Xifres i lletres

"Tota la vida han estat d'esquerres, diuen, però davant de les multituds exhibeixen un individualisme radical"

Nacionalistes, ens diuen. Des que ha començat ‘el procés' que l'adjectiu ha agafat un to agre, carregós, un punt més enverinat que no tenia abans de posar sobre la taula el nostre dret a decidir… Des de l'unionisme es pensen que això és un invent de fa quatre dies i que això de posar en dubte la unitat d'Espanya només es pot fer des d'una ideologia bàrbara, i d'aquí la invocació dels fantasmes autoritaris i totalitaris, de les bajanades assassines que engegaren també la Primera Guerra Mundial ara fa cent anys, etc. Si el perill és gran i sanguinari, el permís que poden arrogar-se per atallar-lo pot passar per l'ús de la força, com ens ha recordat aquesta setmana el ministre de Defensa.

Aquestes acusacions, ja ho sabem, són exorbitants, injustes i fora de tot el contacte amb la realitat. Rosa Díez s'atreveix que això de Catalunya ‘és pitjor' que el terrorisme basc. A ella li agrada que hi hagi morts sobre la taula, així el maniqueisme implícit en la seva manera de veure les coses es fa més clar, les línies són més netes: nosaltres som els bons i ells són els dolents, encara que no matin ningú, no trenquin ni un vidre, no violin cap llei i només vulguin votar. Votar i demanar un canvi de model territorial és perillós, un deliri d'assassins, de fanàtics, com ho diu Vargas Llosa. Rosa Díez va ser víctima d'ETA: una altra vegada la regla d'or: no et fiïs dels que han estat víctimes de res. Solen tenir el senderi extraviat.

D'igual manera, s'atribueix al fervor de la manifestació del passat 11 de setembre el poder d'un fenomen religiós, com si els dos milions de persones que van omplir els carrers de Barcelona fossin devots d'un credo civil, d'una ideologia que emborratxa i els fa creure que ‘el cel a la terra' és possible amb la consecució d'un estat propi. Com que la V és un èxit de convocatòria, harmonia i intencions unitàries —no es va trencar ni una ampolla de plàstic—, doncs se l'assimila a les grans demostracions de poder dels feixistes o dels comunistes, les dues grans religions seculars que ens va donar el segle XX com a ideologies totalitzadores. Aquest és l'argument que el professor Jordi Llovet va publicar a El País. Com si tota manifestació de masses no fos sempre, inevitablement, una mica ‘cutre'. Tota la vida han estat d'esquerres, diuen, però davant de les multituds exhibeixen un individualisme radical, un egoisme narcisista que fa plorera. Són progressistes quan ells dirigeixen l'orquestra; en cas contrari, res no és progrés sinó porqueria ‘nacionalista'.

Però aquí ja no s'hi val argumentar. El poder de la mentida i del deliri difamador és enorme i ho abraça tot. Ja no és possible raonar quan el desmentit arriba a aquestes quotes de grolleria. Hom pot parlar i convèncer quan hi ha un mínim acord sobre el que és real i el que no ho és. Quan el sentit comú més obvi i fàcil de percebre surt per la finestra només queda la consigna, l'insult i l'amenaça, tenyida sovint de no sé quin rotllo il·lustrat contra ‘el poder fatal dels nacionalismes'.

Ja no hi ha més raonaments: tot són desqualificacions, injúries, invectives basades en interpretacions malintencionades del que volen els catalans i del que són en realitat. Quan algú mira l'11-S o el nostre Parlament i treu conclusions que passen per invocar els totalitarismes, o la força armada, o el terrorisme, o el populisme, és que ens trobem davant de poca-soltades que només podem fer que ignorar.

Perquè ara resulta que fer referèndum és poc democràtic, o que fer referèndums és per ‘ratificar acords', no per ‘arbitrar desacords'. O que estan prohibits ‘els mandats directes' de la ciutadania als representants. Etc…. Quan no saben confegir bons arguments, s'inventen teories de tota mena, filosofies de pa sucat amb oli, ciències improvisades, doctrines i interpretacions de la legalitat que miraculosament sempre acaben allà mateix: Catalunya no existeix com a nació —perquè ho diu la Constitució—, no es pot votar pel trencament.

Tota aquesta munició boja ha tret el nas durant els últims temps a Catalunya. I aquí que, com més ens volen impedir votar —és a dir: ser, donar-nos un reconeixement— més creix el sí davant de l'opció cap a l'estat propi. Tot el procés s'engega perquè Catalunya no se sent reconeguda dins Espanya, amb un estatut retallat, amb una llengua perseguida i amb tota mena d'ofecs fiscals: a aquesta manca de reconeixement s'hi suma ara el menyspreu magnífic de no deixar-nos votar, com si fóssim menors d'edat o imbècils —o les dues coses—, i davant de la nostra insistència surt l'amenaça, l'insult i la flor enverinada d'un Decret de Nova Planta que ara arribarà per e-mail.

Com que la racionalitat ja no hi juga, doncs, aquí ha d'entrar l'aritmètica. No hi ha cap màquina o oracle que ens digui qui té raó o qui s'erra: per això existeix la política, perquè la veritat sobre el bé comú no és evident. Ni Catalunya ni Espanya són ciències exactes —és el que voldrien els que fan de la Constitució la Taula Periòdica dels Elements—, per això s'ha de votar, i ponderar el parer de la ciutadania. Només sortirem del túnel de les argumentacions i de les rèpliques passant per les urnes.

Que les xifres diguin allò que les paraules no poden acordar. Que el recompte dirimeixi els arguments ja que la racionalitat no defuig dels prejudicis, els escrúpols, els convencionalismes, les monomanies i les suspicàcies més o menys al·lucinades. Hi ha qui s'espanta d'això, perquè gaudeix més amb la política de passadissos —amb els equilibris entre partits i poders econòmics—: d'aquesta parafernàlia en treu el sou i la cadira.

Hi ha qui s'espanta del referèndum perquè introduirà un nou escenari, enmig del qual ell ja no serà res o s'haurà de buscar les garrofes a una altra banda. És la nostra ‘por escocesa', la por dels que temen el canvi de les regles del joc.

Hem de tenir en compte una cosa: la nova Catalunya —si la deixen sorgir— vindrà acompanyada d'un ERO massiu dins el camp de la política, el periodisme, l'empresa, la universitat, etc. Els que veuen venir això són els primers que tenen por, i diuen que ve el llop, tot perquè ja els anava bé que les ovelletes catalanes es conformessin amb el Barça i les paròdies de Tv3. Arribat el moment, aquesta inèrcia temorosa serà decisiva per inclinar la cosa en un o altre sentit. Ara com ara ja sabem quin pes té en la partida de no deixar-nos votar.

 
 

Comentaris