El setge a la Generalitat del 20 de setembre del 2017, amb una quarantena de registres a les seves dependències i una quinzena detencions per ordre del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, havia de servir a l’Estat per trobar pistes sobre el referèndum de l’1-O i poder-lo avortar. L’operació Anubis -el déu de la mort egipci- va acabar essent un fracàs d’Estat des d’aquest punt de vista, perquè no va impedir que el Govern i la societat civil organitzada posessin les urnes, però es va convertir en un dia assenyalat en l’argumentari de la macro-causa contra l’independentisme. Aquell dia va servir al poder polític i judicial de Madrid per construir un llenguatge propi i un fals relat de violència.
Ara fa dos anys, desenes de milers de persones es concentraven pacíficament davant la seu del departament d’Economia i Hisenda a la rambla Catalunya durant vint hores, i a la tarda també davant la seu de la CUP, on la policia espanyola pretenia entrar sense cap ordre judicial. Al final del dia, i en els dies posteriors, cap autoritat política o judicial espanyola va parlar de violència. Però l’aleshores portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, introduïa un concepte que casualment recolliria pocs dies després l’Audiència Nacional: “manifestacions tumultuàries. La jutge Lamela bastia el relat judicial per enviar a presó Cuixart i Sànchez el 16 d’octubre acusats de sedició. El codi penal considera sedició una activitat d’alçament pública o tumultuària per a “impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis o qualsevol autoritat”.
La Diagonal s’omple d’espelmes per reclamar l’alliberament d”Els Jordis’
En el cas del Jordis, tal i com van denunciar aleshores diversos col·lectius d’advocats, la jutge Lamela havia inventat un nou delicte, l’alçament “tumultuari pacífic, però igualment delictiu si persegueix una finalitat política no prevista a la Constitució”. Després, quan la causa dels Jordis va arribar al Suprem, el jutge Llarena comparava en les seves interlocutòries la manifestació amb “una presa d’ostatges amb trets a l’aire”, atribuint als manifestants una actitud violenta per impedir l’actuació policial, tot plegat, davant d’una suposada passivitat dels Mossos. Primer els líders de l’ANC i Òmnium, però mesos després, el Suprem també recorreria als fets del 20-S per atribuir als consellers del Govern de Carles Puigdemont la responsabilitats d’agitar les masses violentes per preparar un escenari prou calent per a l’1-O fer un suposat cop d’Estat. Fins al punt que el 20-S ha tingut un protagonisme rellevant en el judici als presos polítics i en la construcció del delicte de rebel·lió que la Fiscalia els imputa.
El coordinador de les defenses dels presos polítics del PDeCAT, Francesc Homs, remarca en declaracions a El Món que és important tenir present que “el 20 de setembre del 2017 ningú no parla de violència, ni a nivell polític ni judicial. Aquest concepte apareix entrat l’any 2018, s’ho inventen quan la Fiscalia comença la instrucció a partir d’un atestat de la Guàrdia Civil. És a dir, que tota la construcció d’aquest llenguatge, que acaba incorporant en termes de valor penal el concepte de violència, és molt posterior al 20-S”. De fet, Homs, especialista en dret constitucional, assenyala que la Fiscalia confon una violència que en termes penals està definida pel mateix Tribunal Constitucional quan parla del recurs a la violència d’un terrorista, que implica la utilització d’armes i explosius: “En cap cas és el que descriu el testimoni de la secretària judicial del jutjat número 13, que es va sentir violentada. Aquesta és una percepció subjectiva, igual que les mirades d’odi que descriuen els policies, és com descriure la por. Han anat construint una narrativa pròpia, un llenguatge judicial propi fet a mida per al judici”, denuncia. En aquest sentit, Homs insisteix en la perversió del llenguatge i també de la llei per poder endosar als líders independentistes un delicte que no han comès: “El recurs a la violència en el context de delictes contra l’Estat està normativitzat i requereix la utilització d’armes i explosius, i no pot venir el Tribunal Suprem i dir que tot això ho entén de manera diferent”.
La sala del Suprem, durant la primera jornada del judici de l’1-O
El coordinador de la defensa dels presos polítics del PDeCAT també fa una reflexió més àmplia sobre com l’aparell judicial l’Estat pot manipular la realitat per fer una acusació purament política, que deixa en situació de desempara els acusats: “En un estat democràtic s’ha de ser exigent per evitar arbitrarietats de tipus subjectiu en la descripció de si algú ha estat violent o no. I en el cas que ens ocupa, han fet un esforç d’inventiva, perquè la tesi de l’acusació es basa en el fals relat de la violència. Vostès volen trencar la unitat d’Espanya? Sí, però això és motiu de retret penal? No, la legislació em permet presentar-me a unes eleccions com a independentista, i per què no puc defensar el meu programa un cop escollit? Tot ho porten al dret penal”. De fet, és el fiscal Fidel Cadena qui rebla més el clau en aquesta construcció del llenguatge quan parla de “rebel·lió de violència impròpia, de tipus institucional, quan hom fa creïble que pot subvertir l’ordre constitucional”. I és que la tesi del fiscal és que el 20-S era el caldo de cultiu per demostrar per part del Govern la capacitat de subvertir la Constitució l’1-O.
Per la seva banda, Ramon Setó, advocat de l’equip de defensa d’ERC, i de diversos processats al jutjat número 13, al TSJC i Suprem, remarca que aquest “metallenguatge que s’ha creat a partir dels fets del 20-S no només afectarà a tots els processats en totes les causes que l’Estat té en marxa contra l’independentisme. Amb la sentència del Suprem es crearà una reinterpretació del concepte de violència, i això afectarà a tots els procediments presents i futurs, de Catalunya i de l’Estat, per tant, es veuran afectats tots els ciutadans de l’Estat”.
Segons Setó, aquesta manipulació del llenguatge per atribuir delictes que no es corresponen amb els tipus penals “afecta de manera tremenda a les defenses, perquè allò que en principi es podia haver tramitat d’una manera més simple i particular, i amb competències més locals (al TSJC), se li dona una magnitud global que fa que sigui un absolut disbarat”. I encara va un pas més enllà i valora que “això genera unes desigualtats tremendes respecte al 9N, que desemboca en un judici per desobediència, mentre que el referèndum pot acabar amb penes de presó de dos dígits”. L’advocat explica a El Món que “evidentment, els jutges que porten els casos saben perfectament que ni el referèndum és un delicte ni tampoc ho és manifestar-se davant d’unes actuacions desproporcionades. De fet, és una obligació de la societat manifestar-se en defensa del que considera just. Malauradament, fins a aquests dies hi havia una certa imparcialitat i previsió en el dret, però ara ja no”.
Part superior de la façana del Tribunal Suprem | ACN
Ramon Setó creu que és justament a partir del 9N quan l’Estat comença a construir eines per afrontar allò que ja veuen que serà inevitable, la repetició d’una consulta o fins i tot un referèndum. I el resultat final és que els drets civils i polítics de la ciutadania d’ara en endavant no s’interpretaran segons un criteri d’amplitud democràtica, sinó de forma restrictiva, criminalitzant conductes que no haurien de ser objecte d’il·lícit penal”.
