Albert Ledesma, metge de família per sobre qualsevol circumstància, és actualment també director del Pla Interdepartamental d’Atenció Social i Sanitària de la Generalitat de Catalunya. Dirigeix el CAP del barri del Remei de Vic, que funciona a través d’una EBA (Entitat de base associativa, públic-privada) i primer model de gestió sociosanitària professional que compleix vint anys d’èxit. “Inicialment havíem calculat atendre 15.000 persones l’any -explica el doctor- però ja hem superat les 24.000”. A part d’incrementar progressivament l’atenció, i per tant el servei a la ciutadania, des de l’EBA s’han rebaixat els costos en una operació inversament proporcional que ha suposat un gran estalvi de diners públics, fàcilment constatable. Ledesma va ser un dels actors principals de la tan reconeguda reforma d’atenció primària a Catalunya dels anys vuitanta del segle XX amb Xavier Trias. Fa unes setmanes va rebre la medalla Josep Trueta, de mans del conseller de Salut Antoni Comín. Però Ledesma, serè per naturalesa però home tan implacable com excursionista, és contundent: els polítics d’avui no escolten, però la gravetat rau en què l’actual model sanitari ja no serveix.
Vostè no deu tenir pas gaires amics. Les engalta tal com pensa i oficialment li acaben de fer un reconeixement professional, medalla inclosa.
Riem. No és cert, tinc bons amics, àmbit de la medicina inclòs, perquè amb educació és pot anar a tot arreu. Agreixo la medalla, però per sobre de tot sóc metge i per davant hi ha sempre la salut de les persones i la millora del serveis per la ciutadania.
El model sanitari català de l’any 85 tan reconegut ja no serveix?
No serveix. I ja fem tard perquè la nova realitat demogràfica, econòmica i social, amb un increment de persones de qualsevol edat amb cronicitat, dependència, discapacitat, fragilitat i necessitats d’atenció social i sanitàries complexes s’imposa. Això fa imprescindible una profunda transformació del model, avui sobre dues potes independents: la sanitària i la social. I redirigir-lo cap a un sistema integrat. Cal un canvi de paradigma. Els serveis socials es van crear de bon principi com el “germà pobre” i avui per avui l’àmbit mèdic no hi té accés possible. L’any 1985 teníem un 21% de la població de zero a catorze anys. Ara és un 12%. Aleshores teníem un 10% de gent amb més de 65 anys i ara estem en el 18%.
Com s’ha de fer això?
Articulant noves rutes d’atenció combinades, compartides i amb garanties d’equitat, cosa que incorpora un nou equilibri de la relació entre drets i deures de cadascun dels actors, entre professionals i també entre professionals i persones. I cal un major equilibri entre el dret a l’atenció sanitària i la social. I es pot fer, perquè els recursos i les persones hi són.
Vostè diu que els polítics no escolten, però el mateix dia del lliurament del premi, Comín els va dir textualment que els reptes d’aquest futur “són complexos” i només “es podran afrontar junts” seguint l’exemple de persones com vostè que han de servir de guia perquè “representen els principis del sistema de salut que vol el país”. Per no ser escoltat, Déu ni do el conseller no?
Sí senyor, i crec que és una bona declaració d’intencions i molt positiva. Però una altra cosa són els fets, i un dels problemes a Catalunya és que a l’hora de definir determinades funcions i responsabilitats els proveïdors de serveis tenen més poder que el CatSalut, i això ningú s’atreveix a corregir-ho.
Però CatSalut -és a dir el Departament de Salut- no és qui paga als proveïdors?
Molts diners.
I… no mana qui paga?
No sempre. Els proveïdors estan prou ben organitzats en empreses i en grups amb molta capacitat de pressió i a la pràctica un gran poder; en l’àmbit públic, el no públic i el municipal.
Quant costa la sanitat?
Espanya gasta a l’any 66.000 milions en sanitat, 120.000 en pensions i uns 26.000 en serveis socials. Per sanitat cada ciutadà espanyol paga un mitjana de 1.300 euros per persona i any, a Catalunya 1.050. En despesa social a Catalunya 400 euros. I avui, aquest 18% de persones de més de 65 anys -que vol dir pacients complexes que necessiten molta atenció- suposen el 40% de total del pressupost. Però les dades indiquen, i ho sap tothom, que el 2.050 serem el segon país més envellit del món després de Japó, i arribarem al 32%. Si avui el 18% gasta el 40 per cent del pressupost, imaginis un 32%! En canvi, quan a aquest sector el tenim ben cuidat, el màxim de temps a casa i ben alimentat es gasta molt menys. I està demostrat. Per tant, o el nou sistema va cap aquí o per inèrcia s’anirà a la privatització de determinats serveis; i això ja no és d’esquerres ni de dretes sinó sentit comú.
Què és el més urgent?
Fer un llistat de prioritats. La primera, per exemple, assegurar que una persona gran que viu sola prengui la medicació que li pertoca, cosa que requereix un cuidador. És més important això que la pròpia medicació, que seria la segona. Tercera: que mengi bé, atès que una gran majoria tenen un dèficit nutricional, o poder garantir l’atenció cas que comenci una febre i no esperar a l’endemà. Però parlem d’un altre cuidador.
Això sembla possible i fàcil.
Ho sembla, però quan fem el corresponent llistat i volem prestar aquest suport més social no el podem assegurar i es substitueix per serveis sanitaris, com ara ingressant la persona, que són moltíssim més cars. Sap quan costa l’ingrés d’una persona?
Disculpi, però ni idea.
1.800 euros. Per tant, és necessari agrupar despeses, és a dir aquests 1.050 euros i els aproximats 400 i amb els mateixos recursos incrementem l’efectivitat en un 30%. Però… per fer això cal que dues conselleries renunciïn a determinats poders, i la cosa es complica.
O sigui que en aquest aspecte, la Llei de dependència tampoc funciona?
Això a Espanya només s’ha fet bé -i impecablement bé- a Castella i Lleó, gràcies a una autèntica “outsider” com la consellera autonòmica Milagros Marco. Però ningú més ho ha fet, i tampoc ningú s’ha escoltat a aquesta dona. La Llei de Dependència de 2007, malgrat ser una bona idea de Zapatero, ha estat un autèntic desastre administratiu, a Espanya i aquí Catalunya on gastem un 30% dels diners en tràmits absurds.
Vostès al CAP del Remei de Vic celebren els vint anys i sembla que el sistema de gestió a través dels EBA ha estat un èxit total. Per què?
De bon començament, parlo de l’any 96, vam canviar alguns processos que després han aplicat a tothom. Abans, els proveïdors que no eren EBA demanaven totes les proves complementàries que volien -és a dir una radiografia o una anàlisi- i les pagava directament CatSalut. Als EBA, amb els mateixos diners, se’ns va permetre gestionar-ho i assumir el risc. L’any següent, la Generalitat ho va aplicar a tots els proveïdors. La reducció de provés li asseguro que va ser espectacular a partir d’aleshores.
El segon any va passar quelcom semblant oi?
Vam fer la mateixa proposta al CatSalut, en farmàcia, pensant que dirien no. Però van dir que sí, i també amb el 100% de risc i complint sense excepció els indicadors de qualitat. L’any següent va tornar a aplicar-se a tothom i va significar un estalvi de diner públic tan o més espectacular que l’anterior. Crec que són dues aportacions dels EBA de gran calada .
Han estat aquestes les dues aportacions principals?
Hi ha una tercera: la satisfacció professional dels treballadors, que és més gran a part d’una estabilitat laboral millor. I, com vostè deu saber, perquè els ciutadans estiguin ben atesos cal que qui els atén estiguin satisfet i convençut de la seva feina.
Quanta gent són vostès i quants diners es mouen anualment al CAP del Remei?
Som vint i vuit socis, els quals tenim accions, i cinquanta persones treballant. Dels quatre milions d’euros que CatSalut ens paga, enguany hem tancat l’exercici amb 379.000 que no s’han gastat. I li asseguro que aquí es gasta en tot el que es necessita i no s’estalvia ni en una radiografia ni una gassa.
Aquests 379.000 euros restants se’ls reparteixen els socis?
No.
I doncs, on van?
En concepte d’incentiu a la nòmina de tots a cadascun dels professionals.
Quants ciutadans atenen vostès?
Els tretze EBA que hi ha Catalunya 320.000 persones. Aquí a el Remei 24.000.
Quins són els trastorns més corrents?
Pel que fa a crònics i adults refredats i infeccions de vies respiratòries.
Poden atendre, per exemple, un infart?
No és l’atenció principal, però arribat el cas l’hem fet; en infarts, embòlies o arítmies. I li puc dir, i ben satisfet, que hem salvat alguna vida.
