Havien passat onze anys del final de la Guerra Civil i cinc des de la Segona Guerra Mundial. La Guerra Freda començava a fer-se pal·lesa en la seva cara més fosca. Un dels episodis més infausts es va registrar el 7 de setembre de 1950, amb la deportació d’antics resistents antinazis. Va ser l’anomenada operació Bolero-Paprika. El Memorial Democràtic farà un acte de reconeixement i homenatge el proper 7 de setembre. L’objectiu, recordar la infàmia que van perpetrar els estats democràtics alliberats en plena psicosi de guerra freda.
Ha passat 70 anys però sembla que la memòria no hagi fet justícia encara amb aquella operació que ara la historiografia vol revisar. Bolero Paprika és el resultat de la persecució comunista a l’Europa occidental encetada a partir de 1948. Com exemple, després de la campanya maniquea a Itàlia per evitar que el PCI guanyés les eleccions, altres estats van començar a perseguir els partits comunistes que, aleshores forts i amb prou base militant, eren vistos com a quintacolumnistes de l’estalinisme.
Aquest control va ser especialment dur en l’exili espanyol, sobretot en militants que provenien de lluitar de dues guerres. França, o altres països com, per exemple, Bèlgica, els militants del PCE, del PSUC, del Partit Comunista d’Euskadi i els seus simpatitzants van ser titllats de possibles col·laboradors o espies al servei dels interessos de la Unió Soviètica. La persecució de l’exili català, basc o espanyol considerat comunista estava basada, segons explica el Memorial, en “rumors i muntatges policials” que es van emmarcar en aquesta operació “Bolero-Paprika”. Un dispositiu liderat pel govern francès del socialista René Pleven. Al costat de la repressió dels quadres de les organitzacions polítiques, l’administració francesa també va dissoldre l’Amical des Anciens FFI et Résistants Espagnols i la Unión de Mujeres Españolas.
Bolero i Paprika
El nom de l’operació, “Bolero-Paprika” responia a l’origen dels afectats. Bolero pels Amb el nom irònic de Bolero, perls exiliats republicans i Paprika pels represaliats que provenien de l’Europa de l’Estat. El temor dels estats alliberats és que aquest gruix de veterans resistents poguessin col·laborar en una potencial invasió soviètica. Finalment, la matinada del 7 de setembre de 1950, una sèrie de detencions il·legals i de deportacions de molts antics resistents antinazis o opositors franquistes a l’exterior van culminar l’operació. Còrsega i Algèria foren llocs de confinament de les víctimes d’aquesta deportació sobtada. També països de l’Europa oriental, com l’extinta RDA, foren la destinació de les expulsions. França, estabornida pel perill que imaginava de la invasió comunista, va tornar a col·laborar amb l’Espanya feixista com ho havia fet amb Vichy.
Un acte de record
En aquest 70è aniversari, el Memorial ha volgut rememorar la infàmia d’aquella operació. Per això, el proper 7 de setembre Jordi Font, director del Memorial Democràtic, i Carles Vallejo, president de l’Associació d’Expresos del Franquisme, presentaran un acte que comptarà amb una conferència marc de Jordi Guixé Corominas (doctor en Història i director de l’EUROM) i els testimoniatges de Blanca Maíquez (filla d’Àngel Planas, deportat a la RDA) i de Sergi Piera Revoltó (fill de Sebastià Piera, deportat a Còrsega). El col·loqui es podrà seguir a través de la plataforma Zoom.
