31 jornades de vista oral. Aquest ha estat el calendari del judici a la cúpula d’Interior. Una vista on al banc dels acusats seien el Major del Mossos, Josep Lluís Trapero; la Intendent Teresa Laplana; l’exsecretari d’Interior, Cèsar Puig, i l’exdirector de la Policia, Pere Soler. Van començar processats per rebel·lió i han acabat intentant desmuntar la petició desesperada de la Fiscalia de condemnar-los per desobediència. “Condemni’ls per alguna cosa, però condemni’ls”, semblava que diguèssin a la presidenta del Tribunal Concepción Espejel, els dos fiscals del cas, Miguel Ángel Carballo i Pedro Rubira, que, per descomptat, no han fet el millor judici de la seva vida.
El judici ha acabat amb regust de moltes coses. No ha estat el judici d’un cas. No gens. Els tres espases que han fet la defensa, Olga Tubau pels uniformats, Cristobal Martell per Soler i Fermín Morales per Puig han treballat com orfebres del dret. Han agafat els fets i la prova per desemmascar una incriminació més que feble, inventada. Una acusació mandrosa, poc rigorosa i amb una malvolença que deixava tocat el principi de legalitat. L’ofici de tots tres ha desmuntat les incrimacions fins al punt de dibuixar-les com una caricatura.
El judici ha estat un judici als models policials, al nyap del procés polític, a la instrucció de les causes, als sistemes de fer de la Guàrdia Civil i la policia, a la capacitat trituradora de l’Estat, a un símbol de l’autogovern de Catalunya. I, per descomptat, també ha estat un judici al sistema judicial i al principi acusatori que vertebra els tribunals espanyols. Un judici amb una presència de mitjans discretíssima.
Ha estat un judici dur però que ha forjat un relat creïble. Se’n pot extreure allò que la racionalitat qualifica de veritat formal. Al banc dels acusats seien quatre persones perquè, segons Tubau, els hi han fet expiar la incompetència i la impotència de l’Estat davant un problema polític de primera magnitud. Perquè, al capdavall, el judici ha demostrat que tot va ser un fiasco policial per una ordre judicial d’impossible compliment. I era d’impossible compliment perquè intentava esmenar un fracàs polític. I al final, ni s’ha fet política ni, de moment, s’ha fet justícia.
