Em fa mandra quan un sorteig emparella el Barça amb un equip entrenat per Pep Guardiola. Ho reconec. Em fa mandra la prèvia, sobretot. Em fa mandra l’escrutini verinós que encara es fa de la seva obra al Camp Nou. S’entela el millor equip de futbol que s’ha vist mai per remenar rumors. Que si encara manté relació amb els jugadors de la plantilla actual -no fos cas que algú airegés algun drap brut per empastifar Guardiola-, que si va boig per fitxar futbolistes del Barça -com si fossin intocables- perquè és un fals barcelonista, que si ja no visita els amics, que si té el vestidor en contra perquè ja no els deixa menjar pizza i els controla la dieta… Tot molt important. Preguntes estructurals d’interès nacional, ja ho veieu. N’hi ha prou amb qualsevol titularet dels tabloides més llefiscosos per esquitxar la foto de Guardiola, un ésser imperfecte, de carn i d’ossos però ideòleg del millor equip de la història. Els aixecarecopes i els creadors frustrats del tatamartinisme compren puces per fer ombra a un elefant. A Anfield hi ha una estàtua dedicada a Bill Shankly, entrenador del millor Liverpool de la història. A Craven Cottage n’hi ha una que recorda els 18 anys que Johnny Haynes va defensar la samarreta del Fulham. Aquí s’enveja l’èxit.
L’arbre genealògic culer té moltes branques i jo he madurat en una d’elles. M’he educat futbolísticament amb Cruyff, Rijkaard i Guardiola. Ni Robson, ni Serra Ferrer, ni Reixach, ni Antic, ni Martino. Tot de Cruyff, tot de Guardiola i molt de Rijkaard. I no em fa res dir-ho. I si això són ismes, doncs molt bé. Jo pertanyo a un isme que m’ha fet gaudir del futbol i dels títols com mai. Un isme que ha fet volar el Barça més alt que mai. Un isme que, s’ha demostrat, s’ha demostrat, ha eliminat aquell debat putrefacte i perdedor que sacrifica el joc en favor del resultat, com si fossin vies paral·leles que no s’entrecreuen mai. La meva militància, raonada, no m’impedeix respectar que l’altre gran isme governi un club que també és el meu. I la meva militància em permet aplaudir sovint Luis Enrique, tot i la distància ideològica.
Per si algun lector en té algun dubte, vull que el Barça guanyi la Champions. Vull que el Barça guanyi SEMPRE. Sí, així, amb majúscules. I si no, vull que l’orelluda la guanyi el Manchester City, tant com volia que la guanyés el Bayern de Munic. És fàcil: si no guanya el Barça, que guanyi Guardiola. D’alguna manera, si guanya Guardiola sempre guanyarà el Barça.
