Zapatero / George Shearing

"Zapatero pot sentir-se orgullós d'haver fomentat, directament, el fàstic per la política"

La setmana passada, parlant amb un periodista que coneix bé l'aspre asfalt de la política madrilenya, me'n vaig assabentar que Zapatero ja ha estat qüestionat obertament per Rubalcaba, entre altres barons del seu partit. No ho va fer davant d'un micròfon ni d'una càmera, naturalment, però sí davant d'un considerable -i influent- grup de persones. Al PSOE saben que l'actitud de Zapatero, desconcertantment irresponsable, pot enfonsar el partit en la misèria durant anys si no se'l treuen de davant com més aviat millor. Desconec quin és el recanvi, però és obvi que la imatge que dóna suscita qualsevol cosa menys entusiasme. De fet, pot arribar a crear fins i tot inquietud: Zapatero diu que sí a tothom, genera confusió entre els seus interlocutors i, en general, no sap de què parla. És una persona poc llegida, sense inquietuds culturals reals, que potineja tòpics sobre autors que coneix de tercera mà i apel•la constantment a idees buides de contingut. En això potser només el supera la tètrica Leire Pajín (després d'observar la seva mirada fugissera, d'escoltar la seva veu impostada i d'esborronar-vos amb aquell posat falsíssim, ¿l'acceptaríeu com a cangur dels vostres fills?).

No és pas improbable que Zapatero passi a la història com el pitjor president de la democràcia espanyola. Si Aznar va ser el gran catalitzador de l'independentisme català, Zapatero pot sentir-se orgullós d'haver fomentat, directament, el fàstic per la política. Aznar era un individu inquietant, però ningú no li pot negar que també era un tipus seriós, amb les idees més que clares. Zapatero no en té, d'idees clares. De fet, no té idees. Juga a la gestualitat política: somriu, xiuxiueja metàfores, assenyala coses inconcretes amb el ditet de les declaracions que volen transformar-se en titulars, es posa circumspecte sense cap motiu plausible. Recorda els venedors de cotxes de segona mà quan expliquen que aquell cotxe d'allí era d'una infermera que només anava i tornava de la feina, i aquell d'allà, el de la vora de la porta, d'un notari que gairebé no el treia del garatge... Zapatero fa lleis que no tenen conseqüències reals, insinua coses sense acabar de definir a què s'està referint; i, per damunt de tot, menteix o es contradiu sense que això li generi cap conflicte aparent. Aterrem en un fet concret: el sainet esperpèntic del Tribunal Constitucional es deu, directament, a la seva decisió a l'hora de fer determinades tries. Hi ha, evidentment, una segona hipòtesi: potser és tan curtet que no s'adona de les conseqüències reals de les seves decisions. Si fos així, la cosa encara fa més por...

A Zapatero li volem dedicar alguna peça del pianista anglès George Shearing, que, si no vaig errat, ara deu tenir noranta anys o més. Shearing és com l'epifania del pianista d'hotel: va fent acords, va xiuxiuejant cosetes, però sense acabar de dir res. És tot superfície. Shearing vindria a ser el revers del gran i nostrat Tete Montoliu, tot i que ambdós tenen una cosa en comú: ser cecs de naixement. Tete mirava molt lluny, a l'infinit, mentre que Shearing s'acontenta a acaronar el teclat i fer acords agradables que no tenen cap intenció expressiva. Només volen agradar, distreure. A Zapatero li encantaria.

 
 

Comentaris