Tots els analistes estan d’acord que Zapatero s’ha pres la presidència espanyola de la Unió Europea com una injecció de pa amb tomàquet per a la seva afeblida popularitat interna. Les enquestes li són desfavorables. La crisi econòmica no s’atura. En el món socialista comencen a sentir-se veus que es pregunten si Zapatero és el millor candidat possible per al PSOE a les pròximes eleccions. Quan algú que governa va perdent, tendeix a pensar que el temps juga al seu favor. Que si té temps, es recuperarà. És la tesi Montilla a Catalunya per acabar la legislatura fins a l’últim minut. És també la tesi Zapatero. Comparteixen dues consideracions: el temps només els pot anar a favor i si hi ha sort abans de les eleccions l’economia pot oferir la sorpresa d’uns brots verds reals o ficticis, però publicitables. Però Zapatero encara té una altra esperança: que la presidència de la Unió Europea creï d’ell una imatge de gran líder internacional que li permeti recuperar el prestigi personal que en algun moment va tenir.
En aquest sentit, dues reflexions. La primera: això de la presidència de la Unió Europea és molt important i et dóna accés a moltes fotos prestigioses amb líders mundials i t’ofereix una gran visibilitat internacional i, per efecte mirall, entre el teu propi electorat. Però no ens enganyem. La Unió Europea té cada semestre un president. No és que t’hagin escollit per presidir Europa, és que t’ha tocat, per torn. I –com em deia un important polític català-, quan a Luxemburg li toca presidir la Unió, també la presideix. I ho fa bé. I és Luxemburg, amb tots els respectes.
La segona reflexió: és cert que la presidència europea és una gran oportunitat, perquè et dóna visibilitat. Però això de la visibilitat té un doble tall. Et pot fer triomfar, però també et pot enfonsar. Depèn. Continuo amb les cites: un malaguanyat especialista en campanyes electorals em deia que els assessors, els càrrecs, les presidències europees, són com la preparació d’un gran concert. Amb tot això, s’aconsegueix per a un polític un bon escenari, una bona il•luminació, un equip de so immillorable. Potser fins i tot omplir-li la platea de públic. Però, al final, el polític, el líder, ha de sortir i posar-se a cantar. I això ningú no ho pot fer en el seu lloc. Si ets president de la Unió, t’han il•luminat l’escenari i t’han donat un micròfon potent. Però ara Zapatero ha de cantar. I si el polític fa un gall, acaba maleint que l’escenari sigui tan gran, l’equip de so tan bo i hi hagi tan públic. Posats a fer galls, més val fer-los en la intimitat.
En sortirà reforçat, Zapatero, de la presidència europea? Depèn. Depèn de si canta bé o de si fa galls. L’escenari internacional no és el seu fort. S’hi sent insegur: el llenguatge corporal de les primeres actuacions com a president de torn transmetien aquesta inseguretat. No parla idiomes. La seva retòrica està construïda a la mida del seu electorat local. No té èxits econòmics espanyols per presentar. Està a la defensiva. Remirin les imatges i el veuran agafat al faristol, amb una mirada que reclama i necessita aprovacions. No, la presidència europea no és una màquina automàtica d’injectar prestigi. Depèn de com et mous per aquest gran escenari il·luminat. Depèn de com cantes. I pot ser que, precisament en aquest escenari –i en el sentit que dóna al verb el català col•loquial-, Zapatero acabi cantant. Com una almeja, que deien a casa.
