Fa unes setmanes Manuel Fraga i Miquel Roca van mantenir un encesa confrontació que, tot i ser molt il•lustrativa per entendre l’actual divorci que s’està produint entre Catalunya i Espanya, va passar inadvertida per la majoria dels mitjans. Roca i Fraga –dos dels pares de la santíssima Constitució- van assistir en un dels molts actes commemoratius que any rere any es dediquen a la seva esquizofrènica filla.
La norma habitual d’aquesta mena d’esdeveniments consisteix en repartir –entre canapès, copes i anècdotes- múltiples raspallades, un bon grapat d’elogis i tota mena de compliments. Aquest cop, però, el comportament de les vedettes constitucionals no es va cenyir al guió. De fet, es va rompre la fràgil cordialitat que uneix els teixidors del pactisme. La grotesca situació de l’Estatut de Catalunya va ser-ne el detonant. El debat, però, no va es va centrar en el cos normatiu de la llei. No van discutir la seva constitucionalitat. Les divergències van ser molt més profundes i van evidenciar la debilitat dels fonaments constitucionals. No és un problema d’engranatges: les diferències són de fons, de la base.
Roca intentava explicar que l’Estatut era l’instrument necessari per continuar formant part d’Espanya i Fraga el replicava amb cites de la Constitució com si estigués citant veritables dogmes de fe.
“El pueblo no puede votar nada que no sea constitucional, que para eso està el TC“, va sentenciar l’expresident de la Xunta. Enfront del dogmatisme constitucional de Fraga, Roca va afirmar: “la democràcia no se contruye con leyes y sentencias, sino con voluntades. Participé en la Contitución con la pretensión de que cabíamos todos.” Patapam: ja estem, de nou, al cap del carrer. És just aquí on comença el divorci polític entre les dues comunitats: quan s’intenta edificar a cop de llei allò que s’hauria d’aconseguir amb el pacte. És aquí quan el “nosaltres” s’esberla, on la minsa concòrdia es fragmenta en petits pedacets. Les lleis, per fer-les eficaces i constructives, necessiten estar dotades d’una certa legitimitat. Una legitimitat que només s’assoleix quan hi ha voluntat d’acord per part de les dues parts. Un acord no és possible quan una de les parts se sent constantment agredida per l’altra i concep que, enlloc d’un pacte, hi ha una imposició.
La classe política espanyola sembla no entendre que l’Estatut és una proposta pacífica de convivència amb Espanya. L’Estaut, al capdavall, és una mà estesa cap Espanya, un punt d’acord. La resposta espanyola, però, ha estat taxativa: cop de porta, avall i que Catalunya es busqui la vida.
El drama de tot plegat, però, és que l’argument de Manuel Fraga és cert. Al capdavall, l’exlíder popular, no fa res més que recorre al tòpic de preguntar-nos quina nacionalitat hi ha estampada al nostre DNI. Ara bé: obvia completament que la persona que els hi ha donat el document és la mateixa que ens fa la pregunta.
