Vox, la normalitat espanyola descarada

"Vox és l’Espanya normal, orgullosament masclista, orgullosament anticatalana"

Ha tornat, si és que havia marxat. L’extrema dreta torna a controlar l’agenda política espanyola. A més, controla l’agenda judicial, la mediàtica, l’econòmica, la religiosa...

A vegades es diu PP, Vox, Ciudadanos, UCD, CDS... Es disfressa de centrista, de neoliberal o fins i tot de socialista, però és sempre la mateixa història: franquisme evolucionat i camuflat sota diverses formes.

Si Felipe González va poder navegar amb el iot «Azor» que era una de les joguines de Franco o jugar amb entusiasme al joc de les clavegueres de l’Estat, i les seves derivades mafioses, si encara pot actuar com a hereu «blanquejat» de Franco, Vox no és cap sorpresa. Ni cap fenòmen imprevist ni extraordinari: simplement, Vox és la normalitat descarada.

Més descarada que mai.

Vox és l’Espanya normal, orgullosament masclista, orgullosament anticatalana. Amb els seus elements folclòrics, però un retrat fidedigne, exacte, de l’ànima espanyola. No importa massa sota quines sigles es presenta aquest esperit mil·lenari: és sempre el mateix, lleugerament maquillat per a l’ocasió.

L’error és fixar-se massa en Vox i no en el corrent de fons, que fa segles que es manifesta amb diferents formes.

Espanya és Vox. Vox és Espanya. A vegades, subtilment, dissimuladament. D’altres, obertament, desacomplexadament. Ara estem en aquesta fase, que ens pot fer creure que Casado, Sánchez, Rajoy o Arrimadas són moderats. Greu error.

Són manifestacions del mateix corrent central, la columna vertebral de la identitat espanyola, tot allò que ha aconseguit intoxicar i enverinar la societat espanyola.

 

En el fons, estem en un moment en el qual les coses s’aclareixen, per a bé o per a mal. Intentar arribar a acords, per transitoris i provisionals que siguin, amb aquest magma hispànic i totalitari és una pèrdua de temps.

Fa algunes dècades que s’ha disfressat: en comptes de voler portar-nos a tots a misses en llatí, ha acceptat intel·ligentment que la gent es distregui amb birres a dojo, una mica de maria, sexe i alegria de viure. L’ADN de fons no ha canviat, però s’ha fet més amable, més «vivible»: «panem et circenses», que deien els romans. Diversió, lleugeresa, sensació de llibertat, en comptes de bisbes medievals. Militars convertits en ONGs, paramilitars disfressats de policies, sacerdots disfressats de jutges d’un estat de dret.

El maquillatge ha funcionat a tot arreu, excepte Catalunya i Euskadi, una part de Galícia, una part de la Catalunya de l’arc mediterrani, Occitània...

Menystenir les habilitats del «Vox etern» d’Hispània és un error gravíssim, més encara en una Europa que tendeix cap a formes democràtiques buides, retòriques. Això va de mirar cara a cara la nostra història, de decidir si volem ser del sud o del nord, amb totes les contradiccions que es vulguin.

En els propers mesos, això anirà de Vox o no Vox, de la seva Espanya i dels peatges que cal pagar per romandre esclaus d’una idea rovellada però poderosa i tòxica d’Ibèria. Mentre juguen a fer governs, amaguen el joc autèntic: qui domina a qui, qui es rendeix, qui s’arronsa, qui accepta que ha perdut i es ressigna... Va de perdre o guanyar, sense terme mig. I ara per ara anem perdent, cosa que té remei..

 

Comentaris