Avui parlaré d’un llibre que fins ara només he tingut el plaer de fullejar però que em sembla que serveix per explicar molt bé cap on va la política espanyola, si a Catalunya no hi passa alguna cosa inesperada. El llibre es diu Pompa y circunstancia i és d’un autor de Madrid pacífic, pintoresc, que escriu amb una prosa elegant, una mica barroca i elegíaca, però molt clara i neta. L’obra és un diccionari sentimental de la cultura anglesa de més de mil pàgines. El seu autor, Ignacio Peyró, hi retrata aquest món ple d’anècdotes, estampes i curiositats serenament envellides que qualsevol europeu continental pot arribar a imaginar-se, ni que sigui vagament, si pensa en Peter Pan o en allò que a les Illes Britàniques en diuen l’Old England.
No sé si Peyró hi estaria d’acord. Però jo, com més gran em faig, més penso que l’Anglaterra que estimem en realitat és una fantasia, un mite creat a mitges entre la insatisfacció dels europeus del continent i l’astúcia del Foreign Office. El mite anglès ha sigut un refugi excel.lent per les elits que se sentien impotents davant del populisme o la tirania. La cultura anglesa ha seduit moltes persones que no es veien en cor de millorar la seva societat, o ni tant sols la seva vida, però que tot i així es negaven a sentir-se derrotades. Anglaterra sempre ha sigut una sortida digne i, per exemple, quan les monges franquistes van preguntar a la meva mare quina era la seva pàtria, per no dir que era Espanya –i per no ficar-se en un problema responent que era Catalunya- va afirmar sense dubtar-ho que ella era anglesa.
Explico això perquè, observant el clima polític, fa dies que no deixo de pensar que el llibre del senyor Peyró arriba en un moment immillorable. Ara que tot treballa tan intensament per fer passar els ciutadans de la indignació a la insatisfacció, de la il·lusió a la frustració profunda, trobo que l’aparició d’aquest diccionari per anglomaníacs -que en un ambient d’optimisme potser no hauria sigut tan ben atès-, té una especial força metafòrica. Potser m’equivoco, però si no hi ha una sorpresa agradable és possible que, entre els polítics ensinistrats pel chavisme, els polítics ensinistrats pel franquisme i els polítics ensinistrats pel pujolisme, poc a poc ens anem sentint cada dia més anglesos, igual que en els vells temps. Ja seria ben irònic que ara rebrotés l’anglomania; ara que fins i tot en els millors barris de Londres enyoren la vella Anglaterra i es lamenten que no saben retrobar-se amb els valors que els van permetre ser un país tan important.
