La gestió dels recents ajuts als autònoms comandada per la conselleria de treball amb la col·laboració de la de polítiques digitals ha estat un desastre sense pal·liatius. Però no sols pel fet que les infraestructures personals i informàtiques i la informació donada no funcionessin, sinó sobretot per què, els assessors jurídics, si és que n’han tingut (vull esperar que no s’hagin llençat a la piscina sense cap consell jurídic al respecte) semblen haver oblidat l’abast del principi d’igualtat en la implementació de les polítiques públiques.
No hi ha cap criteri jurídic en la manera emprada per repartir ajuts de 2000 € amb un topall de 20 milions entre un col·lectiu que pel cap avall ronda els 150.000 sobre una massa total d’autònoms de prop de 600.000. O millor dit, sí, semblen haver pensat que “prior tempore potior iure”, perquè el primer que arribava, si la web no col·lapsava, aconseguia els diners. Però no és de rebut, més encara, és directament arbitrari, que en una situació com aquesta, amb la desesperació de bona part del teixit econòmic empresarial català, si sols es podien donar ajuts a mil persones, no s’hagi fet un cribratge a la baixa més estricta en quant als requisits necessaris per poder obtenir-la. Així, centenars de milers de persones no haurien perdut el seu temps i el dels seus gestors a la recerca d’una Sant Grial impossible.
Han estat molt creatives les CUP en dir que la situació semblava una recreació de “Els jocs de la gana”, i no m’agrada pensar que hauria succeït si efectivament en comptes de telemàticament la competència per aconseguir els diners hagués estat física. Però què més voldríem que tenir l’enginy, i per tant, les possibilitats de la pel·lícula. Aquí ha quedat la cosa en aquells temps de la postguerra quan es repartien xuscos de pa des de camions i qui era més fort o més agressiu, menjava, i qui no, cap a casa sense res. Sols que ara els xuscos els han repartit “on line”
