Aquestes últimes setmanes s’ha parlat molt de tecnologies avançades i s’ha debatut molt sobre la pròxima implantació del 5G, que ha de permetre transmetre majors volums de dades a velocitats superiors. En pocs anys, en començarà el desplegament. De fet, ho farà abans que alguns territoris tinguin bona cobertura del clàssic 3G. No és una paradoxa anecdòtica sinó un dramàtic problema de fons.
La nostra societat experimenta una dependència creixent d’aquestes tecnologies telemàtiques en pràcticament tots els ordres de la vida: es digitalitza la indústria, es digitalitza el comerç, es digitalitzen els serveis, es digitalitza l’administració… Per això, les diferències d’accessibilitat a aquestes tecnologies es converteixen en una poderosa font de desigualtats.
Cada vegada que fem un pas endavant en les capacitats de transmissió digital necessitem noves infraestructures. Les estimacions existents indiquen que el desplegament del 5G a Europa requereix unes inversions de 56.000 milions d’euros, que haurien de fer els operadors privats. Cauran inevitablement en la temptació de prioritzar-les en aquelles àrees amb alta densitat de població i d’activitat econòmica i deixar per més endavant –un més endavant que s’allarga i s’allarga en el temps– la cobertura de la resta de territori. La causa és clara: les primeres són molt rendibles; les segones, no gaire.
La lògica del mercat fa, doncs, que s’intensifiquin les diferències territorials en accessibilitat i s’introdueixi un factor de desequilibri en la competitivitat de les empreses i en la captació d’inversions segons la localitat. També afloren desigualtats en les possibilitats que tenen els centres educatius, sanitaris, administratius d’aprofitar els avantatges d’aquestes tecnologies en funció d’on estiguin situats.
De fet, els desequilibris històrics d’un país com Catalunya, fruit d’una orografia difícil que ha fet molt costosa l’arribada de les xarxes viària i ferroviària de qualitat, semblaven destinats a diluir-se en una societat digital, però ens trobem amb la repetició de la jugada: novament, la manca d’infraestructures adequades pot frustrar l’anhel d’igualtat d’oportunitats.
La solució prové, òbviament, de la implicació dels poders públics. A Catalunya, això no ha estat gens fàcil. Deixant de banda la poca capacitat inversora de la Generalitat per culpa del dèficit fiscal, les seves competències en matèria de telecomunicacions són escasses. L’extensió de la fibra òptica a la major part del territori avança a empentes i rodolons gràcies a la tenacitat dels responsables polítics i tècnics del govern català, pinçats entre la renuència dels operadors i les limitacions de la CNMV i la Comissió Europea –molt més preocupades de garantir la competència en el sector que d’atendre el dret que haurien de tenir tots els ciutadans d’accés en condicions d’igualtat a aquestes serveis.
Res no fa preveure que aquest context hagi de canviar pel que fa al 5G si es mantenen els mateixos actors. Tanmateix, ens cal un estat que hi jugui a favor, disposat a exercir la seva capacitat d’influència sobre els operadors perquè inverteixin sense dilacions més enllà de les zones d’alta rendibilitat econòmica, disposat a fer les inversions complementàries que convinguin, disposat a crear un òrgan regulador sensible a la cohesió territorial i disposat a fer sentir la seva veu al consell de ministres de Telecomunicacions de la Unió Europea quan tracti aquesta rellevant qüestió.
Per això, quan algú em pregunta per què vull la independència, una de les meves respostes és perquè vull un país 5G.
