La primera regla del manual del conspirador és la discreció, el silenci i la dissimulació. Ho dic per aquells ingenus que esperaven una revolta de barons, capitans o sergents xusqueros durant la reunió de l’últim comitè federal del PSOE. Si algú des de la direcció socialista prepara el cop de gràcia de Zapatero, com es remoreja en cercles madrilenys, s’en guardarà molt d’ensenyar les seves cartes fins que no el tingui a punta de caramel.
Més enllà de la xafarderia de la villa y corte, l’anàlisi d’alguns episodis recents recorden mil•limètricament altres balls de bastons presidencials. La passió internacional que li ha agafat a ZP després de vacances s’assembla molt a la que exhibia Felipe Gonzalez en la etapa final de la seva presidència. La pluja de comunicats de guerra que cada matí aterren al seu despatx presidencial des de sectors de l’opinió publica fins ara amics, recorden la batalla mediàtica que es va convertir en el preàmbul de les primeres eleccions que va guanyar Aznar o els últims mesos d’Adolfo Suárez a la Moncloa. Fins i tot personatges afins a la causa com Leguina, Peces Barba o Rodríguez Ibarra també s’apunten al bombardeig reclamant més debat intern, o queixant-se de la marginació que l’arribada de Pajínes, Blancos o Aídos ha suposat pels més veterans.
En tot cas el més perillós es que aquests símptomes de desafecció interna no són l’expressió espontània generada per una escalfada puntual. Més aviat són la conseqüència d’una política erràtica on per exemple, la fidelitat de Pedro Solbes es recompensa amb l’ostracisme i la marginació política, oblidant que va ser l’home que va decantar les enquestes a favor del PSOE en el debat televisiu contra Pizarro, aleshores l’estrella del PP. O l’improvisació que representa repartir 400 euros per càpita l’any passat i pensar en eliminar-ho aquest any. O la falta de valor que suposa no definir d’un cop l’augment fiscal que s’imposarà, una decisió discutible però que es converteix en letal quan es mareja la perdiu durant mesos. O no afrontar d’un cop la regulació del mercat laboral per atacar d’arrel el mal que està corcant la societat espanyola, la destrucció de llocs de treball que condemnarà a l’atur al 20 per cent de la població laboral espanyola d’aquí pocs mesos.
En aquestes circumstancies el sistema Zapatero basat en dir a tothom el que vol sentir i després fer el que et dóna la gana, ja no cola més. És clar que el veritable drama seria que no fos un problema de falta de voluntat política o de model econòmic, sinó que simplement el president no en sap més. I quan el líder no omple la sabata, que apareguin les conspiracions de saló i els tambors de guerra només és qüestió de temps.
