Zapatero i l'escapisme

"Calen reformes valentes i sobren espectacles d'escapisme com el de l'economia sostenible. I si el preu que hem de pagar és el d'una gran vaga, doncs benvinguda sigui perquè ja no ve d'aquí"

La revista britànica The Economist constata aquesta setmana que l'economia espanyola és, després de la de Letònia, la més damnificada per la crisi de tot Europa. Amb un índex de desocupació que frega el 20%, no cal ser Locke per adonar-se'n, tot sigui dit. Però sembla que, quan les coses te les diuen des de fora, guanyen en perspectiva i en imparcialitat. En definitiva, semblen més veritat.

El setmanari observa que els experts més optimistes no esperen la recuperació de l'economia de l'estat fins l'any 2011 i defineix la situació actual com una "ressaca estructural, en un país que es va emborratxar a base de totxos i ciment abans que explotés la bombolla immobiliària el 2007".

Però molt més interessant que la constatació del desastre és l'anàlisi de les seves causes profundes. L'article critica principalment el sistema laboral espanyol i el qualifica d'insuficient i d'injust. Diu que és injust perquè, al seu entendre, la legislació laboral vigent protegeix treballadors ineficients i oblida els incentius que fan falta en qualsevol societat per la formació de nous talents.

Després de les imprecisions explicades sobre Catalunya fa només uns mesos, no cal dir que l'olfacte de molts s'aguditza davant les pàgines del de The Economist. Però aquesta vegada cal reconèixer que la simplicitat i la correcció de l'anàlisi que proposa és digne de mencionar.

Vivim en un estat improductiu i laboralment inflexible que està portant la petita i mitjana empresa al límit de la fallida. Fins i tot un servidor ha decidit reduir el volum de feina abans que contractar ningú. Crear llocs de treball a casa nostra és hipotecar-nos el futur. La legislació laboral i l'aixeta tancada del crèdit fan impossible que molts petits empresaris tirin endavant com voldrien.

Això preocupa molt, no cal dir-ho. Però el lògic malestar davant d'aquesta realitat es converteix en indignació quan s'observa que la covardia del govern castra contínuament qualsevol possibilitat d'accelerar el procés de recuperació.

Zapatero treballa amb una única idea en ment: evitar una vaga general. Ho va constatar dies enrere quan, després de banyar-se entre les masses dels seus "companys" de la Federació del Metall, els va agrair "l'esforç" que estaven fent pel manteniment de la pau social i els va prometre més representativitat institucional com a recompensa.

No té ni cap ni peus sotmetre el futur econòmic del país al criteri que marca una de les parts. No tindria sentit deixar la gestió de la crisi en mans de la CEOE i tampoc la té deixar-la als sindicats. Calen reformes valentes i sobren espectacles d'escapisme com el de l'economia sostenible. I si el preu que hem de pagar és el d'una gran vaga, doncs benvinguda sigui perquè ja no ve d'aquí. Zapatero s'ha confirmat com el pitjor president de la història de la democràcia espanyola. I això té una lectura positiva perquè després de tocar fons, pot començar-se a plantejar camins que fins ara no contemplava. Més avall ja no caurà.

 
 

Comentaris