Albert Pont (El Masnou, 1971) és el president del Cercle Català de Negocis (CCN). Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, és especialista en Dret Internacional i en Relacions Internacionals. Ara acaba de publicar el llibre Interès d’Estat. Fer capital (a) Madrid” (Viena Edicions). En el llibre constata que “les elits espanyoles continuaran tiran endavant despropòsits de proporcions majúscules amb els diners de tots, mentre ignoren necessitats de primer ordre per al benestar dels ciutadans i per a la prosperitat de Catalunya”. Mentre parlem amb ell ens dona alguns dels noms de les famílies que més s’han enriquit amb aquesta manera de fer, però tambe lamenta que “aquells que havien de liderar el potencial econòmic que té Catalunya han mirat per la seva butxaca i pel seu statu quo personal”.
Què vol dir l’expressió “Interès d’Estat”, que dona títol al llibre?
Ve a dir que es justifica allò que és injustificable, és a dir, que la fi justifica els mitjans. Però per una altra banda, també fa referència a que darrera de la creació de l’Estat espanyol hi ha un interès econòmic, de classe, territorial, etc. És l’interès que té Espanya per continuar sent un Estat, per mantenir Catalunya dins. I també fa referència al interès que tenim els catalans per marxar d’Espanya quan abans millor.
I té límits aquest interès d’Estat?
L’Estat espanyol no coneix límits a l’hora de defensar la seva integritat territorial. Tenen un protocol que el va escriure el Conde Duque d’Olivares al segle XVII i encara tiren d’aquest protocol. Cada vegada que tenen una crisi constitucional fan el mateix: fotre llenya, negar-ho tot i deixar que els conflictes es podreixin.
I ara estem aquí?
Estem entrant en aquesta fase. Encara som a la fase de la negació, tot i que ja l’hem viscut, però estem entrar a la fase d’ignorar el conflicte i deixar que es podreixi, i veurem quina es la reacció de la Generalitat per evitar l’enquistament del conflicte i que Espanya ignori el que està passant aquí. L’Estat espanyol ha estat moltes dècades preparant-se per una crisi constitucional com aquesta, és a la Generalitat a qui li ve de nou.
Vostè sosté que el pes de Catalunya a Espanya és equivalent al pes d’Alemanya a la UE. Per què creu, doncs, que la influència de Catalunya a Espanya no és equiparable a la d’Alemanya a la UE?
Perquè els agents econòmics, polítics i socials de la comunitat autònoma de Catalunya -com Govern, cambres de comerç, associacions empresarials, etc.- o bé desconeixien el seu pes dins de l’Estat espanyol o sigui pels motius que sigui han renunciat a exercir aquesta influència. És una autèntica vergonya que entitats independentistes hagin assumit com a propi el discurs de les autopistes, de les infraestructures, del dèficit fiscal, etc.
I per quin motiu han renunciat a exercir aquesta influència?
Per interessos. Perquè és molt més fàcil estar del costat de l’stablishment. Aquells que havien de liderar el potencial econòmic que té Catalunya han mirat per la seva butxaca i pel seu statu quo personal.
Espanya fa segles que aplica centralisme. Com ha afectat això a Catalunya?
Madrid ha viscut d’això. Des que es va establir la capital a Madrid es produeix una centralització del poder polític. En comptes de crear un territori amb diversos centres de poder on cada territori es pugui governar a sí mateix, maximitzant les seves avantatges competitives, aprofitar les seves pròpies economies d’escala, i decidir quin model polític, econòmic i social vol, el que fan és una homogeneïtzació amb un únic centre de poder, i aquest impedeix que la resta de territoris competeixin o cooperin entre ells.
Es diu que Madrid és la segona economia d’Espanya…
Sí, i és mentida. Si a Madrid li treus l’efecte capitalitat dels ministeris, els funcionaris, les ambaixades, les grans multinacionals que s’estableixen a Madrid per estar més a prop del poder, és la cinquena economia d’Espanya. El pes del turisme a Madrid és d’un 7% sobre el conjunt d’Espanya, quan el de Catalunya és del 26%. El pes de les exportacions de Madrid és d’un 11%, mentre que a Catalunya és d’un 26% també. País Valencià i País Basc exporten més que Madrid, fins i tot Andalusia. Quan recentralitzes tot el poder polític i econòmic el teu pes no es correspon amb el pes real que hauries de tenir. La concepció centralista de l’Estat impedeix que Catalunya tingui el pes que hauria de tenir, així com que pugui exercir tota la seva influència.
Vostè al llibre parla de casos molt concrets, com el del corredor central. Quin és el cas que més l’ha impressionat?
El més important és el projecte de construcció de la major terminal de contenidors marítims que s’està projectant a Ciudad Real. Perquè això funcioni cal fer que tota la xarxa de ferrocarrils d’alta velocitat connectin els ports de l’Atlàntic, d’Andalusia i el Mediterrani amb Ciudad Real, i tot i així no funcionarà. A cada quilòmetre d’autovia o ferrocarril que es construeix sense viabilitat, Espanya està un quilòmetre més a prop del col·lapse.
Quines són les famílies que s’han enriquit amb tota aquesta manera de fer de l’Estat?
En parlo en el llibre, i tot i que no les menciono a totes, sí parlo dels Franco Martínez-Bordíu, perquè a partir d’ells i de la Casa Reial es genera tota una estructura mafiosa que es transmet de generació a generació. I els tentacles d’aquest monstre arriben fins a les administracions autonòmiques, on famílies de cada comunitat copien el model que s’ha establert des del centre de poder, que és Madrid.
Creu que el govern espanyol és capaç d’utilitzar la força per aturar el referèndum?
Ja hem comprovat quines coses és capaç de fer l’Estat espanyol per mantenir el seu concepte d’unitat de l’Estat. Ara mateix totes les opcions són viables si consideren que amb això impediran la independència, però crec que ara és aviat per parlar de l’ús de la força. Entrem en la fase del xoc de trens. No hi ha marxa enrere. El govern espanyol podria acceptar la proposta de Puigdemont i negociar. Automàticament la convocatòria del referèndum quedaria en suspens, perquè caldria negociar la data, la pregunta, el cos electoral, el repartiment de béns i deutes de l’Estat, etc. Però crec que l’Estat es veu guanyador, i que no voldrà deixar aquest conflicte per més endavant si el pot resoldre ara. No optarà per aquesta opció, sinó per una opció intermèdia que serà substituïda per altres opcions menys intermèdies tendents a l’ús de la força física. Però ara estem en la persecució d’alts càrrecs, i fins i tot podríem viure una suspensió de l’autonomia.
Creu que superarà l’Estat espanyol la suspensió de l’autonomia per anar a una situació de l’ús de la força?
Si amb la suspensió de l’autonomia aconsegueixen resoldre alguna cosa -que ho dubto- no caldria anar més enllà. Però com que amb aquesta suspensió de l’autonomia no resoldran res, sinó que agreujaran la situació, a l’Estat espanyol se li hauran acabat tots els cartutxos jurídics, polítics i democràtics.
Vostè ha dit que les defenses de Mas, Ortega i Rigau es van equivocar. Per quin motiu?
El dret internacional ja reconeix la lliure determinació dels pobles. El dret a l’autodeterminació està reconegut, i ho està als tractats de la Unió Europea, que formen part de l’ordenament constitucional espanyol, i Espanya es deu a l’ordenament internacional. Per tant, el problema és polític, no jurídic. Si es fa una estratègia de defensa basada en un error, que és acceptar que s’ha comès una il·legalitat. Han agafat el dictamen consultiu del Tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovo, que diu que entre la legalitat i la democràcia, preval la democràcia. Llavors justifiquen que fan una cosa il·legal perquè són majoria i, per tant, preval sobre la legalitat. Doncs no. Senyors del Govern de Catalunya: no esteu fent res il·legal.
