L’odi cap a Catalunya ja no cal dissimular-lo. Fins fa poc encara existia un cert pudor en manifestar obertament aquest sentiment intrínsec en la mentalitat política dels veïns, però ara tothom ha sortit de l’armari i es viu un permanent “dia de l’orgull espanyol”. En les seves carrosses hi desfilen toreros, manolas, borbons i el novio de la muerte. Portaven tant de temps contenint la seva fòbia, que han embogit de satisfacció al poder tornar a ser ells mateixos sense manies.
Els períodes de cinquanta anys per bombardejar Barcelona, aquesta vegada, s’estava allargant. En són gairebé vuitanta sense tastar sang catalana. Des d’Extremadura fins a l’Aragó, esmolen els ullals. La política espanyola s’ha vampiritzat i els dràcules que marquen el camí són Abascal i Ortega Smith. Tots els segueixen i ningú els vol aturar. Representen el paradís sanguinolent perdut en un no tan llunyà 1975.
El clima col·lectiu que viuen a casa seva és que cal acabar amb l’autonomia catalana com a fórmula per fer desaparèixer l’independentisme. El 155 és el desig somniat dels vampirs. Però ara més implacable, més dur. No hi ha pràcticament fissures en aquest aspecte. PP, C’s i Vox ho diuen obertament, en el PSOE ja ho voten favorablement al parlament extremeny i els de Podemos no faran res per evitar-ho. Tots mantenen prietas las filas.
Mentrestant, els càrrecs públics nominalment independentistes volen viure al marge d’aquest nou paradigma que ja està aquí. Miren només d’arribar a alguna mena d’acord que mantingui sous i poltrones. Ara per ara, la seva màxima aspiració és que no es torni a activar un nou 155. On anirien sinó? La seva mesquinesa només es veu igualada per la ignorància sobre com es mouen els mecanismes mentals dels protagonistes del poder polític espanyol. Creuen que manifestant que no són enemics d’Espanya i que estimen a la seva gent (com feia Oriol Junqueras en una recent entrevista a El País) apaivagaran la set dels vampirs.
És amb aquests discursos tronats d’aspirant a rector de poble que la nostra gent adopta l’aire del ramat. L’independentisme majoritari sembla que només sap dir “beeee!” als seus pastors que el porten directament cap a l’escorxador. Segueix a ulls clucs les consignes que no encaren els veritables problemes i justifiquen els seus errors. Tenim la mà trencada per triar com a dirigents a qui ni ens posa davant el mirall ni ens assenyala les nostres febleses. Per aquesta raó arriben a dalt de tot els especialistes a fer la gara-gara.
Personalment, considero Espanya, i tota la seva gent disposada a eliminar-me com a independentista, els meus enemics irreconciliables. En això no distingeixo a Pablo Casado d’un senyor de Valladolid. Sé que tots dos m’odien per un igual. Si ells faran els possibles per esborrar-me del mapa, jo els pagaré amb la mateixa moneda. Miraré de perjudicar-los en tot el que pugui i allà on em sigui possible. Per això mai no negociaria res que no fos en un escenari de patiment per a ells, perquè si no és així, sé perfectament que només parlaria dels termes de la meva humiliació.
A no m’hi trobaran entre els xais del ramat. Si alguna consigna he de seguir respecte del que estic parlant, em quedo amb aquella que el pare de la independència cubana, José Martí, recomanava a la seva gent per tal de fer fora als espanyols: “Los hombres que ceden no son los que hacen a los pueblos, sino los que se rebelan. El déspota cede a quien se le encara, con su única manera de ceder, que es desaparecer.” Si m’hagués de presentar a unes eleccions, el meu programa polític seria simple i entenedor: fer desaparèixer Espanya de Catalunya.
