La fotografia més coneguda dels últims mesos del president Lluís Companys, afusellat pel franquisme el 15 d’octubre de 1940 després d’un consell de guerra sumaríssim en què va ser acusat de sedició i rebel·lió, està datada el 28 d’agost a la frontera d’Hendaia. Hi apareix el president Lluís Companys, sense emmanillar, ben vestit i amb una cigarreta a la mà. El fotògraf? Pedro Urraca Rendueles, el policia espanyol que l’havia detingut quinze dies abans, amb la col·laboració de policia secreta alemanya, a la seva residència de la localitat bretona d’Ar Baol, on el president Companys es trobava exiliat. Urraca, peça clau de la repressió franquista a l’exterior i baula d’unió amb el règim de Vichy i la Gestapo, va enviar la fotografia a la dona del president per assegurar-li que ell l’havia tractat amb dignitat fins que, unes hores després, l’entregaria a l’Estat espanyol. L’original d’aquesta fotografia, que avui compleix 78 anys, és a l’Arxiu Nacional de Catalunya per voluntat del fill del policia.
Però més enllà de la història de la fotografia i el fotògraf, cal remarcar la il·legalitat d’aquella extradició, perquè en aquell moment el conveni d’extradicions vigent entre Espanya i França des del 1877 no permetia les extradicions polítiques. Però Urraca, autèntica mà dreta del ministre Serrano Súñer, tenia encomanada una missió d’Estat i disposava de la documentació necessària per passar la frontera sense cap problema amb el seu hostatge. I així consta en la documentació que ara rau a l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb un visat per sortir de França el 26 d’agost i tornar-hi a entrar el 2 de setembre. “No serà lliurada cap persona, sentenciada o processada, si el delicte pel qual es demana l’extradició està considerat per part de qui es reclami com a delicte polític o com a fet connex amb semblança amb aquest delicte”, diu l’article tercer d’aquest conveni, que es va signar a Madrid. I pel que fa a la llei francesa sobre extradició d’estrangers que va entrar en vigor el 1927, l’article cinquè impedia l’extradició de reclamats per delictes polítics, o quan les circumstàncies emmarquessin l’extradició dins d’un objectiu polític. Aquesta vulneració demostra que la captura del president català fou considerada com un dels principals trofeus de caça del franquisme, que va comptar amb la col·laboració de la Gestapo i el règim de Vichy, que van facilitar en tot moment la feina dels serveis secrets espanyols a l’Estat francès.
Poques hores abans de fer aquesta fotografia el 28 d’agost, durant el trajecte entre París i Biarritz, Pedro Urraca Rendueles escrivia als seus dietaris una pàgina sencera dedicada al seu ostatge, per deixar constància de la seva entrega a Espanya, donant per fet que el seu final seria la mort imminent a mans del règim franquista: “Todas las ilusiones, toda la fe en los ideales de este hombre han caído por tierra. Ya no es sino un pingajo de la vida que quiere aparecer, ante sus acusadores, como un hombre recto y sin mancha. Difícil ha de serle ante el ambiente que allá abajo le espera. Esta libertad pasajera del viaje le parece como un regalo que la vida le hace antes de abandonarle y quiere gustar del mismo con todas sus fuerzas. Pero los acontecimientos del momento actual son demasiado fuertes para que el mundo se digne dirigir su mirada sobre este hombre que, de antemano, está dispuesto al sacrificio anónimo y que voluntariamente se siente dispuesto a olvidar su pasado”(text recollit al llibre Agent 447, el policia que va detenir el president Companys (3i4, 2011).
Han passat 78 anys i Espanya manté vigent la condemna a mort del president i de milers i milers de republicans, a l’espera que ara sí, el PSOE compleixi la paraula donada a canvi del vot dels independentistes favorable a l’exhumació del cadàver del dictador.
