We the people

Entre els presos polítics, els exiliats i el rei han començat a escriure les primeres paraules de la futura Constitució catalana

El rei, els presos polítics i els exiliats estan d'acord en una sola cosa, expressada amb formes i intencions molt diverses. Diu el Borbó, la veu i el líder del «Deep State», posant les grapes de ple en el judici: «No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt de la llei». Diu Josep Rull, en la línia d'altres víctimes de la trituradora judicial: "Els ciutadans el que volien era exercir els seus drets democràtics". Diu Puigdemont: «Franco va respectar la llei quan va nomenar Juan Carlos I com a successor. Per això el seu fill mostra aquesta obsessió a confondre la llei amb la democràcia».

 

Estan dient que democràcia i llei no sempre van de la mà, no sempre són el mateix. També podrien estar d'acord a acceptar que la justícia i la llei no són el mateix.

 

Uns posen la democràcia per damunt de la llei, perquè l'argument els convé encara que pugui tenir derives molt perilloses. D'altres posen la llei per damunt la democràcia, també ignorant que Franco o Hitler eren grans amants del compliment de la llei, per posar un exemple que segur que entendrem tots, i que tenien un competent exèrcit de jutges i fiscals decidits a aplicar les lleis més aberrants.

 

No anem malament, per aquí.

 

Presos i exiliats es descarreguen en el poble. Fan bé i tenen el dret a defensar-se aprofitant qualsevol escletxa. El poble (que és la democràcia viva, però no canalitzada ni reglamentada ni capada) seria, així, el darrer responsable de la fugida cap endavant de l'u d'octubre. Ells no sabien res, no decidien res, no en tenien ni idea de res, estaven controlats pel govern espanyol, tenien un llibre blanc que realment estava en blanc... però van fer el que van fer perquè era el que el poble volia. Van creure que la democràcia era allò i es refugien en aquesta idea exculpatòria que els inquisidors es passaran per on ja sabem.

 

El rei, òbviament, no ho veu igual, però accepta que per una banda hi ha la democràcia (amb l'adjectiu «suposada», que la degrada) i per l'altra la llei. El rei es llança a la piscina i respon Rull, Romeva, Jonqueras, Bassa, Forn, Puigdemont... Els diu i ens diu: que la llei està per damunt de la democràcia. O sigui que, justa o no, la compleixes i t'aguantes. I ho fa tenint molt en compte la barbaritat que apareix a la Constitució espanyola: "La Justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey». No és una qüestió simbòlica, en absolut.

 

Des del 1980, el rei presideix l'acte d'obertura de tribunals, el mes de setembre, vestit amb la toga judicial, com si fos el cap dels jutges. És una tradició que no està escrita a cap llei, nascuda en circumstàncies confuses: els jutges no volien que l'acte fos presidit pel ministre de Justícia, en nom del govern democràtic, suposadament per subratllar la seva independència envers l'executiu, trencant amb una vella tradició del franquisme. Oh, la democràcia! No hi ha res que autoritzi el rei a vestir-se de jutge, però en aquests quaranta anys s'ha anat repetint la imatge: el monarca apareix com el cap suprem dels jutges. I no és difícil, gens difícil, relliscar suaument cap a la conclusió: ja que no està gens clar això de la sobirania popular, la llei i la justícia emanen en darrera instància del rei, que suposadament ens representa a tots i és el pare de la pàtria.

 

Pare de les lleis, pare de la sobirania popular i suprem superior jeràrquic dels jutges. Aquests són els poders de Felipe VI, no recollits a la Constitució, però acceptats per gran part dels seus súbdits.

 

 

Per això, entre moltes altres raons, ha decidit emparar els jutges amb el seu reial «capotazo»: són els seus soldats, són el seu exèrcit, són les seves lleis, les que protegeixen i camuflen el seu poder.

 

I aquí ve l'espifiada en la qual podrem burxar des d'ara: la llei i la democràcia no són el mateix, ni en les democràcies ni en les dictadures. Ni tan sols en les dictadures eficaces que tant li agraden a Alfonso Guerra. Cadascú escull de quina banda es posa. I els presos polítics i exiliats, tot i que arrossegant els peus i embolicant la troca fins a prendre-hi mal, van preferir la democràcia, el poble.

 

Entre uns i altres han començat a escriure les primeres paraules de la futura primera Constitució catalana, que rimen amb l'inici de la constitució nord-americana, «We the people». D'aquí neix la democràcia, d'un acte de sobirania del poble. Sense reis, votant amb llibertat i desconfiant de qualsevol poder absolut. Les paraules «Nosaltres, el poble...» només es poden escriure quan no hi ha rei. I acabarem escrivint-les.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?