Zapatero: una catàstrofe de president

"Parlar és molt fàcil. Com barata és la demagògia. La realitat, però, és obstinada i apunta cap al desastre"

Una situació excepcional demana líders excepcionals. La crisi financera i econòmica que ha afectat o col·lapsat les economies mundials, segons els casos, ha exigit actituds i respostes contundents i valentes. Als Estats Units i a Alemanya, per exemple, les ha trobades. Per contra, hi ha hagut Estats on les conseqüències que se n'han derivat han estat més dramàtiques per les característiques de les economies domèstiques, molt més precàries, i els seus governants no han sabut situar-se a una alçada digna. No cal dir que aquest és el cas de José Luis Rodríguez Zapatero. En els darrers mesos s'ha pogut constatar amargament que el denominat "miracle espanyol" més aviat era un miratge. L'economia espanyola havia crescut durant anys i anys sobre les bases fràgils de dos sectors que depenien excessivament de conjuntures i bonances exteriors: la construcció i el turisme. Tothom ho intuïa, però això no va evitar que tant José María Aznar com el mateix Zapatero anessin pel món com Pizarro i Cortés pel nou continent.

Quan el castell de cartes s'ha ensorrat i ha calgut abaixar les orelles, acceptar la realitat i començar a corregir el drama al davant del govern espanyol hi ha hagut la persona menys apropiada. Des que la crisi internacional es va concretar a Espanya amb la destrucció de centenars de milers de llocs de treball, tota mena d'instàncies solvents han demanat a l'executiu i al president espanyols que prenguessin decisions en tres àmbits determinants: la flexibilització del mercat de treball, la contenció de la despesa pública i la reforma del sistema financer. José Luis Rodríguez Zapatero no ha fet res, absolutament res, en cap d'aquests tres fronts. Més aviat al contrari. Ha aprofitat la crisi per reivindicar una presumpta ideologia progressista consistent a mantenir i augmentar ajudes i subsidis, mentre apujava els impostos perquè siguin "els rics" els qui paguen la crisi, com exigeixen els sindicats. El problema és que "els rics" vol dir en aquest cas les economies mitjanes i els autònoms. I el problema també és que cada vegada hi ha menys contribuents, el dèficit públic s'ha disparat i arribarà un moment en què l'Estat ja no podrà garantir cap ajuda més. El deute espanyol comença a estar entre la llista dels menys valorats i el Tresor Públic haurà de fer un esforç insuportable per tornar els préstecs a uns preus desmesurats.

Parlar és molt fàcil. Com barata és la demagògia. La realitat, però, és obstinada i apunta cap al desastre. No es tracta d'apel•lar al contagi del "mal grec". Espanya no necessita referents. Ella sola ha generat un model nefast. I són els espanyols els que han votat un president insolvent que porta el seu Estat a una situació que serà molt difícil de redreçar després. Espanya només se'n sortirà amb sacrificis. Reconeixent, d'entrada, que és més pobra. Si no pot devaluar la moneda, haurà de rebaixar els sous. Però les decisions més dures només les pot prendre algú amb valentia, fermesa i altíssima capacitat de liderat. Espanya busca aquest líder? En tot cas, ben segur que entre l'oferta actual no el trobarà.

 
 

Comentaris