En la política hi ha actituds que no són ni positives ni constructives. Més aviat al contrari! A vegades aquestes actituds són tan exagerades en el to i en la forma que esdevenen ridícules, grotesques, burlesques i estúpides. De vegades, però, arriben a ser tan exagerades que provoquen l’efecte invers que volien produir i fins i tot es converteixen en un bumerang que arremet contra l’emissor. Si a l’actitud fatxenda s’hi barreja, a més, la sospita que l’interessat menteix i enganya, ja has begut oli. Quan hom vol guanyar per golejada amb aquestes males arts, se li veu el llautó de seguida.
Aquesta setmana hem vist uns bons exemples de fins a quin punt es pot arribar a ser estúpid. Per a tots els que ens agrada analitzar la política és apassionant veure com actuen. Fixin-s’hi: Jordi Pujol Ferrusola va donar espectacle a la Comissió sobre el frau fiscal; el ministre Wert ha demostrat fins a quin punt és un integrista amb la seva proposta d’assignatura de religió; i el Tribunal Constitucional ha demostrat una vegada més al servei de qui està en prohibir els articles de la Llei de Consultes i el 9-N. Mentre escric aquesta columna encara no es coneix la decisió definitiva del CGPJ sobre si aparta o no Santiago Vidal de la carrera judicial, però tot fa preveure que a la fi l’òrgan rector del poder judicial espanyol no ens decebrà i serà un altre exemple dels disbarats que s’han comès en tan sols cinc dies.
Jordi Pujol Ferrusola —conegut com a Júnior— va aconseguir l’objectiu que s’havia proposat la seva defensa. I va fer-ho amb escreix, perquè la seva declaració anava dirigida a fer mal fora de les parets de la cambra catalana. Ho ha explicat molt bé l’amic Francesc-Marc Álvaro en un article d’ahir. Diu Álvaro que Pujol Jr. va escenificar una vendetta contra Artur Mas i fins i tot contra CDC. L’habilitat dialèctica del Júnior va fer que es mengés els diputats amb patates, per dir-ho de manera col·loquial, i va desplegar tota mena d’arguments per presentar-se com un “dinamitzador econòmic”, trencar la imatge de comissionista, a més de gallardejar de tenir una amistat gairebé íntima amb el president Mas, bo i contradient el que el president havia assegurat en la mateixa comissió. Objectivament, els Pujol s’han convertit en agents contra el sobiranisme per pur egoisme familiar.
Tothom es pensava que el primogènit dels Pujol s’acolliria al dret a no declarar i per això va agafar els diputats i diputades amb els pixats al ventre. Però més enllà d’un fet que ja comença a ser costum, que els diputats i diputades demostrin que treballen poc, Pujol Jr. va guanyar-los la partida perquè les comissions d’investigació són inútils tal com les entenen en l’actualitat. Mentre els diputats i diputades actuïn com si fossin “inquisidors” poc informats i els declarants puguin fer el “murri”, no en traurem res de bo. Per tant, més els valdria estalviar-se de fer el ridícul, perquè l’espectacle que està donant aquesta comissió només contribueix a desprestigiar la política.
Si deixem Barcelona i ens traslladem a Madrid, la cosa no millora gens ni mica. El ministre Wert ha presentat una reforma de l’assignatura de religió que és un cant al franquisme, a aquella religió reaccionària i amenaçadora que s’ensenyava a les escoles de l’època, basada en la ideologia. Tot plegat molt allunyat de la realitat de les escoles de Catalunya. Per sobre de les bestieses que es diuen en el programa proposat, la proposta de Wert ignora totes les altres religions que ja són presents a les escoles. Només es legisla pels catòlics i, a més, es fa des d’una manera de pensar que és excloent i tancada. Per dir-ho amb totes les lletres: ensenyar a resar no ha de ser la funció de l’escola. Conèixer, observar, educar i sensibilitzar a favor de la diversitat sí que ha de ser, en canvi, la funció de l’ensenyament al segle XXI en societats com la nostra que, per definició, és democràtica i pluralista.
El Tribunal Constitucional ha posat la cirereta al pastís . L’alt tribunal espanyol ha anul•lat dos preceptes de la Llei catalana de Consultes i ha considerat inconstitucional i nul de ple dret l’acord de convocatòria signat pel president de la Generalitat, Artur Mas. Amb l’objectiu de mantenir la unitat d’Espanya, el TC és capaç d’ignorar que 2,5 milions de persones van participar en un procés del nou 9-N i ara deu pretendre fer-nos creure que aquell diumenge estàvem tots de calçotada. No cal entretenir-s’hi més, perquè el TC és un instrument al servei de l’Estat, tan polititzat com el CGPJ. El que realment cal preguntar-se és per què encara hi ha magistrats i magistrades catalanes que en formen part i no piulen.
Algú creu de debò que els embats contra el sobiranisme que els acabo d’explicar aturaran el procés? És que Jordi Pujol Jr. resoldrà els seus problemes amb la justícia apunyalant Mas i CDC? Wert esborrarà la presència de sijs, musulmans, budistes i d’altres creences a les escoles amb aquest catolicisme ranci que proposa? És que el Tribunal Constitucional aconseguirà aturar el procés sobiranista amb una sentència que pretén fer veure que a Catalunya no hi passa res? No, és clar, que no.
Al capdavall, el Júnior haurà de passar pel jutjat i ja es veurà com acaba tot plegat i Artur Mas i CDC hauran de “matar” els Pujol per sempre més. Les escoles no es convertiran en espais de catequesi i les eleccions del 27-S es convertiran en un plebiscit real, digui el que digui el TC, perquè aquells que volem trencar amb Espanya li atorgarem aquest sentit. Ni Wert, ni els Pujol ni el TC doblegaran la voluntat del poble si aquest no vol. Només es tracta de posar cadascú al seu lloc.
