Zapatero ha estat aquests dies per Barcelona de promoció del llibre que algú li ha escrit i que ell ha firmat i ha cobrat (generosament). Temerari, el senyor editor, perquè l’efecte de mostrar ZP en públic (ell i la seva nul·la credibilitat) segurament haurà provocat l’efecte contrari a aquell que en teoria busca tot venedor de llibres: repel·lir possibles (i en aquest cas també incauts) compradors. A l’independentisme, però, l’ha tornat a ajudar.
Hem de reconèixer que de rostre en té, i més dur que l’acer del senyor magnat indi Mittal que fa uns dies casava una de ses nebodes a Barcelona. El proferidor d’aquella frase-ratera que feia “apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya” diu ara que ell no assumeix responsabilitats en el punt a què han arribat les relacions Catalunya-Espanya. Assegura que per exemple la responsabilitat d’anorrear la norma catalana aprovada pel poble català en referèndum és únicament del Tribunal Constitucional. I a ell, que l’escorcollin. Això en el país del “Montesquieu ha muerto!”. Un procedir molt ZP, molt cínic. Molt de farsa grotesca.
Reconec que anava a titular i a dedicar aquest article al titular de l’entrevista que La Vanguardia ahir en publicava. Deia així: “El dret a decidir és antinatura”. Però m’hi he repensat. Un individu a qui a demagog d’esquerres no el guanyava ningú i que ha acabat els seus dies (polítics) dient que abaixar impostos és d’esquerres, està clar que té de progressista el que jo pugui tenir de regionalista càntabre (amb tots els respectes per Cantàbria i pel regionalisme). Dret a votar “antinatura”? Hom ho podria esperar en el seu dia del Fraga de “la calle es mía” o del PP de cap a peus, o de l’ala més arnada del PSOE (amb els Guerra, Bono, Ibarra i companyia). Però del Bambi ZP? Del senyor de “l’Espanya Plural”? Doncs sí, també. Gran farsa, la seva.
Anava a obrir per aquí però, fatal com ho estic de la meva addicció al seguiment de la cosa política, també vaig llegir-me ahir l’entrevista que li va fer El Periódico i de la qual n’extrec aquesta frase: “Hasta me insultaron una vez llamándome catalán, en Granada”. Minut 3.29 d’aquest vídeo. I ho diu per venir-nos a indicar que ha estat el president espanyol que ha fet més i que més ha arriscat per Catalunya. I va donar grans resultats, sens dubte, i així ens trobem en el punt de no retorn actual, oi ZP? En el punt on fins i tot el teòric gran defensor polític espanyol de Catalunya considera un insult que li diguin “català”. M’ha recordat a allò del Pérez Esquerdo al programa La Segona Hora de Rac1, quan en trucar a les Espanyes en comptes de bon dia deia: “No se asuste, soy catalán”. I així anem. Català, por, lleig, insult. I segur que no ho va dir amb mala intenció, en Zapatero! Però encara és més indicatiu que ben bé ningú no s’hi hagi aturat. Perquè ja a ningú no interessa què pugui dir ZP? Segurament. Però sobretot perquè tothom sap que a Espanya (fins i tot a sa presumpta part “Plural”) això va així: català, insult. Per tant, gràcies de nou, ZP. Perquè a Catalunya no sé si faràs molts lectors però independentistes fa anys que en vas conreant una pila.
