La velocitat amb què vivim aquest temps de canvis despentina la realitat i sembla que ens faci perdre de vista aspectes que ens cal valorar i entendre. La V de l’Onze n’és un exemple: la gestació, el procés, la complexitat de la manifestació i l’èxit esclatant han passat, massa de pressa, a formar part de l’arxiu històric.
I va ser precisament durant la V que es van produir dos fets que no són casuals ni espontanis. Primer va ser Gerard Piqué fent pública la seva participació a la manifestació de l’Onze a través de Twitter i declarant en roda de premsa que la consulta “és el fet més democràtic que ha de passar perquè al final la gent de tenir el dret a votar.” Poc després va ser Xavi Hernàndez, en acabar un dels primers partits de la Champions, qui va declarar: “Tenim tot el dret del món de votar. Necessitem votar, necessitem que la gent opini i estic a favor de la consulta, evidentment.”
I dic que no són posicionaments casuals ni espontanis perquè si bé tots dos esportistes tenien una clara predisposició a fer-ho, també ho és que el posicionament ha estat fruit d’un període de reflexió en què van analitzar els pros i els contres de fer pública la seva opinió favorable a la consulta. En aquest període de reflexió els va pesar molt, m’expliquen, el fet d’assumir que la seva acció podria ser el desencadenant d’una llista d’esportistes catalans que, sense inclinar-se per cap opció concreta, defensarien l’opció democràtica del 9N com un dret democràtic essencial. A hores d’ara continuem sense poder afegir noms de rellevants a la llista. Sí que hem tingut la sort de poder veure Núria Picas, campiona de l’Ultrapirineu, que tot just finalitzar els cent tres quilòmetres de recorregut va mostrar una pancarta on es podia llegir “Els catalans volem votar el 9N”. Però parlem d’un esport en què els participants són majoritàriament amateurs i en què les accions com la de Núria Picas passen pràcticament desapercebudes dins i fora del nostre país.
El cas de Piqué i de Xavi és justament el contrari. El seu posicionament va ser àmpliament destacat a la premsa nacional i a la internacional. No cal dir que les reaccions des d’Espanya van ser molt nombroses i majoritàriament adverses i desagradables. Com també ho van ser en el cas dels germans Gasol: en Marc de forma més explícita, però també el seu germà Pau, van mostrar-se partidaris de deixar expressar la veu de la societat catalana.
Durant molts anys ens hem queixat, gairebé sempre amb raó, del poc compromís dels esportistes d’elit catalans quan es troben al cim de les seves carreres professionals. Sabem de la capacitat d’incidència d’aquests personatges públics i sabem que una piulada seva pot ser més efectiva que cent conferències als centres acadèmics més influents del món. I per això, precisament, sorprèn que l’estela que han obert Xavi, Piqué i els germans Gasol continuï gairebé deserta. Pensem en companys seus del futbol i el bàsquet, pensem en el món del motor i pensem en totes les disciplines esportives que generen audiència i tenen ressò i audiència nacional i internacional.
En tot cas, gràcies a Xavi Hernàndez i Gerard Piqué per haver trencat un tabú, gràcies per haver entès que el sentit comú i el compromís amb la democràcia són incompatibles amb declaracions porugues i fugides d’estudi. En el país de l’u –un poeta, una escriptora, un arquitecte, un cantautor, una periodista, un dramaturg, una cineasta… – és enormement transformador transmetre que som molts i que en el camp de l’esport no ens cal invocar Sant Pep cada cop que trona.
