63.961 històries reescrites

Els familiars de víctimes del franquisme celebren que el Parlament hagi fet un gest que mai no ha arribat de part de l'Estat espanyol, i que els permet tancar un capítol de la seva vida amb una victòria moral

La Victorina Capdevila, amb la seva filla i les seves nétes, al Parlament | Jordi Borràs

 

 

 

 

"Si avui el meu pare fos a la presó i em pogués retrobar amb ell, seria la dona més feliç del món, però han passat 76 anys des que el feixisme el va assassinar després de tenir-lo tres anys tancat a la presó com un animal. Estic contenta perquè el meu país ha restituït l'honor del meu pare i de la meva família, però el mal que ens van fer els feixistes no es cura, menys encara quan veig que a Madrid, celebrant 40 anys de democràcia, donen una medalla a un feixista". La Victorina Capdevila, de 81 anys, només en tenia 5 quan els franquistes van detenir el seu pare, en Jaume Capdevila Nuet, pagès i caçador. "Me'n recordo molt poc d'ell, però tinc gravades les imatges de com m'ajudava a dormir i com sopàvem al carrer. Fins que el van prendre i el van dur a la presó de Tarragona, a ell i als seus germans Josep i Ambrosi, acusat d'anarquista i revolucionari i d'haver cremat esglésies. Tres anys després, el 21 de març de 1941, a ell i un germà el van afusellar, i a l'altre el van matar d'una pallissa", rememora a les escales del Parlament de Catalunya, on dijous va presenciar un moment que pensava que mai no arribaria.

 

 

 

 

El Parlament de Catalunya ha trencat amb l'herència franquista i amb la Transició espanyola d'una tacada. Fent un acte de sobirania sense precedents, ha recuperat la legitimitat republicana d'aquesta institució per aprovar una llei que reescriu legalment i moralment la història de 63.961 persones que el franquisme va represaliar o assassinar. Vuitanta anys després de l'inici del cop d'estat feixista contra la República, els guardians de la Constitució i del règim del 78 segueixen impedint que els familiars de les víctimes del franquisme, tant catalanes espanyoles, puguin donar per tancada la seva particular tragèdia amb el perdó de l'Estat i el reconeixement de la nul·litat dels consells de guerra amb què la dictadura legitimava els seus crims. Però la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, aprovada per unanimitat de la cambra catalana, inverteix els termes i aquests ciutadans represaliats a Catalunya passen de ser uns criminals a ulls de la justícia espanyola –la llei de memòria històrica del PSOE es limita a dir que van ser tribunals il·legítims, però nega la possibilitat de declarar nul·les de ple dret les seves sentències- a ciutadans honrats que van defensar la llibertat i la democràcia.

 

 

 

 

A l'esposa de Joaquim Solé els feixistes del seu poble, Gandesa, li picaven a la porta de casa cada dia a l'hora exacta en què havien afusellat el seu marit al cementi el 28 de juny de 1938, només dos dies després de ser detingut acusat d'auxili a la rebel·lió. Fins que un dia es va carregar de valor i els va escridassar. No van tornar a assetjar-la. Els seus néts Paulí i Joaquim encara no saben exactament què va passar amb el seu avi: "Era una bona persona, mai no va marxar a l'exili perquè no havia fet mal a ningú. Tenia 5 fills i treballava les seves terres, fins que el 26 de juny del 38 van entrar els feixistes al poble, se'l van endur i el van afusellar acusat de rebel·lió! Però si van ser els franquistes, els que van fer un cop d'Estat a la legítima república", s'indigna encara avui en Paulí Fontoba. El seu germà Joaquim pensa que "el van delatar els veïns feixistes del poble, rancuniosos amb ell perquè era un home d'esquerres i republicà". Tots dos coincideixen a assenyalar que el gest legal del Parlament "restitueix el seu nom i esborra uns fets que ell mai va cometre, perquè mai va participar en cap rebel·lió, era un demòcrata. És un acte de dignitat per a nosaltres com a familiars de les víctimes, però també per al nostre país, que trenca amb una Espanya que es nega a condemnar explícitament aquests crims", conclouen.

 

 
La Joana i el Raül, àvia i nét, a les portes del Parlament | Jordi Borràs

 

 

 

 

"Al meu pare els republicans el volien matar perquè li deien feixista, i quan van arribar els nacionals, aleshores el van matar per republicà. Ell va salvar molta gent, va ser un bon home, però uns el van perseguir i els altres el van liquidar". En Josep Giné Estivill era el pare de la Joana Giné, que, a punt de fer 89 anys, s'ha emocionat en veure dins de l'hemicicle del Parlament com el consell de guerra que va permetre assassinar el seu pare és nul de ple dret. "A ell ningú no el va ajudar, fins i tot el va trair el seu amic del poble, que se'l va endur en cotxe i va carregar-hi una escopeta –els Guiamets-. El van matar amb 38 anys a Tarragona, el 19 d'octubre de 1936, després que fos enviat a França amb els republicans i decidís tornar a casa, perquè ell no volia anar a la guerra, tenia 6 fills, una dona i una mare", explica la Joana, que afegeix que "als pobles l'enveja va fer molt de mal". En Josep Giné havia estat condemnat en consell de guerra sumaríssim acusat de ser d'ERC, catalanista i anticatòlic. No havia batejat tres dels seus sis fills, que ja havien nascut en temps de la República. La seva filla recorda que quan el seu pare fou assassinat ella només tenia 9 anys, però deia a les veïnes del poble que el seu pare no havia fet res, i que "tant de bo hagués estat un assassí, perquè no hauria tornat de França i no l'haurien matat".

 

 

 

 

La Joana va presenciar la votació al Parlament acompanyada de la seva filla Montserrat Giné, lluitadora com ella per la restitució de la memòria de les víctimes del franquisme des de l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista de Tarragona (AVRFT) que presideix i que va fundar el 2005, i també del seu nét Raül. "Ser al Parlament és molt important per a la meva família perquè fins avui, el meu besavi a ulls de la justícia sigui un criminal. La meva mare i la meva àvia han lluitat molt per recuperar la memòria i s'ho mereixen", rebla en Raül.

Moment en què finalitza la votació de la llei de reparació de víctimes del franquisme | Jordi Borràs

 

 

 

La llei catalana segueix una tendència que les democràcies que han patit dictadures ja van iniciar fa molts anys per restituir la dignitat robada als seus ciutadans. Per exemple, el Parlament alemany va aprovar l'any 1998 la llei que anul·lava les sentències injustes emeses durant el nazisme, amb 5.000 condemnats, i també es va reparar la memòria de 350.000 víctimes d'esterilització forçada. Molt abans, l'any 1944, Itàlia ja havia anul·lat els judicis feixistes, Lituània ho va fer amb una llei el 2 de maig de 1990, amb la qual rehabilitava les víctimes de la repressió, i el 1992 ho feia Hongria, declarant nul·les les sentències pronunciades entre el 5 d'abril del 1963 i el 15 d'octubre del 1989. Entre els països que han tingut actituds netament democràtiques amb les dictadures també hi ha Bulgària, que l'any 1991 va aprovar una llei per a la rehabilitació política i civil de les persones víctimes de la repressió. Són només alguns exemples als quals s'ha sumat Catalunya, que deixen Espanya en una situació d'aïllament democràtic encara més gran.

 

Comentaris