Ara es diu Águeda. Però fins fa poc més d’un any, en deia Águeda del Caudillo. Els rètols estan tunejats. Però encara en queda un. Concretament, a la sortida del poble. En una carretereta bucòlica que porta a unes devesses on es crien uns braus espectaculars. Águeda “ex del Caudillo” és una mini pedania de Ciudad Rodrigo, un municipi monumental de Salamanca a tocar de Portugal.
El poble és una barreja de caserna i cortijo. Quadricular, amb ajuntament, església i cases a la mateixa alçada. Carrers centrats i pati amb jardí enmig. Cap bar. Només una casa rural. Sembla El Álamo. El poble va ser fundat per Franco el 1954. Respon a l’arquitectura falangista pròpia del “lucero” i el “granit”. Els carrers estan deserts a la tarda. Però al vespre, poc a poc surten habitants. Discretament. Si veuen algú de fora sospiten que no sigui un periodista. Estan tips d’haver de donar explicacions per l’ocurrència del seu alcalde, el socialista Germán Florindo, d’oferir el poble per enterrar les restes del feixista Franco i atraure el turisme. Una idea que ha caigut després que la família de Franco ha avançat que vol enterrar-lo a la Cripta de l’Almudena de Madrid.
La seva idea, segons la Maria, era enterrar-lo en una creu de granit que hi ha a l’entrada de l’església. Just al carrer CasasOlilla, que fins fa un any estava batejar com José Antonio Primo de Rivera. “Ens l’han canviat, ens ho han canviat tot, també ens canviaran a nosaltres”, ironitza l’Anabel, una dona ferma que és part familiar del poble. “Franco va expropiar les terres al meu sogre i les va a donar a tothom, tothom per un igual”, explica amb certa satisfacció del suposat igualitarisme falangista. Però a l’Anabel no li fa gota de gràcia la idea de l’alcalde.
Tenir les restes del feixisme tampoc li fa cap gràcia a la Margarita. Una dona menuda que viu just davant de l’enorme creu de granit on hi voldrien posar l’ossari. “Només em faltaria tenir aquest davant de casa!”, s’exclama. “T’imagines, Anabel? Quin ensurt cada matí en veure’l, jo si el posen el fotaria a terra!”, comenta. Dues dones, mare i àvia passegen una criatura que somica dins un cotxet. Se’n foten la idea de l’alcalde.
Però hi ha habitants que no s’ho prenen amb conya. En Manolo n’és un exemple. Un home de conversa tosca però afable. Porta pantalons de mecànic amb tirants. Està jubilat i està molt emprenyat amb l’alcalde i la seva ocurrència. “Un dia sortirà tot el que fa aquest alcalde, que només pensa per ell i pels seus amics”, retreu. “Una cosa així no la pots dir sense consultar al poble, aquest és pensa que el poble és ell i pot dir el que vol i proposar el que vol”, critica enutjat. “Aquí que no el porti, l’aviso”, adverteix en Manolo.
El poble va ser denunciat per no complir la llei de Memòria Històrica. En aquest sentit, els habitants tampoc en feien càbala de dir-se del Caudillo. Consideraven que era un peatge històric sense més importància per obra i gràcia del fundador. Una mena de normalitat. Un exemple evident d’allò anomenat com franquisme sociològic. Ara han canviat el nom dels carrers, el del Generalísimo se’n diu Principal i han tapat l’expressió d’El Caudillo als rètols oficials. Tot canviat des de fa un any i mig.
L’Ajuntament està abandonadot, deixat de la mà de Déu igual que la parròquia. Un aspecte decadent dels edificis públics que contrasta amb el floriment de les façanes blanques i florides del poble. D’unes cases unifamiliars on davant aparquen els vehicles dels veïns. Furgonetes de constructors on rotul·len encara ara i sense cap mania “Águeda del Caudillo”. “Quien tuvo, retuvo”, justifica en Daniel tot picant l’ullet en sortir a fer el passeig per la carretera on trobarà grapats de braus que pasturen aliens a la polèmica.
