Comencem molts l’any amb el regust de l’eufòria d’una batalla guanyada per la sentència del TJUE; de l’enuig perquè Oriol Junqueras i la resta de presos polítics i exiliats no han pogut celebrar aquestes festes a casa; del fastigueig per la persistència del “sostenella y no enmendalla” de la política (sigui de polítics, de jutges o de fiscals) per gònades; de l’amargor de retrets pels moviments relatius a la investidura de Pedro Sánchez.
Igual que defenso que les bones decisions polítiques a mitjà-llarg termini són les que ens serveixen comunitàriament, les que sumen, les orientades a la resolució de problemes, les basades en evidències i en l’interès general, sóc de les que crec que només podem avaluar les decisions polítiques a curt termini analitzant el que en queda un cop baixa el soroll, l’efervescència, la legítima controvèrsia; segurament perquè ben pocs tenen la capacitat per fer-ho a priori i encertar i perquè massa sovint les pròpies fílies i fòbies pesen massa en calent. Si han estat escuma o una fugida endavant contingent o partidària o si han resultat estratègiques o palanca de canvis en positiu. I en quina mesura.
Començo el 2020 amb més ganes que mai de serenor; d’anàlisi de costos, beneficis i oportunitats; de pèrdues i de guanys. De justícia i d’honestedat. Wait and see. O no.
