Ni Vox ni Podemos

"Per sort, ni estem a l'Alemanya de Hitler ni a la Sud-àfrica de Leclerc, però el mecanisme és el mateix"

Durant l'octubre del 2017 va fer fortuna dintre el "progressisme" espanyol, per referir-se a Catalunya, la idea del "ni DUI ni 155". Avui, dos anys i mig més tard, veiem com les mateixes dinàmiques equidistants s'estan reproduint amb mil·limètrica similitud. Aquesta vegada, però, la dicotomia és "ni Vox ni Podemos". Curiosament, ara l'equidistància perjudica amb duresa al mateix espai polític que la va promoure a Catalunya. Ara la postura del "progressisme" és "ni Vox ni Podemos".

Algú podria tenir la temptació reconfortar-se en veure el "cazador cazado". Però el problema que suposa per aquesta deriva equidistant és d'una gravetat que la fa tremendament preocupant, independentment de contra qui es manifesti. Sobretot perquè aquesta equidistància és el millor aliat que té el feixisme. Ho repeteixo: aquesta equidistància, practicada aquests últims dies per destacats sectors del "progressisme", és la millor aliada del feixisme.

Tuit d'Ana Pastor, referent absolut de La Sexta, cadena identificada per amplis sectors de la població espanyola com "televisió d'esquerres":

"Álvarez de Toledo llama hijo de un terrorista a Iglesias. Iglesias, vicepresidente, hoy a Espinosa de los Monteros: a ustedes les encantaría dar un golpe de estado pero no se atreven. Algunos de nuestros políticos cuando tenemos casi 30.000 muertos. Lamentable.Irresponsable".

Per la presentadora de la "tele de izquierdas" és igual de lamentable i d'irresponsable l'actitud de la ultradreta hereva del franquisme que les paraules de qui denuncia aquesta actitud. La mateixa presentadora recomanava escoltar la "reflexió" de l'actor Brais Efe, en una entrevista amb Antonio García Ferreras, quan aquest últim li pregunta per "la crispació política":

"Me han operado, me han puesto anestesia, y estoy tumbado mientras veo discutir al cirujano y a la persona que le pasa las herramientas para operarme", ha ilustrado Brays. "Me parece que esto no puede salir bien así"

La reflexió del jove actor és diàfana: que deixin de barallar-se i em cuidin. Una visió asèptica, ignorant i infantil que veu els parlaments com una mena d'oficina o gestoria on "els polítics" solucionen els problemes de la gent. Una reflexió que neix de no pensar ni per un moment que el parlament, amb totes les seves deficiències, tendeix a representar els profunds i violents enfrontaments que es produeixen en la mateixa estructura de la nostra societat. Segons Brays, Espinosa de los Monteros i Pablo Iglesias haurien de deixar-se de ximpleries i que l'operin bé, quan justament, el que està sobre la taula és un combat estructural sobre si operar o deixar morir. Brays, ben conduït pel presentador, és incapaç de veure que mentre uns intenten operar (amb més o menys encert) els altres estan intentant fer volar pels aires el quiròfan i l'hospital sencer.

El columnista d'El Confidencial i tertulià a TV3, Juan Soto Ivars, afirmava en una columna: "Podemos y Vox fingen enemistad pero trabajan juntos" i rematava:

“Decía Goebbels aquello de que la mentira mil veces repetida acaba siendo verdad: en nuestro caso, esa mentira era la lucha entre fascistas y antifascistas. Llevan años con ella..."

Un altre cop els dos dimonis. "Ni masclisme ni feminisme". "Ni Podemos ni Vox". "Ni DUI ni 155". El que s'hi amaga darrere és equidistància. Equidistància entre l'agressor i l'agredida, entre qui denuncia la reacció i els reaccionaris, entre qui s'aixeca davant la prohibició de votar i qui reprimeix amb violència un referèndum. Aquesta equidistància és el millor aliat dels masclistes, els feixistes i els espanyolistes de tricorni i informe fals.

 

La periodista Olga Rodríguez, l'any 2012 escrivia un article que descriu perfectament el fenòmen i la seva perillositat. La columna es titulava "El miedo a tomar partido provoca monstruos" i analitzava el tractament informatiu del conflicte israelo-palestí. ROdríguez afirmava que:

"L'equidistància és un dels grans vicis del periodisme actual (...) A l'equidistància confon amb objectivitat, imparcialitat, neutralitat. S'és equidistant per a no mullar-se, per a no comprometre's, per a no semblar partidari de res ni de ningú. A l'Alemanya d'Hitler el periodisme equidistant podria haver defensat frases com aquesta: "El rabí del gueto de Varsòvia denuncia que els nazis estan massacrant als jueus. Goebbels ho nega". A la Sud-àfrica de l'apartheid -a la qual Desmond Tutu ha comparat amb l'Israel actual- l'equidistància defensaria aquesta entradilla informativa: "Nelson Mandela denuncia que els negres de Sud-àfrica són víctimes de l'apartheid. El primer ministre ha contestant afirmant que l'únic racisme que existeix al país és el que practiquen els negres contra els blancs".

Per sort, ni estem a l'Alemanya de Hitler ni a la Sud-àfrica de De Klerk, però el mecanisme és el mateix. I és més: si aquella Alemanya i aquella Sudàfrica van arribar a ser possibles és perquè molta gent (i suposats professionals de la informació) van mantenir-se escrupolosament equidistants.

Avui, mentre els equidistants fan la seva feina, els jutjats ja no tenen prou amb perseguir i empresonar independentistes i vaguistes. Ara ja fins i tot s'ha decretat un "aporellos" pels treballadors de la sanitat.

És veritat que tot plegat, vist des de Catalunya, no pot sorprendre ningú. Però encara que no sorprengui no es pot romandre indiferent. Quina és l'estratègia davant aquesta vella realitat que ara es manifesta a nous llocs? Em fa l'efecte que trobar una resposta correcta i sòlida és fonamental pel moviment sobiranista català. I em fa l'efecte que la solidesa d'aquesta resposta no pot ser ni una rebaixa d'aspiracions ni una renúncia d'objectius. Si fos així, els equidistants haurien aconseguit una victòria que no es pot regalar. Mirar cap a una altra banda, sense reconèixer el problema com a propi, seria miop. Tan propi com la mort de George Floyd o l'Operació Plom Fos sobre Gaza. Tan propi com cada col·legi defensat l'1-0 i el segle de presó als presos polítics catalans. Salvant totes les distàncies i condemnant totes les equidistàncies.

 

Comentaris