M’encanta llegir els suplements literaris del Guardian, del New York Times, del Washington Post. M’agrada llegir el que uns senyors molt competents i ben pagats tenen a dir sobre les novetats editorials de, posa per cas, la tardor d’aquest any, o sobre, per exemple, un nou manuscrit de Faulkner que ha aparegut al fons de la biblioteca del Congrés dels Estats Units o sobre la nova novel.la de J.K. Rowling per a adults. Estan ben informats i escriuen com els àngels. Dit això, que no té res d’extraordinari perquè és la meva feina, he de confessar que m’encanta igualment llegir articles, comentaris o reportatges que parlen de literatura de forma divertidíssima i fins i tot frívola. M’encanta passar pantalles del bustle.com i, a l’apartat de llibres, llegir «Quina heroïna literària ets segons el teu estil a l’hora de vestir-te» i, a dins, comprovar si sóc més aviat com la Jo March o com l’Anna Karenina, o bé com l’Arya Stark o tirant cap a l’Alícia d’en Carroll, o potser com la Jane Eyre o com la Holly Golightly. Entretingudíssim de llegir. En un altre article del bustle.com agafen els personatges de la Jane Austen i n’imaginen els perfils en un web de contactes d’avui dia: enginyós. El Telegraph anglès, fa unes setmanes, treia un article titulat «Mr Darcy podria permetre’s viure en una mansió, avui?». El signaven a quatre mans Charlotte Runcie, de la secció de cultura, i Scott Campbell, reporter econòmic. Quina idea més bona! Es tractava de calcular en què quedaven, en números d’avui, les fortunes dels herois de ficció de Jane Austen. No en quedaven malparats, segons es podia llegir en un quadre on apareixien els personatges sota els epígrafs «Persuasion», «Emma», «Pride and Prejudice», «Mansfield Park». Molt entretingut, refrescant.
Fer entretinguda la literatura, fer-la fins i tot una mica «pop» ha estat sovint lluny de les intencions dels dirigents polítics i culturals del nostre país. I també de les redaccions dels diaris. La idea de ser una cultura «resistent» des de sempre hi deu haver contribuït, és clar, però no només. Alguna altra cosa hem fet i estem fent malament. Per això a molts dels habitants de Catalunya els costa llegir habitualment llibres en català. Coneixen molt la llengua però no la llegeixen. Troben la literatura catalana massa «seriosa», «elevada» i, per tant, inabastable, però també avorrida. Això és eminentment fals, perquè, com en totes les literatures, hi ha coses elevades i coses que no ho són, coses divertides i coses serioses, perquè tothom hi trobi el que hi vulgui trobar. Però sembla evident que la idea de varietat no arriba suficientment al públic. Ja sabem que la pressió dels títols en castellà i els mitjans amb què compta (té un estat darrere!) fan la competència pràcticament impossible. Però igualment ens hem d’animar, hem de fer veure que el desavantatge sideral no existeix… si no, no ens sortirem i ens deprimirem encara més. Si ens deprimim, escriurem novel·les i poemes depressius i encara serà pitjor.
Fa uns mesos, vaig creure que algú havia tingut una gran idea: a les pàgines d’un diari hi havia un anunci amb una noia jove que duia una samarreta preciosa on deia «Ausiàs March», en unes lletres mig metal, mig gòtiques. L’estètica de la noia era gòtica juvenil, amb els seus pírcings i uns llibres a sota el braç. Vaig pensar «vull aquesta samarreta ja!», però de seguida vaig adonar-me que l’anunci deia que s’havien de llegir els clàssics però, ai làs, no podíem comprar-ne cap samarreta!! Quina llàstima!! Per què puc comprar-me desenes de samarretes on posa «I love Mr Darcy» o amb la silueta retallada de Virginia Woolf i no em puc comprar una samarreta florida amb l’efígie d’en March, o d’en Llorenç Villalonga, o amb el perfil de la Rodoreda o de Josep Carner o de l’Albert Sànchez-Piñol? Per què no puc comprar una bossa de roba on posi «Vinyes verdes vora el mar,/ ara que el vent no remuga ,/us feu més verdes i encar/teniu la fulla poruga,/vinyes verdes vora el mar.»?? O bé «Sol, i de dol,/ i amb vetusta gonella,/ Em veig sovint per fosques solituds,/ En prats ignots i munts de llicorella/I gorgs pregons que m’aturen, astuts.»?? No ho sé. És una idea en brut. Els emprenedors, si us plau, feu números i som-hi.
