. Als republicans els veig abatuts, no només per la repressió sinó pel resultat electoral. I JxCAT em sembla un conglomerat que treballa molt unit però no tenen un pla clar pel futur. I uns i altres no han establert les vies necessàries de sinceritat per treballar. El que està en joc són els propers anys, portar a bon part el projecte. La tasca de l’ANC ha de ser sortir del cojunturalisme, d’una escissió de bons i dolents i generar una reflexió de més enllà per construir una majoria de futur.
-I la CUP?
M’ha semblat una força molt més cohesionada. Els cupaires volen deixar clar el programa de Govern -el que- i en canvi els altres dos grups demanen plantejar el com. I en aquest moments em temo que el com és el que. I el com no el plantegem amb sinceritat i sense rencors no avançarem.
-La pressió de l’Estat i l’empresonament de Jordi Sànchez, no han minat la moral de la tropa?
La nostra força és la gent i la gent continua cohesionada i disposada a actuar. En tot cas, la decepció de la gent arriba quan els partits no s’entenen o ningú els acaba d’explicar un projecte clar i coherent de futur. El procés cap a la independència és imparable, amb més de dos milions de catalans que han fet un tomb irreversible. Aquest canvi és definitiu, no sé quan acabarà però un Estat que fonamenta el seu domini exclusivament en instruments repressius perquè no genera cap nivell de simpatia o adhesió, és un estat que té una guerra perduda a mig termini.
-Escapçar el lideratge també ha passat factura a l’ANC
Sí, és evident. Ha tingut líders emblemàtics. Ara hem de trobar una via per trobar més un equip que un lideratge.
-El 27-O no es va fer bé?
El drama va ser que la tarda del 27 d’Octubre vam descobrir que el 28 no havia estat dissenyat. Aquest és el drama. No hi havia un projecte clar, per això el pla de Govern ha de consensuar més el com que el que.
-El quan, doncs, va per llarg?
En aquest moment, més que plantejar una opció tancada i estar atent a les oportunitats. La independència es pot materialitzar en 20 anys o 6 mesos, tot depèn dels moviments que s’han de produir. Per exemple, l’àmbit de la internacionalització estem decebuts, però cal decebre’s en la justa mesura. L’1-O la gent va descobrir el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya, abans no ens enganyem, desconeixia el conflicte. El fet d’entrar a l’opinió pública europea és important. La UE donarà suporta un Estat dèbil com l’espanyol, però Europa es constitueix com un concepte de valors i la persistència del conflicte fa mal a la noció d’Europa. Aquí hi tenim camp per treballar.
