Tres anys de l’empresonament dels consellers, el camí sense retorn de l’Estat

La nit del 16 d’octubre del 2017, el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i el president de l’ANC, Jordi Sànchez, entraven en presó preventiva acusats d’un delicte de sedició per ordre de l’Audiència Nacional. Havien passat moltes hores des que havien declarat i es donava per fet que quedarien en llibertat. Però la decisió judicial queia com una gerra d’aigua freda a Catalunya. Només havien passat sis dies des que el president Puigdemont havia suspès la DUI per obrir un període de diàleg amb l’Estat, i la primera resposta era la presó. Amb tot, existia la sensació generalitzada que quedarien en llibertat en els propers dies, que només es tractava d’intimidar el moviment.

Però a mesura que passaven les hores, l’error d’interpretació inicial del missatge de Madrid es feia més evident. Els Jordis no serien els primers. El poder polític i judicial de l’Estat havia començat a construir el fals relat de la violència que, dues setmanes després, permetria acusar els líders polítics independentistes de rebel·lió i sedició. Un fals relat en què, segons les acusacions, la protesta a la rambla de Catalunya era un pla perfectament traçat per l’independentisme institucional i civil per començar a encendre el carrer i crear un escenari de violència que propiciés el cop d’Estat.

El dia de Tots Sants, el consellers i conselleres del Govern de Carles Puigdemont i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, rebien una citació per ser a l’Audiència Nacional l’endemà, 2 de novembre. Menys de vint-i-quatre hores per recórrer 600 quilòmetres i preparar-se la declaració. La persecució ideològica havia començat i els membres del Govern que no havien marxat a l’exili i la presidenta del Parlament, malgrat que estaven convençuts que no havien comès cap delicte i que tenien arguments per defensar-se, arribaven a Madrid amb el convenciment que no tornarien a casa aquell dia. A més, amb el càstig doble d’anar a presons madrilenyes. El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, havia avisat que si s’aprovava una DUI es querellaria contra el Govern per rebel·lió i sedició. Una acusació que els posava al nivell dels terroristes i que justificaria fàcilment la presó preventiva.

 

Tres anys de l’exili, tres anys de lluita, tres anys de persistència i determinació. pic.twitter.com/K4QUKruLiG

— Ass. Catalana pels Drets Civils (@ACDretsCivils) October 30, 2020

 

Aquell 2 de novembre d’ara fa tres anys, l’Estat espanyol decidia retrocedir dècades i tornar a perseguir i empresonar posicionaments polítics malgrat que la Constitució espanyola i el Codi Penal no consideren delicte la celebració d’un referèndum d’independència ni tampoc el debat parlamentari sobre aquesta qüestió. Passava totes les línies vermelles i feia una voladura incontrolada dels ponts que fins aleshores hi havia hagut entre una part substancial de la població catalana i Espanya. Un trencament no només polític sinó també emocional que ja s’havia produït l’1-O amb les càrregues policials, però que es feia irreversible posant els líders polítics elegits democràticament entre reixes. Amb l’acusació de rebel·lió els poders judicials de l’Estat s’asseguraven que els ja presos polítics pagarien amb anys de presó el preu d’haver posat en situació de fallida tota una nació que no va ser capaç de controlar una part del seu territori tot just un mes abans. L’estat espanyol emprenia un camí sense tornada possible.

El 4 de desembre del 2017, l’Estat donava una treva a les portes de les eleccions. Una treva que havia estat pensada en clau d’imatge internacional, però que tenia els dies comptats. El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena aixecava la mesura de presó provisional amb una fiança de 100.000 euros per als consellers i conselleres Turull, Rull, Bassa, Borràs, Romeva i Mundó pels suposats delictes de sedició, rebel·lió i malversació de fons públics en relació amb el procés independentista. Els imposava compareixences setmanals al TSJC o al jutjat o tribunal de la seva conveniència, prohibició d’abandonar el país i retirada de passaport. Però el magistrat va mantenir a la garjola el vicepresident Junqueras, el conseller Joaquim Forn, responsable dels Mossos d’Esquadra, i els presidents de l’ANC i Òmnium Sànchez i Cuixart, perquè apreciava risc de reiteració delictiva.

L’endemà de sortir de la presó començava la campanya electoral del 21D imposada pel 155. Els consellers Turull, Rull, Forn, Mundó, Bassa i Romeva, i també Jordi Sànchez i el vicepresident Junqueras, formaven part de les llistes electorals de JxCAT i ERC. També el president a l’exili, Carles Puigdemont, i els consellers a l’exili Clara Ponsatí, Toni Comin, Meritxell Serret i Lluís Puig.

I el 23 de març del 2019, l’endemà que Jordi Turull afrontés la primera jornada del debat d’investidura, s’acabava la suposada treva espanyola. Els presos polítics que havien quedat en llibertat tres mesos abans tornaven a entrar a la presó, ara ja per esperar el judici. Han passat tres anys d’aquell 2 de novembre i els nou presos polítics catalans acumulen penes de cent anys de presó. Només Carme Forcadell i Dolors Bassa conserveen el tercer grau. A la resta de presos polítics, la Fiscalia els ha recorregut la classificació del règim penitenciari que atorga la Generalitat en exercici de les seves competències. La justícia espanyola també els ha revertit la concessió del permís penitenciari per sortir a treballar (article 100.2) malgrat que compleixen els requisits i que en els mesos en què en van poder gaudir no van registrar ni una sola incidència. Només els presos polítics que han complert una quarta part de la condemna han pogut aconseguir els primers permisos de dies de llibertat.

Mentrestant, als despatxos polítics de Madrid juguen amb una hipotètica reforma del Codi Penal que rebaixi la tipificació del delicte de sedició. I mantenen oberta la porta dels indults per retenir una part de l’independentisme en el joc de majories necessàries perquè l’executiu de Pedro Sánchez se sostingui. Però només l’1% dels idults són concedits.