Escoltar en Ramon Tremosa sempre és interessant, doblement interessant pel què diu i com ho diu. Avui més que mai és necessari que els ciutadans entenguem què signifiquen les mesures econòmiques que prenen els nostres governants, i sobretot comprendre el marc que ens regula, on operem, creixem i esdevenim societats aptes i cada vegada millors (si no en totes les humanes virtuts, sí al menys en l’economia, base dels serveis que garanteixen un benestar a tots els individus que en formem part) i que no és altre que Europa.
Justament ahir, a Anglès (La Selva, Girona) i davant una sala plena de gom a gom, prova que els catalans som una mena rara de gent que volem saber i que no ens engalipin, reacis a empassar-nos les mentides ofcicals, Tremosa va explicar en quin moment el declivi del president del govern espanyol es fa pal•lès a escala internacional (no davant tants soferts ciutadans que ja havíem tastat la seva incomptència) sinó davant dels propis ulls i els del món. És en el moment que exerceix la presidència de la Unió Europea, allò que Leire Pajín, la personificació de la ignorància va qualificar com “un acontecimiento histórico de este planeta”.
La veritat que no han explicat els diaris i Telenotícies “oficials” però que es pot observar a través de la web del Parlament Europeu, és que ZP va parlar en una sala gairebé buida, 56 diputats dels que 40 i escaig eren espanyols i la resta els qui havien d’interpel•lar oficialment. La pregunta que li formulaven i no va respondre és: “Per què no ha reformat el mercat laboral si en pocs mesos el seu país ha passat d’un 8% de taxa d’atur a un 20%?” Pensem que a Itàlia, malgrat la censurable posició de Berlusconi amb molts aspectes, té una taxa d’atur d’un 7% i no s’ha carregat 350.000 petites i mitjanes empreses (potser per això treu els resultats electorals que tant ens sorprenen).
Més preguntes: com és que al setembre del 2009 la seva ministra d’economia anuncïi que el dèficit anual espanyol serà del 6% i tres mesos després acabin l’any amb un dèficit del 12%?
La funesta estela que amb tant d’esforç i predicament va construint ZP no acaba només amb l’anorreament de l’economia espanyola, probablement acabi durant una bona pila d’anys amb la bona tradició de la política internacional del PSOE protagonitzada per Felipe González i basada en la construcció d’una aliança amb la socialdemocràcia central europea de referència (Alemanya, Suècia…) mentre que el nostre trist president opta per aliar-se amb els populismes sudamericans més vergonyosos: Hugo Chávez, Evo Morales.
Aquest president que no parla llengües, que no ha sortit mai a l’estranger i s’envolta de ministres amb un currículum tan brillant com el de la senyora Bibiana Aído, l’última responsabilitat de la qual abans de prendre possessió del ministeri és el de Directora de la Agencia andaluza para el desarrollo del flamenco de la Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía, document que es va repartir entre els diputats europeus deixant un rastre de perplexitat i astorament; doncs aquest mateix Zapatero és qui descobreix una Europa que no li agrada perquè no l’aplaudeix quan diu que la seva aposta per sortir de la crisi és allargar un misèrrim atur en lloc de formar els treballadors, que no suporta que li esmenin la plana quan l’adverteixen del perill d’escanyar el consum si puja dos punts l’IVA aquest juliol, ja que les experiències del darrer any en els països que han dut a terme aquesta mesura ho testimonia, aquest home pusil•lànime que cada cop està més sol apartant els savis consells d’Almunia o del mateix Solbes i que només s’escolta un prescindible assessor d’imatge, aquest tipus, si em permeten, diu que sortirem de la crisi perquè veu “brotes verdes”.
Un visionari amb molta cara que ja ha ensanyat el seu veritable rostre al món.
