Després de més de 50 dies confinats els catalans no tenen dret a baixar el carrer a prorestar. Si fa un any es cridava que els carrers serien “sempre nostres”, avui aquella consigna no és res més que l’expressió d’una il·lusió perquè actualment la via pública és més del coronavirus, dels Mossos d’Esquadra, i de tots els efectius desplegats per l’exèrcit espanyol carregats amb productes desinfectants. En aquest context i mentre l’Estat començar a desplegar la seva estratègia de desconfinament el director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat, Adam Majó, defensa en aquesta entrevista amb ‘El Món’ que ja va sent hora que s’aixequi el veto a les protestes de carrer. Si es pot baixar al carrer a fer el vermut a una plaça seguint unes normes també s’hauria de poder baixar per desplegar una pancarta amb consignes antigovernamentals o el que convingui. Majó reitera que el conseller de l’Interior, Miquel Buch, ha de pensar en com regular les protestes en aquest nou escenari malgrat que l’estat d’alarma li hagi tret les competències en ordre públic. Tal i com ha fet propostes en altres àmbits, sosté Majó, també n’hauria de fer en aquest.
El confinament i la quarantena han afectat de ple el dret a protesta al carrer. Tot i així s’han vist solucions imaginatives a Israel o Rússia.
El dret de reunió pacífica i pública és, en el fons, el dret de manifestació. Està suspès el dret de reunió pública i el no pública perquè la gent no es pot reunir. No hi ha cap dret que sigui absolut, potser el dret a la vida seria l’únic, els altres s’han de ponderar amb altres drets, com el dret a la salut. En aquest sentit, no deixa de ser una restricció d’un dret fonamental i, per tant, s’ha de fer amb molta cura.
No tenir aquest dret durant 50 dies potser és sostenible. Però més enllà?
El que hem dit públicament com a Oficina de Drets Civils i Polítics és que, mentre això sigui estrictament excepcional i temporal, pot ser acceptable. Si la situació es prolonga en el temps s’hauran de preveure formes de protesta, però el que no pot ser és suspendre el dret de protesta indefinidament. Això sí que no és acceptable. Per tant, entenem que si és una cosa d’un o dos mesos sembla que és acceptable, entre altres coses perquè també tenim altres maneres de protestar, a través de la xarxa o el que sigui. Perquè la llibertat d’expressió no s’ha vist afectada. S’hauria de trobar la manera de permetre la protesta al carrer si la situació s’allargués perquè és un element cabdal de la democràcia.
Quines experiències de protestes alternatives coneix a banda de les d’Israel.
A Portugal també l’1 de maig van fer protestes com a Israel. Van fer una manifestació en un espai molt gran i cada manifestant estava separat l’un de l’altre per un metre i mig en uns punts marcats a terra. Per tant van poder fer igualment la manifestació perquè per descomptat que hi ha maneres de fer-la. S’ha de respectar la distància, s’han de prendre mesures de protecció, però a partir d’aquí, de la mateixa manera que sortim a comprar, podem sortir a protestar. Nosaltres no entendríem que s’allargués gaire més en el temps la prohibició de fer actes de protesta i més quan la setmana que ve s’obren les terrasses, en principi. Per tant, entenem que la prohibició de les protestes s’hauria d’aixecar de forma immediata. Una altra cosa és que es posin unes condicions, de la mateixa manera que es preveu de quina manera hem d’anar a comprar o de quina manera hem d’anar a prendre una orxata, també s’ha de poder preveure de quina manera hem de poder protestar al carrer.
De totes maneres, sortir al carrer a protesta al carrer en aquest país sovint acaba amb situacions físiques de risc. S’ha de ser conscient que ara no es pot acabar així…
Sí, però sobretot qui n’ha de ser conscient és els poders públics, que són els que tenen l’obligació de ser responsables i conseqüents, després la gent se suposa que ha de fer el que ha de fer. Però si no ho fa, hi ha mecanismes previstos per respondre. Perquè qui ha d’actuar amb responsabilitat i amb la intenció de protegir i garantir el dret de protesta són els poders públics. Per tant són aquests que han de preveure i dissenyar la forma de protesta. Després a la pràctica poden passar moltes coses, evidentment, i també s’ha de preveure com reaccionar si passa una cosa o una altra. Però d’entrada s’ha de preveure la manera que la gent pugui exercir aquest dret fonamental en democràcia, que és el dret de protesta. I això crec que ja toca ara. A Catalunya i a l’Estat espanyol ja és hora de que l’Estat inclogui en aquestes fases que van anunciant un punt que parli del dret de protesta pública.
Hi ha precedents en altres països?
Conec el cas d’Israel, però més propers els de Portugal o Alemanya, on l’1 de maig es van fer manifestacions amb un nombre màxim de persones, la gent ubicada en uns punts. Son unes manifestacions molt diferents de les habituals, però l’important és que no es va prohibir, sinó que es va regular. Entenem que aquest és el camí. Aquesta regulació, com la resta d’activitats socials, potser començarà sent més rígida i de mica en mica s’anirà relaxant. Però d’entrada s’ha de regular. L’Estat espanyol, qui sigui o la Generalitat per defecte, han de dir quin dia es poden fer protestes i en quines condicions. Més endavant ja aniran relaxant les condicions si la situació sanitària ho permet, com qualsevol altra activitat econòmica o d’altre tipus.
La regulació caldria tenir-la ràpid per qui hagi d’organitzar manifestacions grans com la de l’11 de setembre? L’ANC per exemple acostuma a anticipar-se.
Seria bo que des d’Interior es comencés a preveure, sabent que al final hi ha l’autoritat de l’Estat que de moment té prevalença, però igualment, de la mateixa manera que ha fet propostes en altres àmbits tenint o no les competències, també crec que ho hauria de fer en aquest camp. Confio que d’aquí al setembre es podran fer protestes o reunions al carrer. En quin format? Ja ho anirem veient. L’ANC si una cosa ha demostrat és tenir molta imaginació. En aquest sentit jo crec que s’ha de poder fer un 11-S o un 12 d’Octubre. Confio que abans de la tardor ja es podran fer protestes públiques al carrer.
I les protestes no comunicades?
El problema és que ara no tenim clar quines són aquests normes. L’únic que tenim clar és que està prohibit perquè per l’1 de maig es va prohibir tot. Crec que aquesta prohibició total ja no té sentit des del moment que es permeten moltes altres activitats econòmiques, culturals, polítiques, etcètera. El que convé ara és que regulin també per fases com es fa en qualsevol altra activitat, però que es reguli. La situació de prohibició total no té sentit ja.
Potser ningú es vol posar en aquest tema perquè a l’origen de la crisi sanitària les manifestacions del 8-M van generar controvèrsia. Hi ha por?
Podria influir, però no ens enganyem, al poder polític, sempre i a tot arreu, la proesta l’incomoda i com menys millor. I això fins i tot sense mala intenció. No és mai una prioritat del govern facilitar la protesta perquè normalment les protestes són contra el poder i l’autoritat, i és lògic. No crec que tingui massa a veure amb el fet de 8 de març, pot haver-hi influït. Té més a veure amb què no es considera una prioritat. Aquí crec que estem cometent un error perquè sí que ho és una prioritat.
El confinament total és qüestionat per la vulneració de drets fonamentals. Què n’opina?
Hi ha dues qüestions: una és l’estrictament jurídica, alguns juristes creuen que l’estat d’alarma no avala el confinament, que fa una lectura una mica flexible i interessada de la llei. Com que no sóc jurista no m’atreveixo a posicionar-me. Una altra és una qüestió més de fons. Crec que excepte el dret a la vida tots els altres drets s’han de ponderar quan entren en conflicte amb un altre dret important. I el dret a la salut és un dret bàsic i el dret a la mobilitat també. Per tant, que es reguli i es restringeixi el dret a la mobilitat quan hi ha una qüestió de salut per damunt, no em sembla cap disbarat ni cap escàndol. Ara el que es tracta és de regular-ho de forma el més equilibrada possible i sense menystenir —que de vegades es menystenen els drets civils i polítics, semblen de segona categoria i no, son també molt importants— s’ha de buscar un equilibri. En aquest moment veig que els poders públics estan molt obsessionats, i és lògic, per equilibrar el dret a la salut amb què no s’enfonsi l’economia. Però de vegades potser tenen poc en compte que el dret a la salut també s’ha d’equilibrar amb les llibertats fonamentals i aquí potser no hem estat a l’alçada tots plegats.
Recomanarà a Miquel Buch que s’hi posi?
Sí, ja ho hem fet i ho farem. És la nostra obligació estar amatents quan considerem que no es respecten prou els drets civils i polítics i fer una crida a l’administració perquè prengui mesures. Entenem que tothom va prou carregat de feina i pressió com per afegir-ne més, però en aquests moments creiem que sí, que ja toca.
