La CUP deixarà que es tramitin els pressupostos. Però la diputada Anna Gabriel ja ha deixat molt clar que no té cap confiança que en els propers dos mesos la situació doni un tomb i per tant la CUP hi doni suport. Tot això adobat amb el clàssic “ho decidirà la militància”, que traduït potser vol dir que “si la militància no escull bé, empatarem”. Diria que la cosa no pinta bé, almenys de moment.
Ja se sap que no pressupost, no party, perquè el referèndum o referèndum va lligat a l’aprovació dels pressupostos. La Gabriel no entén com es pot condicionar el referèndum d’independència a l’aprovació del pressupost, perquè, segons la diputada cupaire, no hi ha punt de comparació possible entre aprovar uns simples comptes autonòmics i poder exercir la nostra sobirania com a poble a les urnes. D’això, la Gabriel en diu xantatge.
Deixant de banda que el govern Puigdemont pot utilitzar l’eina de negociació que li sembli més oportuna, i el pressupost n’és una de potent (o és que la CUP no ha fet xantatge quan li ha convingut?), l’argument cupaire sóna més fals que un bitllet del monopoly, bàsicament perquè la política és un pressupost, i sense diners no es poden fer polítiques, per exemple polítiques que permetin fer un referèndum d’independència.
L’argument és fals també perquè a l’inrevés també funciona. Si discutir aquest pressupost és fer autononisme i processisme; si no es pot comparar negociar un pressupost i fer el referèndum; si són uns diners que a dures penes s’hauran de gestionar uns pocs mesos; i sobretot, si sense aquest tràmit no se celebrarà el plebiscit, aleshores, per què no aprovar-lo? Quin sentit té demanar un pressupost més social (suposant que existeix algun pressupost governamental antisocial) si la Generalitat està intervinguda, si el Gobierno recorre cada mesura que el Govern adopta, si en menys d’un any —en teoria— hem de marxar? És absurd voler posar preu a la independència d’aquesta manera. A no ser que vulguis una altra cosa, esclar.
