Sosté Maurici Lucena que la línia vermella que el PSC no ha de traspassar en el debat de la resolució de sobirania és “el respecte a la legalitat vigent”. Per legalitat vigent s’entén l’espanyola, és clar. Em sembla perfecte. Un partit inequívocament estatalista, que té un pacte de sang amb un dels dos grans partits espanyols i amb el federalisme com a horitzó polític ha de voler actuar, sempre, dins la més estricta legalitat espanyola. El problema rau en el fet que en Lucena va afegir que aquesta línia vermella havia de ser compartida pels partits que estan pel dret de decidir, és a dir per CiU, ERC, ICV i la CUP.
Ens trobem davant del problema nuclear de la qüestió. Una declaració de sobirania, per definició, no ha de respondre davant la legalitat de ningú: un país o un poble es declara sobirà i això mateix ja és un acte amb conseqüències polítiques i jurídiques. Només cal recordar que les tres primeres paraules de la Constitució dels Estats Units són “We the people”, evidenciant que res ni ningú està per sobre del poble quan aquest es proclama subjecte polític i jurídic. Això ho sap molt bé el PSC i per això ha traçat la línia vermella de la legalitat espanyola. Si el PSC es manté ferm en la defensa d’aquesta línia vermella només podem passar dues coses: que quedi fora del consens de la declaració de sobirania o que arrossegui les altres forces.
Comencem pel segon punt. És impensable que el president Artur Mas ni Oriol Junqueras, ni els partits que donen suport a la declaració de sobirania, acceptin posar-se una cotilla de ferro que elimini, precisament, la força jurídica i política de la pròpia declaració. Amb quina cara aniríem a Europa brandant la nostra sobirania si la supeditem a la legalitat espanyola? Si ho féssim, a Brussel•les ens prendrien pel pito del sereno, i amb tota la raó del món perquè ens hauríem tret nosaltres mateixos la legitimitat i la legalitat del procés sobiranista.
Això ens porta al primer punt. És imprescindible la concurrència del PSC en la declaració de sobirania? Des del meu punt de vista, és important i preferible, però en cap cas imprescindible ni necessària. No podem pretendre, crec honestament, que el PSC sigui allò que no és, de la mateixa manera que un gat és un gat, i no pas un gos. Ja és molt que els socialistes catalans acceptin el dret de decidir dins la legalitat espanyola. Fa només uns mesos semblava impossible. Però no volen passar d’aquí i és natural. En el fons, però, és una llàstima, perquè formaran inevitablement part del bloc del NO juntament amb el PP i amb Ciutadans. És injust? Segurament. Però la Història és cruel amb els tebis i els esborra de les seves pàgines glorioses.
