'Whiplash': una peça salvatge i fascinant

"Hi ha pel·lícules en què, com a espectadora, necessito uns instants de lucidesa per recordar que no sóc dins la pantalla, sinó fora d'ella"

Hi ha pel·lícules en què, com a espectadora, necessito uns instants de lucidesa per recordar que no sóc dins la pantalla, sinó fora d'ella.

Amb molta sort, aquesta presa de consciència no arriba fins als crèdits finals. Aquest ha sigut el cas de la meva experiència amb Whiplash on, després d'una intensa i ferotge cursa dramàtica que arribava a una escena final memorable, la pantalla es fonia a negre enduent-se qualsevol traça de l'impressionant vivència viscuda.

La història d'aquesta fascinant pel·lícula començava l'any 2013, quan el director i guionista nord-americà Damien Chazelle guanyava a Sundance el Premi al Millor Curtmetratge. La peça es titulava Whiplash i durava divuit minuts. Un any més tard, aquella breu obra s'havia convertit en un llargmetratge que guanyava el Premi del Jurat i el Premi del Públic al mateix festival. I, ara, la cursa continua: el segon llargmetratge dirigit per Chazelle (després de Guy and Madeline on a Park Bench, 2009) opta a cinc Premis Oscar, entre ells a la Millor Pel·lícula. I no n'hi ha per menys.

Amb un sublim muntatge i un titànic duel interpretatiu conduit per Miles Teller (The Spectacular Now) i J. K. Simmons (Juno), Whiplash és un prodigi audiovisual que aconsegueix que el ritme d'una bateria i el de la seva inquietant narrativa segueixin amb alta precisió les pulsions internes dels seus potents i complexos personatges principals.

Ells són: un reputat, talentós i tirànic director d'orquestra, i un ambiciós i apassionat alumne que aspira a convertir-se en un gran bateria de jazz. Als dos els uneix la lluita obsessiva per la perfecció. L'aprenentatge no serà un camí fàcil: les humiliacions i les crítiques més despietades poden conduir a la retirada però també a una lluita cada vegada més salvatge que, quan ve guiada per un obsessiu anhel d'auto-superació, pot arribar a franquejar límits impensables. I aquesta lluita -dura i extrema- és la que marca el pols vital d'aquest increïble retrat de les facetes més fosques de l'aprenentatge acadèmic musical.

El duel entre els dos personatges -actoralment, immens- no ofereix moments de repòs. Les escenes d'assaig i entrenament -que configuren el cor de la pel·lícula- mantenen un suspens impressionant que ens condueix, a través d'un crescendo constant fins a un final apoteòsic. Whiplash cabreja, fascina, commou i és un exemple de la màgia que es produeix quan treball i talent es fusionen per aconseguir traslladar la vida a la gran pantalla. Imprescindible.

 
 

Comentaris